No esperàvem res d’aquestes noves eleccions, res de bo almenys i certament, els que moltes temíem s’ha confirmat. El més preocupant sens dubte és aquesta empenta a l’extrema dreta. I mentre restàvem pendents dels resultats, a Bolívia es confirmava un cop d’estat. A la seu de VOX ahir a la nit celebraven els resultats amb un “a por ellos”.
I ja sabem qui són “ellos” i “ellas”, ja sabem contra què i contra qui i ja sabem per a què i per a qui. El feixisme avança a l’Estat espanyol i arreu del món. Un feixisme implícit al capitalisme biocida. En una pancarta de la marxa de dones a Washington el 2017 s’hi llegia “El feixisme és el capitalisme en declivi”. Haití, Bolívia, Catalunya, Xile i Equador estan en flames contra aquest feixisme estructural inherent al sistema que es torna més cru i violent a mesura que va perdent posicions. A Bolívia ahir els militars posaven punt final: cal blindar els privilegis i les cada vegada menys possibilitats d’acumular riquesa amb la lògica de la despossessió per a les elits, els interessos economicofinancers i els mercats. Mentrestant, la degradació i precarització de les vides de la gran majoria esdevé estructural. I amb un “campi qui pugui” es justifiquen els discursos d’odi, racistes, masclistes i xenòfobs, l’expulsió i la violència. A l’Estat espanyol queda clar que l’extrema dreta és la que fa creure als subjectes privilegiats (rics sobre pobres, homes sobre dones, Espanya sobre Catalunya) que amb ells al capdavant els seus privilegis no seran alterats. El “a por ellos” s’explica per si sol.
I què fa l’esquerra, la política i la social, la que encara està més o menys acomodada? No ser conscient encara suficientment d’aquesta precarietat vital i sobretot de què aquesta precarietat, aquesta precarització, és estructural, que va amb el sistema. Un sistema, que quan governa l’esquerra, segueix malauradament sense alterar-se suficientment més enllà del discurs. Un sistema i una realitat que no és profunda i radicalment qüestionada quan les esquerres arriben al poder, és més, és fins i tot negada o dissimulada amb discursos tranquil·litzadors sobre drets humans o llibertats, sostenibilitat o feminisme sota els que, a la pràctica, es duen a terme les mateixes polítiques, amb els mateixos valors, i les mateixes lògiques del relat hegemònic de les societats capitalistes.
Avui, almenys necessit pensar que això encara és possible. Que n’aprendrem. Que reaccionarem a temps. Tenim una nova emergència a la que hem de fer front. A l’emergència ecològica, climàtica, feminista, econòmica i social, ara ens toca fer front a l’emergència que implica l’avanç del feixisme
L’esquerra ha de ser anticapitalista, antiracista, ecologista i feminista, optant de manera clara i contundent per polítiques que blindin les persones i la vida davant dels ferotges interessos del mercat i del capital i de la lògica de l’acumulació de riquesa a costa de recursos, territoris, drets i persones. I aquesta esquerra política ens falta. I el seu buit es tradueix en el desànim i desencís de les esquerres socials conscients d’aquesta precarització i de la lògica perversa del sistema, en revoltes al carrer en alguns indrets del món contra les injustícies, espolis i sotmetiments, en violència explícita i implícita, en cops d’estat contra aquestes revoltes i òbviament també en aquest auge de l’extrema dreta arreu.
Aquest buit cal que s’ompli, recuperant sobiranies, bastint un nou relat polític, econòmic i cultural que qüestioni i denunciï les lògiques del sistema, alhora que basteixi alternatives que tinguin per objectiu el sosteniment de la vida i el repartiment just, solidari i intergeneracional dels recursos existents combatent els privilegis i els enriquiments il·legítims. Avui, almenys necessit pensar que això encara és possible. Que n’aprendrem. Que reaccionarem a temps. Tenim una nova emergència a la que hem de fer front. A l’emergència ecològica, climàtica, feminista, econòmica i social, ara ens toca fer front a l’emergència que implica l’avanç del feixisme. Tot va junt. Tot està lligat.
