Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ttotte Etxebeste, poeta i militant abertzale

"La vida m’ha endurit però els somnis continuen intactes"

/ Dani Blanco (Argia)

Ttotte Etxebeste (Urruña, 1962) va quedar paraplègic a causa d’un tret disparat per la gendarmeria francesa durant la batuda que el 19 de febrer de 1988 va tenir lloc contra Iparretarrak al municipi basc sota administració francesa de Bokale (Lapurdi). També hi eren Filipe Lascaray, Peio Agerre, Jean-Paul Hiribarren i Filipe Bidart, integrants d’una organització que va cessar l’activitat armada l’octubre de 2000, després de 27 anys lluitant per la unitat del poble basc. Arran d’aquell incident, Etxebeste va començar una nova vida en la qual la poesia ha esdevingut la seva principal eina de combat. “És una prosa que alça lentament les llavors de la rebel·lia i aixeca el vent de les emocions”, explica. Admirador de René Char, Federico García Lorca i Joseba Sarraionandia, ha publicat En el silenci de les paraules, una obra en la qual modula la seva irreverència i en la qual, a través de metàfores, condensa els anhels d’una comunitat que continua buscant el seu futur.


Què et va portar a formar part de l’organització armada Iparretarrak (‘Els del nord’)?

Des de la infància he conviscut amb la cultura i l’idioma d’aquesta terra. Recordo el meu avi fugint de la derrota dels republicans –ell, que només parlava eusquera, la llengua més antiga d’Europa– i la posterior arribada de les tropes del general Franco. Però també recordo els ideals que, per a la meva generació, van suposar el Maig del 68 francès, Che Guevara, la lluita dels tupamaros o la independència d’Algèria. Aquests fets, i l’educació política que vaig rebre per part d’una llibretera, van traçar el meu camí amb tan sols divuit anys.


El 1988 vas ser detingut a Bokale amb altres militants en una operació policial en la qual vas resultar greument ferit. Com va influir en la teva percepció de la vida?

La va trastocar del tot. Vaig adonar-me de com som de fràgils –aquella petitesa que es trenca amb un simple espetec– i de la importància de tenir fites al servei d’una humanitat més justa. Si no, no val la pena viure.


Els teus ideals s’han enfortit des de llavors?

Sens dubte, els tinc més clars que mai. M’aferro a la idea que cap poble estigui sotmès o que cap persona mori de fam o hagi de dormir al carrer. Encara que no pugui caminar, mantinc dempeus aquest compromís.


La poesia t’ha servit per canalitzar el patiment i la mort d’alguns companys?

Els esdeveniments no s’enfronten amb la poesia, sinó amb la convicció que el combat contra la injustícia és indispensable. I, respecte als meus amics morts, millor deixar-los en pau i guardar els seus sacrificis en la memòria.


Què és per tu la poesia, doncs?

Una arma subversiva a través de la qual expresso els meus anhels. Lluny de buscar-li un efecte terapèutic, l’utilitzo per conscienciar sobre l’estat del món i el sentit de les nostres vides. Com la pintura o la música, no deixa indiferent a ningú, i una prova d’això és la quantitat de poetes que han posat paraules a les seves inquietuds.


L’amor i el paisatge hi apareixen de forma reiterada. Són les teves grans fonts d’inspiració?

Escriure sobre l’amor és el més commovedor que hi ha. Tots el busquem i, quan se’ns presenta, sovint en fugim corrents. I el mateix passa amb la natura, que, amb els seus colors i les seves còleres, ens fa somniar. Les dues coses són essencials per viure.


Destil·les una certa melangia com a reflex del que has viscut…

La melangia és inherent a cada persona, i encara que la vulguem reprimir per la seva crueltat, té un punt de dolçor.


En un poema recent glosses el militant irlandès Bobby Sands, mort a la presó després d’una llarga vaga de fam l’any 1981. Necessites que tothom sàpiga de qui parles?

A vegades al·ludeixo a un personatge per donar-li vida, i aquest és el cas. De la mateixa manera que, si en un poema parlo de l’embaràs d’una dona, aspiro que cada dona pugui fer-se’l seu.


La població d’Iparralde, com la de la resta del País Basc, està privada d’exercir els drets col·lectius. Canviarà algun dia?

“El País Basc ha travessat segles i en travessarà més, perquè continua resistint i manté l’eusquera”

La història d’un poble no s’ha de llegir per la durada dels seus integrants, va molt més enllà. El País Basc ha travessat segles i en travessarà més, perquè continua resistint i mantenint l’eusquera. Per tant, soc optimista.


Què n’ha quedat del Ttotte que va lluitar durant la clandestinitat?

Estic en pau amb la meva consciència, i d’aquella etapa no queda res més que l’ideal de llibertat. La vida m’ha endurit però els somnis continuen intactes.