–De vegades em comença a preocupar una mica menys el tema de trobar feina. Ja començo a tenir assumit que no tindré un futur igual que el que van tenir la meva mare i el meu pare –diu la Marta, amb la frescor pròpia de qui té vint-i-pocs anys.
“No future”. Els Sex Pistols ja ho havien cridat a final dels setanta i ara, més de quaranta anys després, la Marta ho tornava a dir –aquest cop sense cridar– asseguda en una cafeteria, per WhatsApp. “No future again”. L’Elena, la seva amiga d’infància, li havia preguntat: “Què tal l’entrevista al Decathlon?”. Es coneixien des que havien entrat a la llar d’infants Els Girasols, havien plorat juntes quan es moria la mare de Bambi i, anys més tard, amb Un paseo para recordar. Havien menjat pizza pel carrer tot criticant fins a deixar verd el noi amb qui la Marta va perdre la virginitat. Amigues de veritat.
–Haurem de menjar pasta amb tomàquet Solís fins que ens morim, ha, ha.
L’Elena havia estudiat comunicació audiovisual perquè li agradava fer-se fotos, mirar les que tenia guardades a l’ordinador de casa i actualitzar el Fotolog adjuntant-hi algun text o la lletra d’alguna cançó. La Marta, en canvi, havia fet història de l’art perquè quan tenia deu anys el que més li havia agradat del viatge a París que va fer amb la seva mare va ser el Louvre. Cinc minuts mirant La mort de la Verge de Caravaggio: les mans d’ella i els ulls d’ells. Totes dues havien cursat els estudis “quan toca” i amb vint-i-dos anys tenien un grau a la butxaca, una habitació sense llum natural en un pis compartit amb quatre persones, relacions sexuals esporàdiques i bastanta apatia.
–Tu què tal la feina, Elena?
–No em puc queixar.
No es podia queixar. Tenia una cap simpàtica que, quan el seu avi s’havia posat malalt, li havia donat algun dia lliure. Havia après el truc de fer espuma amb llet de civada prou ràpid i ja no li tremolaven les mans quan agafava més de dos plats alhora. Treballava dijous, divendres, dissabtes i diumenges.
–Però la veritat és que n’estic bastant cansada.
La primera vegada que l’Elena havia treballat era en una botiga de roba (música alta i olor de caramel; llums de colors i moltes noies que deixaven les samarretes arrugades a sobre dels penjadors) tenia dinou anys i la seva mare havia perdut la feina amb què es mantenien totes dues. “Elena, t’hauràs de buscar alguna cosa”. Tres dies, quatre clics i estava venent les seves hores per 5,50 euros a l’home més ric del món, contenta perquè allò semblava una discoteca, fins que va pagar la primera mensualitat del lloguer.
–Normal, tia. Ja portes currant-hi gairebé mig any, a la cafeteria.
La Marta, en canvi, tot i haver fet de socorrista a la piscina del poble alguns estius, no havia buscat feina fins ara. La seva família li havia estat ingressant diners mensualment, però ara que ja havia acabat la carrera s’havia acabat, “s’havia d’espavilar”. El pis a Barcelona, les despeses en menjar, cerveses i porros ja no estaven justificades. Des d’aquell moment, la Marta havia estat buscant feines i escurant estalvis. Primer en institucions culturals posant en negreta al currículum “Grau en Història de l’Art”; un correu al departament educatiu, un altre a atenció al públic, un a programació, un a comunicació. Després Vicenç Piera, un antiquari, el Fotoprix, La Casa del Libro, el Corte Inglés, l’FNAC i ara el Decathlon.
–Potser podries mirar de trobar algo de lo teu, no? Tu, Elena, tens molta experiència currant, segur que et veuen el currículum i t’agafen de becària en algun plató de televisió.
–No ho sé, tia. Ho vaig intentar fa mig any i res. A part que de becària em van dir que no pagaven i no sé si em molaria currar a la tele, en realitat.
–Tia, acabem de parlar després, que anava d’hora i acabaré fent tard al fisio al final.
La Marta va guardar-se el mòbil a la butxaca dels pantalons i va fer un gest per pagar el cafè amb llet de soja a desgana. Una noia de la seva edat va anar a atendre-la. Duia una samarreta negra que deia “Take your pleasures seriously” en cursiva blanca i els cabells recollits en una cua. Es va guardar al davantal les monedes que la Marta li havia deixat sobre el tovalló, li va retirar la tassa amb una mà i amb l’altra li va fregar la taula.
