“A mi no m’agrada gens Gandhi”, ens diu la R., cosa que ens sorprèn. Ella mateixa ens havia recomanat visitar l’asram on el líder de la independència índia va viure durant anys promovent el seu pensament i estil de vida. Quan un hi arriba, es troba un gran pati on hi ha diverses cases d’aspecte senzill i on corren esquirols d’una banda a l’altra. L’asram de Gandhi és una mena de parèntesi –calmat i turístic– rodejat per la marea humana i de vehicles que és la ciutat d’Ahmedabad, situada a l’estat de Gujarat. Aquí és on va néixer Gandhi. Però la R. sap que jo no he vingut a Ahmedabad per rememorar aquest passat. Hi ha una altra figura que també va néixer a Gujarat i que, ara mateix, pot canviar l’Índia d’una manera tan radical com ho va fer Gandhi. I en la direcció oposada. És l’actual primer ministre indi, Narendra Modi.
Agafem un tuk-tuk en direcció al centre de la ciutat. La R. va vestida de manera completament occidental i parla molt bé l’anglès. Té més de trenta anys i no està casada –cosa que la fa un blanc de crítiques. Viu amb la seva mare i la seva germana. Té un discurs feminista que sembla cansat, com sabent que tota la vida xocarà amb un mur que no podrà destruir. És d’una casta alta. Fa poc va viatjar sola a Egipte. Li agrada ballar salsa. En les últimes eleccions va votar el conservador i nacionalista hindú Modi. “Per què?”, li pregunto sorprès. “No creguis que a mi m’agrada Modi”, em diu, “però, mira al teu voltant: quantes ciutats de l’Índia estan així de desenvolupades? Tot això ho tenim gràcies a ell”.
Hi ha una gran classe mitjana que demostra el potencial econòmic de la regió, que, de fet, està sent un dels suports clau del nacionalisme hindú de Modi
La història de Gujarat és una de les més particulars de l’Índia. Com explica el politòleg Robert D. Kaplan en el llibre Monsoon, Gujarat ha estat, possiblement, el gran nucli comercial de l’Índia abans que hi arribés el colonialisme europeu. Les rutes marítimes connectaven la regió amb l’Orient Mitjà, el Golf Pèrsic i la costa oriental africana. La tradició mercantil i viatgera no s’ha perdut. Bona part de les migrants índies arreu del món són de Gujarat: a Nova York, per exemple, ho són quasi la meitat. Hi ha una gran classe mitjana –tant a la regió com escampada pel món– que demostra el potencial econòmic de la regió. Una classe mitjana que, de fet, està sent un dels suports clau del nacionalisme hindú de Modi.
Arribem al centre de la ciutat, d’edificis antics i carrers dividits per oficis. És quasi impossible entrar-hi en cotxe. Hi ha contaminació i alhora humitat. Anem a sopar en una plaça plena de taules i cadires de plàstic, on es pot tastar el deliciós menjar local i les seves salses magnífiques. En acabar, m’adono que no he tastat res de carn. Gujarat és l’estat de l’Índia on, diuen, hi ha més població vegetariana. D’altra banda, l’alcohol està totalment prohibit. Continuo parlant amb la R. sobre Modi.
“Jo soc l’única de la família que he votat Modi”, em diu. “El meu pare, que va morir fa poc, sempre havia donat suport als secularistes del Partit del Congrés. El trobo a faltar. Ell és qui sempre m’animava a viatjar sola encara que fos una dona. Sempre va votar el Congrés”. Li pregunto per què ella no. “El Congrés sempre l’ha dominat la mateixa família. De fet, va ser Gandhi qui els va posar quan l’Índia va aconseguir la independència. Eren i són una elit al marge del poble. De fet, han estat els més autoritaris: Indira Gandhi va suspendre la democràcia als anys setanta. No van solucionar el problema dels musulmans del Caixmir i del Pakistan. Ara sembla que Modi finalment ho farà. A més, amb el Congrés al poder, els indis érem irrellevants internacionalment. Ara ja no ho som”. La R. em posa sobre la taula dos temes decisius per entendre l’Índia de Modi: la caiguda del Partit del Congrés i el seu secularisme, per una banda, i la qüestió musulmana, per l’altra. Són dos fenòmens lligats. Són dos pilars sense els quals Modi no podria haver arribat on és ara.
