Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ana Chinchilla, coreògrafa especialista en 'booty dance'

"Saber que podríem utilitzar el nostre cos com a element d'autodefensa és meravellós"

/ Victor Serri

Ana Chinchilla és una de les professores certificades per Kim Jordan, una reconeguda coreògrafa especialista en booty dance estatunidenca. Em trob amb Chinchilla a casa seva davant un plat de trinxat vegà i un plat de bacallà amb coco que m’ha guardat perquè sabia que no tenia temps per dinar. Amb ella parlam sobre el ball i el poder que té sobre els nostres cossos i si pot esdevenir una eina més per combatre les violències de gènere


Explica’ns una mica d’on ve el ‘booty dance’

El booty dance ve de l’Àfrica i va arribar a la diàspora africana amb la colonització i el comerç d’esclaus africans. Ells van arribar amb la seva cultura, gastronomia, la seva música i les seves danses i a cadascuna d’aquestes regions es va viure un procés de mestissatge. Cada regió té la seva pròpia música i el seu propi desenvolupament i evolució del que va ser el booty dance. Per exemple, a Colòmbia hi ha el mapalé o la cúmbia; a Puerto Rico i Dominicana hi ha el reggaeton… El twerk com a tal, què és? El que treballem ve de Nova Orleans (EUA), que sorgeix dins el context del bounce, que és una subcultura del hiphop. El bounce fa com el bogging i sorgeix a finals dels 80 com a reivindicació, especialment de la comunitat trans, per dir: “nosaltres estem aquí”. I el twerk és un moviment sec de la pelvis cap endavant i cap enrere i es refereix específicament a això.


Com entres en contacte amb aquest tipus de ball?

Jo soc de Cali, a Colòmbia, i allà sempre s’ha ballat, és un país molt mestís, hi ha de tot. Jo sempre dic que és com si haguessin ficat gent de tot el món dins una liquadora i sortíssim tots. Sempre ballava molts ritmes, però, per exemple, més específicament el reggaeton, sempre m’havia semblat molt masclista, molt cossificador… El que sempre veiem a la televisió i als vídeos. I la primera vegada que una amiga em proposa anar a una classe de twerk… A mi m’explota el cap. La primera imatge que em va venir va ser el típic cantant de rap amb les quatre al·lotes en tanga movent el cul. A més és l’amiga que des que jo vaig arribar aquí fa nou anys és la meva referent feminista i jo pensava que com podia ser. A mi el seu nom i twerk a la mateixa frase no em quadrava. Però llavors vaig dir: d’acord, aquí hi ha alguna cosa que no estic veient, confiaré en la meva amiga i aniré a provar-ho. I vaig anar a una classe de Kim Jordan. Aquella classe per a mi va ser súper reveladora. Primer adonar-me que no me movia tant com jo creia. Després veure’m al mirall com em rebotaven totes les carns, em sentia horrible. Llavors em vaig enfocar en el cul de na Kim i em va agradar molt la sensació que vaig tenir al cos. Després, quan ja em vaig sentir més còmoda fent els moviments, em vaig tornar a mirar al mirall i va ser un: “hola, què tal, on havies estat tota la meva vida?” Va ser súper bonic. D’aquí en endavant va ser tot un aprenentatge, un descobriment, i va arribar un punt que na Kim em va proposar que em certificàs com a professora i vaig dir un sí rotund, perquè allò que havia viscut jo volia compartir-ho més amb més gent. Vaig fer les substitucions de les seves classes en el seu primer embaràs i va ser fer el curs amb ella i després un entrenament intensiu com a professora. Quan fas moltes hores de twerk i booty dance, exercites tot el cos i el meu va començar a canviar: vaig tornar més forta de braços, de cames…


Aquí anava: quins efectes té damunt el cos el ‘booty dance’?

“És dur i cansat, però és molt bonica la sensació després d’una classe i com, després de moure la pelvis i tota aquesta part, s’allibera una energia súper apoderadora”

Tot depèn de les classes que facis, perquè generalment les classes les fan ballarines i estan molt enfocades a una coreografia que no està tan enfocada en la seguretat del cos. Ara hi ha tot el tema del twerk i el dancehallqueen que es recolzen amb el cap en terra i fan un munt d’acrobàcies, i no tenc absolutament res en contra d’això, però el problema és que la gent s’exposa a aprendre a fer un munt de coses sense cuidar el seu cos i sense prendre consciència d’aquest. A mi, una cosa que m’agrada molt de l’estil que va crear Kim, és precisament això, que està molt enfocat en prendre consciència del cos, aprendre a cuidar-te mentre estàs fent aquestes coses i basat en un aprenentatge gradual. Més que allò de voler ser la gran ballarina, que si vols pots arribar a ser-ho, és el tema de prendre consciència del nostre cos: vull girar la pelvis? Giro la pelvis. Faig el moviment de twerk? El faig, però tenint consciència del cos. Llavors es treballa i s’enforteix tot ell. Es treballen moltíssim més les cames perquè es fa molt la postura de gatzoneta per poder alliberar la pelvis i que funcioni, però paral·lelament es treballen abdominals, braços, l’esquena es flexibilitza perquè es fan uns estiraments… És dur i cansat, però és molt bonica la sensació després d’una classe i com, després de moure la pelvis i tota aquesta part, s’allibera una energia súper apoderadora.

“Sempre han intentat cohibir-nos i col·locar-nos en un petit paradigma i resulta que podem rompre amb això i alliberar el nostre cos” |Victor Serri


Penses que el ball és apoderador per ell mateix o necessita que vagi acompanyat d’un discurs i uns valors col·lectius?

Jo crec que els valors col·lectius són indispensables. Perquè, primer, si no es reconeix la història i la trajectòria del que estàs fent, t’estàs apropiant i no tens ni idea del que estàs fent i passen coses com el que us explicava abans de la primera vegada que em van dir twerk: el típic home amb quatre al·lotes darrere amb tanga ballant-li al costat. Perquè això és el que ens ha ensenyat el mainstream. I això, quan realment descobrim els seus orígens de comunitat, de col·lectivitat, de celebració, de celebrar el que el teu cos pot fer, es perd i llavors és allà on es referma el discurs que quan balles ets una guarra, perquè estàs movent el cul d’una determinada manera. Però si, primer, reconeixes aquesta trajectòria i aquesta història i, després, ho fas per a tu, aquí és on radica el poder. És entendre el poder que tens sobre tu mateixa i de tu mateixa per fer el que vols fer i la capacitat que tens de crear i construir amb les teves mans i amb el teu cos, i no el que ens han ensenyat que és el poder: la capacitat que tenim d’exercir poder o manipulació damunt altres persones.


I només agradar o ser vista, no?

“El que més m’agrada de fer classes és veure com la mirada de la gent canvia davant el mirall”

Exacte, de ser vista i del mira com ho faig, mira el que faig, mira que guai… Que no té res de dolent, però si no ho fas des d’una posició centrada no té cap sentit. No ho sé, jo medito molt i quan estic fent les meves classes també estic fent ioga, perquè estic present, estic conscient. Just l’altre dia una alumna m’ho deia, ella és professora de literatura, i deia que és molt fort perquè està fent un curs de literatura sobre l’esclavitud i les classes de twerk li donen tot el contingut, perquè on s’uneix la història de l’esclavitud amb la cultura pop i contemporània és aquí, és això. A les classes, com que estic pendent del moviment i de tot, estic tan en mi mateixa que el meu cap s’oblida de tota la resta, però alhora estic creixent intel·lectualment i compartint un espai col·lectiu. Alguna vegada m’han demanat una classe privada i jo sempre dic que la puc fer, però que es perdrà la meitat de tot, que és el poder compartir amb les demés això que se sent, perquè se sent i es veu. El que més m’agrada de fer classes és veure com la mirada de la gent canvia davant el mirall. Al principi no es volen mirar, estan més enfocades en si tenen cul o no, si estan grasses o primes, perquè la societat ens ho ha ficat al cap, però amb el temps veus com la mirada davant el mirall canvia: quan els surt el moviment també els surt un somriure immens. Al principi totes pensen que no podran, ho manifesten, però després d’unes classes et diuen que se senten poderoses i això és preciós.


A Así bailan las putas, l’obra de teatre que vau crear amb na Júlia Bertran i Sixto Paz produccions, defenses que el ball pot ser una eina d’autodefensa. Creus que ballar aquests tipus de balls que tenen en compte la comunitat i la col·lectivitat poden ser una eina més per combatre les violències de gènere?

Jo crec que com es treballa tot el tema del col·lectiu, ja hi ha una energia que s’està movent com a grup quan estam juntes. Això ho veiem a la natura sempre: un individu sol és molt més vulnerable que un grup de persones. Crear això ja és autodefensa. A més a més, si es genera un espai d’organització, que ens podem organitzar per caminar cap a un objectiu conjunt, també estam generant un espai d’autodefensa. I el tema que ballant també t’enforteixes, una mica com la capoeira, que sorgí com un ball i que amb el temps es va convertir en un art marcial. Llavors, òbviament, el que jo explic a l’obra és la meva paranoia, però també he de dir que una noia després de l’obra em va explicar que a ella li havia passat [no expliquem el fet en si per no fer-vos un espòiler de l’obra]. Llavors… Podria ser. A mi amb que es creï el mite ja em basta. Perquè així com el terror que ens genera la possibilitat de ser violades o ser abusades o assassinades i totes aquestes situacions que ens genera el sistema, el saber que podríem utilitzar com a element d’autodefensa el nostre cos és meravellós.

“Al principi totes pensen que no podran, ho manifesten, però després d’unes classes et diuen que se senten poderoses i això és preciós” |Victor Serri


Què t’ha aportat la creació d’una obra com Así bailan las putas?

El que m’ha impactat més, igual que a les classes, ha estat veure com la mirada de la gent canviava. Entraven amb molta por per si els trèiem, per si els donàvem un micròfon, per si els fèiem ballar… I al final, això passava cada dia, hi havia una mirada de complicitat entre totes les persones. Jo crec que vam aconseguir crear comunitat, no sé si és molt ambiciós el que dic, però a mi em donava aquesta sensació d’empatia, d’entendre que totes i tots hem sofert un munt de coses i que, en major o menor mesura, totes tenim ferides que el patriarcat, travessant-nos, ens ha generat. El ball com a una gran eina d’enfortiment, de celebració i de transmutació de l’energia, de fer una catarsi col·lectiva. El ball i la música són molt poderosos, una vegada llegia una frase que deia: “la dansa és per al cos el que la música per a l’ànima” i em sembla que és tan cert! Sempre han intentat cohibir-nos i col·locar-nos en un petit paradigma i resulta que podem rompre amb això i alliberar el nostre cos i crec és un nivell d’expressió molt potent.

Articles relacionats