La relació eròtica entre Lou i l’ós mig domesticat que viu a la finca de l’illa solitària que acull la protagonista d’aquesta història, és meravellosament explícita i inquietant alhora. Llegir la zoofília resulta incòmode, gairebé violent, però el relat encara va més enllà; obre la porta a tot allò bondadós i tendre, en una història en la qual la protagonista es retroba amb ella mateixa en un cos on els homes ja no tenen cabuda, i s’aprèn a prioritzar i respectar guiada per la mà (i la llengua) de l’ós manso i tanmateix salvatge.
Marian Engel ens parla, a través de la sexualitat de Lou, de temes com ara la relació de pertinença amb el propi cos i la pròpia vida, l’autenticitat dels vincles humans o el retorn a la natura. Sense por del que en dirien (i en dirien molt), tractant el seu ofici amb honestedat, l’autora canadenca va escriure aquesta preciosa novel·la que, lluny de presentar-nos quelcom incomprensible, ens llança contra allò que considerem vàlid o no, sense poder evitar la patacada.
