La maquinària de propaganda israeliana sempre ha venut el país com un territori d’acollida de tota la població jueva que vulgui retornar a la seva autoproclamada terra promesa. En realitat, però, hi ha ciutadanes que no consideren garantida la seva inclusió: denuncien que hi ha categories. I una de les més desafavorides i vulnerables és la comunitat jueva d’origen etíop. Formada per unes 140.000 persones, moltes d’elles van instal·lar-se a Israel després de dos grans moviments migratoris entre 1984 i 1991. Unes 50.000 d’aquestes, ja nascudes al país, s’han integrat plenament en la societat israeliana. Incorporades al sistema d’escolarització públic, s’eduquen en una nova cosmovisió que no és la dels seus ancestres, parlen hebreu com a primera llengua i fan el servei militar obligatori. Tanmateix, malgrat el pas de les generacions, encara són un dels col·lectius més empobrits i amb un dels percentatges d’atur més alts, una situació que algunes consideren discriminatòria i que s’afegeix a les usuals agressions policials que, segons denuncien, es produeixen per un motiu molt concret: el color de pell.
Un dels casos més recents és el de Solomon Tekah, un jove etíop-israelià de dinou anys que va morir d’un tret disparat per un policia fora de servei a la ciutat de Haifa a finals de juny. L’incident, el segon de l’any en què un agent acabava amb la vida d’una persona d’aquest origen, va derivar en la ira de molta gent de la seva comunitat, sobretot de les més joves, que van sortir als carrers de Tel Aviv i de la majoria de grans ciutats israelianes per denunciar el racisme i la inacció del govern davant la violència policial que patien. L’onada de protestes va durar dies: les manifestants tallaven vies de comunicació i carreteres, cremaven pneumàtics i s’enfrontaven amb indignació contra les forces de seguretat en disturbis focalitzats, però que es van estendre en punts d’arreu del país.
Tot plegat va provocar més d’un centenar de persones ferides i almenys cent detencions, i també va obligar les autoritats a pronunciar-se. El mateix primer ministre, Benjamin Netanyahu, va sortir públicament a demanar un refredament del conflicte: “La mort de Solomon Tekah és una tragèdia, però no podem seguir amb el bloqueig violent de carreteres, amb bombes incendiàries, ni atacs a agents policials, ciutadans i propietats privades. És inconcebible i la policia es desplega per evitar-ho”.
El policia al·lega el “perill de mort”
En paral·lel a les protestes, la controvèrsia sobre la mort de Tekah va derivar en versions creuades. El policia que va cometre el crim, posat immediatament sota arrest domiciliari, va assegurar haver disparat a terra en sentir-se en perill de mort mentre intentava aturar una baralla al carrer quan passava amb la seva família. Però testimonis directes dels fets van posar en dubte aquesta versió i van assegurar que la situació no va ser perillosa per l’agent en cap moment.
La rebaixa de la imputació d’homicidi a una d’homicidi imprudent per al policia ha aixecat nombroses crítiques
Amb el pas dels mesos, una investigació policial i judicial ha intentat aclarir els fets, però no ha rebut la confiança entre molta gent de la comunitat etíop per l’antecedent d’altres resolucions prèvies que no han satisfet les seves reclamacions de justícia. S’ha rebaixat la imputació d’homicidi inicial a una d’homicidi imprudent, cosa que podria resultar en una reducció considerable de pena per a l’agent, que ha estat apartat de les seves funcions des que va matar Tekah. La família del jove, amb el suport de diversos col·lectius afins, ha criticat durament aquesta evolució del cas: afirmen que recorreran a instàncies judicials superiors i, en cas de “no ser escoltats ni respectats”, impulsaran noves protestes.
A més d’antiracistes, les protestes també van tenir un component feminista i de classe, tant pel gran lideratge femení dins les organitzacions en defensa dels drets com per la marginació socioeconòmica en què es troba el col·lectiu etíop-israelià. En una de les manifestacions pels carrers de Tel Aviv el 8 de juliol, una de les protagonistes anònima de les mobilitzacions s’adreçava així al conjunt de la població: “Avui és Solomon Tekah però demà seran els nostres fills. Cadascú de vosaltres hauria de revisar profundament com tracteu la comunitat etíop. Dieu que vosaltres també ho heu patit, doncs, si és així, hauríeu d’empatitzar perquè no ens facin el mateix. Sou una vergonya”.
La mort de Tekah va fer revifar la lluita pels drets civils existent des de fa dècades a Israel, que algunes associacions civils connecten amb altres lluites, com per exemple la dels milers de sol·licitants d’asil d’Eritrea i el Sudan als quals no s’ha garantit la seva petició de refugi, i que el govern israelià va intentar expulsar a països com Ruanda en un pla de deportació forçada que finalment no va poder materialitzar. D’altra banda, les reivindicacions de la comunitat etíop-israeliana no ha connectat en cap moment amb la realitat de la població palestina a la Cisjordània ocupada, Jerusalem Est o Gaza. Aquest col·lectiu reclama una posició d’igualtat entre la societat israeliana, però a les seves protestes no expressen un vincle de solidaritat amb la causa palestina. No deixa de ser, en gran part, una lluita en pro de la igualtat de drets sota el paraigua ideològic del sionisme.
De tot arreu, però no tothom igual
Tot i que el projecte sionista ve de lluny, i es remunta a dècades abans de la fundació d’Israel el 1948, diverses onades migratòries n’han incrementat la població emparant-se en la llei de retorn de 1950, que dona cobertura jurídica, residència i nacionalitat a tota jueva que decideixi emprendre aquest camí. L’Holocaust va suposar un important flux migratori provinent d’Europa, així com la desintegració de la Unió Soviètica a finals de segle. A la dècada dels cinquanta, més d’un milió de jueves de països àrabs com el Iemen, l’Iraq o Síria van establir-s’hi. Però més enllà d’Europa i Àsia, el judaisme també té una històrica presència a l’Àfrica, com per exemple a Etiòpia, on la comunitat Beta Israel, o falaixes, ha practicat tradicions i creences semites fins i tot a través d’un regne independent. Des del segle IV fins al 1627, la comunitat Beta Israel va dominar i governar el regne de Semien, també anomenat Falasha, on el judaisme fou oficialment la religió imperant durant més d’un mil·lenni. Finalment, més de 100.000 falaixes, prop d’un 80% de la comunitat, es van traslladar a territori israelià.
Una protesta en clau feminista i de classe, pel lideratge de les dones i per la marginació socioeconòmica del col·lectiu
Entre altres escàndols, n’hi va haver un de notable que va tenir molta controvèrsia durant la dècada dels noranta. Després de dur a terme una política secreta que finalment va sortir a la llum, es va conèixer que les autoritats sanitàries israelianes descartaven les donacions de sang de les etíops perquè consideraven que estadísticament hi havia més membres d’aquesta comunitat que eren transmissors de la sida, cosa que en el seu moment fins i tot va generar condemnes internacionals contra Israel. Més recentment, el 2010, esclata un altre dels greuges més sonats amb relació a l’anticonceptiu Depo Provera, el qual es va subministrar entre dones d’origen etíop sense informar pertinentment dels seus efectes secundaris. El subministrament d’aquest anticonceptiu hauria pogut suposar un descens de més del 20% de la taxa de natalitat d’aquesta comunitat, segons un informe que van elaborar diverses ONG. Encara avui dia, un dels clams més escoltats a peu de carrer prové d’aquí: “Totes les sangs són iguals, tots som éssers humans”.
