Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Perdó per a un piròman

En el seu tercer llargmetratge, Oliver Laxe filma els animals, els elements i els paisatges de la Galícia rural amb la mateixa atenció amb què copsa els personatges humans

Tremend i malferit, com el rostre d’Amador –el protagonista d’O que arde–, un castanyer enfronta la presència imponent de la natura a la màquina processadora, l’obra humana. “Si fan patir és perquè pateixen”, diu contemplant els eucaliptus Benedicta, la mare del piròman que ha tornat a casa després de complir condemna. La natura és el que es crema i les flames, encara que pesi, també en formen part. Potser el foc és la natura ferida passant per damunt dels somnis, els projectes i l’avarícia de qui especula a costa seva.

En el seu tercer llargmetratge, Oliver Laxe filma els animals, els elements i els paisatges de la Galícia rural amb la mateixa atenció amb què copsa els personatges humans. Els vincles que s’estableixen entre tots ells constitueixen el fil de la pel·lícula. Una mirada panteista que, portada al dispositiu cinematogràfic, redimeix els conflictes, de vegades terribles, que broten cíclicament en aquestes relacions. Hi ha circumstàncies en les quals per apagar un foc cal encendre’n un altre; però és possible que això només ho puguin entendre els drowning men (‘els homes que s’ofeguen’) de la cançó de Leonard Cohen que emparenta aquesta cinta amb Fata Morgana, de Herzog, en un tràveling bellíssim de Mauro Herce. Aquesta mateixa mirada restitueix la dignitat que correspon a cada un dels gestos quotidians d’Ancares.

La consciència de la importància del so també és una consciència dels silencis. Treballats amb cura i meticulositat, impliquen, de nou, personatges i espais. En aquest petit relat d’un exconvicte sense perdó, allò diví no té factura grandiloqüent i pren la forma de la llum del sol, que brota intermitent entre els arbres, el fum o les aspes d’un helicòpter.

Després de Mimosas, l’anterior pel·lícula de Laxe, i de l’acollida que ha rebut als festivals de Canes i de Sant Sebastià, és difícil confrontar-se a O que arde sense expectatives. Però, encara que cap al final de la història central quedi una emoció per expressar, la bellesa del secret i les formes d’aquest film no deceben, més aviat fascinen.

Article publicat al número 485 publicación número 485 de la Directa

CINEMA

'O que arde'
Oliver Laxe
Piramide Distribution, 2019
85 minuts

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU