Arribàvem a La Paz i el queixal del seny es va fer notar. Com més pujàvem, més dolor sentia. Fins a arribar als 3.640 metres d’altitud on es troba la capital boliviana. En baixar del bus, després de més de quaranta hores de trajecte des de Buenos Aires, no eren les cames ni l’esquena el que reclamava la meva atenció, sinó el maleït queixal. (Escric aquestes línies recordant aquell dolor i se m’acut que queixal deu venir de queixa, quina decepció quan el diccionari etimològic va i diu que no). El cas és que jo em queixava tota l’estona i no trobava el meu lloc ni a La Paz ni a Bolívia. Després de set mesos voltant per l’Equador, Perú, Xile i Argentina, estava cansada, havia arribat el moment de tornar a casa.
Fa gairebé vint anys de tot allò i des de llavors associo Bolívia amb saber fer retirades a temps, al contrari que l’Evo Morales, pel que sembla en els darrers anys. I associo Bolívia també amb el seny, al contrari que l’Organització d’Estats Americans, la Unió Europea i tants altres estaments i governs que es neguen a dir que el que ha patit Bolívia és un cop d’estat com una catedral (com les construïdes a aquell i d’altres països andins desbaratant temples inques carreu a carreu) i que reconeixen un nou govern erigit bíblia en mà contra presumptes satanismes.
Què ens fa humans? Pensar. Renunciar a pensar és renunciar a ser persones i és això el que cerquen els totalitarismes, tant en les víctimes com en els executors necessaris, deia Arendt
Drames allà, drames aquí, drames arreu. I tan poc seny per posar-hi, tan poc musculat el pensament crític per interpretar, pensar, reflexionar què fer. La meva neboda Ainara, la nit de les eleccions espanyoles, em va preguntar per què eren tan dolents els de Vox, que què ens farien a nosaltres. Vaig sentir vergonya de donar-li respostes taxatives, poc argumentades, una mica infantils, quan en realitat ja té dotze anys. Però jo no tenia gaire temps per elaborar explicacions, estava massa angoixada mirant la pantalla. No tenir gaire temps, sentir massa por. Són potser les dues principals amenaces per no pensar (bé).
Vaig passar mala nit. L’Ainara m’havia dit, abans d’adormir-se, que si en algun moment tenia ganes de plorar, de tan trista com li vaig dir que estava, anés al seu llit i m’abraçaria. Vaig recordar aquella pintada dels darrers dies: “Abraça’m fins que Vox torni a ser un diccionari”. I vaig pensar que, perquè això passi, el diccionari l’hem d’usar. Hem d’usar la paraula, matèria primera del pensament, per llegir, pensar, reflexionar, muscular el seny. Com dir-li tot això a l’Ainara, si prefereix les emoticones a les paraules per parlar amb les seves amigues al compte d’Instagram que s’acaba d’obrir. Com dir-li si cada dia moren paraules. Com dir-li, quan creu que argumentar és fer zascas, perquè és el que surt a la tele fins i tot quan els grans miren debats. In your faaaace, exclamen sovint ella i sa germana, com si un raonament fos un combat o una competició i no una argumentació resolta.
Deia Hannah Arendt que Adolf Eichman, alt càrrec nazi i un dels responsables de la logística dels camps d’extermini, no era cap monstre, sinó que la característica més notable que ella li va apreciar al judici fou l’absència de pensament. Què ens fa humans? Pensar. Renunciar a pensar és renunciar a ser persones i és això el que cerquen els totalitarismes, tant en les víctimes com en els executors necessaris, deia Arendt. Miro l’eufòria dels de Vox a la pantalla i li dic a l’Ainara que hem de llegir, ser persones crítiques, que el feixisme avança. Em mira estranyada i diu que vol un mòbil.
Bolívia té una de les reserves mundials més importants de liti, el material amb què es fan les bateries dels mòbils. És als voltants del salar d’Uyuni, un lloc que em va impressionar sobretot perquè no tenia horitzó. No hi havia límits, perquè el reflex de la sal al cel diluïa la línia de l’horitzó. El mateix que passa quan renunciem al pensament. Que no hi ha límits ni horitzó.