Caiguda del partit Gandhi
El nacionalisme hindú de Modi és la destrucció del consens secularista posterior a la independència, ideat per figures com Mahatma Gandhi o Jawaharlal Nehru del Partit del Congrés. La base del projecte secularista era que l’Índia fos una democràcia multicultural, on l’hinduisme majoritari mai es pogués imposar a la resta de confessions. Es basava en la tradició plural de l’Índia i en la por als conflictes ètnics. El nacionalisme hindú de Modi, en canvi, considera que aquest model secularista és antinatural i ideat per unes elits que no tenen en compte la majoria hinduista de la població. Considera que s’ha produït un arraconament de l’hinduisme, tendència que no és més que una continuació del colonialisme mogol i britànic. Si l’Índia vol ser una nació potent i respectada internacionalment, ha de tenir fonaments forts: són els donats per la religió dominant, l’hinduisme.
El xoc entre aquestes dues maneres d’entendre l’Índia es veu de manera crua respecte de la comunitat musulmana que viu al país. L’Índia, recordem, és el tercer país del món amb més creients de l’islam. El secularisme els veu com una part intrínseca de la diversitat índia. El nacionalisme hindú, com els descendents dels mogols que van envair l’Índia fa segles. L’enfrontament amb el Pakistan, país armat nuclearment i des d’on arriben terroristes per cometre atemptats massius, no fa sinó afegir més tensió. Part de la població índia dubta de la lleialtat real de la musulmana del seu propi país. Moltes d’elles mai deixarien que els seus fills o filles es casessin amb una persona musulmana. Quan els rumors s’escampen
i la desconfiança creix, és quan comença la violència entre comunitats. És el que va passar a Gujarat el 2002, quan Modi n’era el governador.
Connivència i confrontació
Tot va començar arran de la guerra cultural per reescriure la història del país que ha impulsat el nacionalisme hindú. A Ayodhya, una ciutat del nord, el nacionalisme hindú havia destruït una antiga mesquita on, suposadament, abans hi havia un temple dedicat a la divinitat hinduista de Rama. Segons es deia, la invasió musulmana mogola havia destruït el temple i construït a sobre la mesquita. Nacionalistes hindús van enderrocar la mesquita argumentant que feien una mena de “justícia històrica”. Al cap d’un temps, peregrins hinduistes que tornaven en tren d’Ayodhya a Gujarat van ser cremats vius per membres de la comunitat musulmana, suposadament en represàlia per la destrucció de la mesquita. Es van començar a escampar rumors que l’atac havia estat planificat per terroristes del Pakistan juntament amb col·laboracionistes indis.
A Gujarat van començar a esclatar pogroms interètnics on la majoria de morts van caure sobre la minoria musulmana
A Gujarat van començar a esclatar pogroms interètnics on la majoria de morts van caure sobre la minoria musulmana. Les forces de seguretat quasi no van actuar. Modi era el governador de la regió: posteriorment, se l’ha acusat de deixar que la violència s’escampés i de no haver mostrat mai penediment pels centenars de morts que es van produir aquells dies. Fins i tot hi ha qui l’acusa d’haver posat més llenya al foc perquè tot allò succeís. Com molta violència que succeeix a l’Índia, aconseguir una versió acurada dels fets és quasi impossible.
L’endemà, viatjo fins a la mesquita de Sarkhej Roza, allunyada del centre de la ciutat. Els carrers cada cop són més tranquils. Entro al gran pati davant de la mesquita, on quasi no hi ha gent. Algunes noies xerren tranquil·lament a l’ombra, al costat del gran llac que rodeja la mesquita. Veig una petita edificació on hi ha un parell de famílies assegudes. M’expliquen que allà hi toquen música d’origen sufí cada setmana. M’apropo a les parets de la mesquita i veig l’origen de les seves formes: àrab, persa, hinduista. Són formes que només podien haver nascut aquí. Són part de Gujarat. Són, es vulgui o no, part de l’Índia.
Aquest article s’ha publicat al Suplement del Festival de cinema asiàtic de CineBaix amb la Directa 491
