El 1962 l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava la resolució 1803 sobre el que va anomenar la “sobirania permanent sobre els recursos naturals”. En ple context de descolonitzacions, les Nacions Unides donaven suport oficialment a tots els processos d’autodeterminació i recomanaven a les potències colonials acompanyar el dret dels pobles autòctons a decidir sobre el seu futur, la seva població, la seva terra i els recursos naturals que en poguessin sortir. Aquesta resolució es basava, doncs, en el “dret inalienable de tot estat a disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals”.
En aquell moment, un nou actor internacional començava a estructurar-se: el Moviment de Països No-Alineats, molts d’ells nascuts de les descolonitzacions. L’organització reclamava en la declaració fundacional (Bandung,1955) el seu dret a la neutralitat respecte als blocs de la Guerra Freda, però també el dret a escollir el seu camí cap al desenvolupament. En paral·lel, el monopoli de set empreses d’extracció de petroli, les anomenades Seven Sisters (‘set germanes’), va desencadenar la creació el 1960 de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP).
En aquest escenari ple de nous estats perifèrics que començaven a reclamar els seus drets i lloc en el món, les majories a la seu de l’ONU van canviar i l’Assemblea General va aprovar una sèrie de resolucions favorables a l’anomenat Tercer Bloc (en referència als dos blocs de la Guerra Freda). En la mateixa línia, la Conferència de l’ONU sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD) inicia el 1964 una nova via pels països del sud global basada en la sostenibilitat i un ús responsable dels recursos naturals. Aquesta força motora del sud no va durar gaire i no va implementar del tot les mesures aprovades, però va aconseguir elaborar una legislació internacional sobre els drets i la relació dels pobles indígenes amb els territoris on viuen.
És precisament la relació que cada civilització ha tingut amb l’ús de la terra, la biodiversitat i els ecosistemes el que ha generat els grans conflictes històrics. Or, plata, sofre, carbó, petroli, gas natural, coltan, urani o liti, entre molts altres, han estat protagonistes de diferents èpoques històriques en què l’accés a aquests recursos marcava no només el tipus de desenvolupament sinó la posició i el poder que cada classe social tenia en la societat. Tot i així, és la civilització actual la que, principalment des de la Revolució Industrial, inicia un ús accelerat i múltiple de tots els recursos possibles, agreujant exponencialment la crisi ambiental fins a l’actualitat.
L’anomenat ‘peak oil’ duu el sistema internacional a entendre que és necessària una transició progressiva cap a les energies renovables
Aquesta acceleració econòmica i producció frenètica van lligades a una necessitat desbocada de matèries primeres que condueixen a augmentar-ne l’extracció. L’anomenat peak oil –el moment de la història en què s’extrau la màxima quantitat de petroli possible i que alguns estudis situen cap al 2010– duu el sistema internacional a entendre que és necessària una transició progressiva cap a les energies renovables. Contradictòriament, les instal·lacions per generar aquestes renovables, així com els cotxes elèctrics, necessiten utilitzar molts metalls o elements finits. Arran de l’anomenada globalització tecnològica i la irrupció de l’era de la informació actual, que fa possible l’accés a dispositius mòbils a milers de milions de persones d’arreu del món, es requereix l’extracció de metalls de transició i metalls del bloc p (tous i amb punts de fusió baixos).
Aquest extractivisme mundial dominat pel sistema capitalista neoliberal condueix cap a un present de lluites múltiples i globals en defensa del territori i l’horitzó d’un futur amb situacions d’apartheid de recursos naturals en molts països on irrompin opcions ecofeixistes. En aquesta situació, hi ha una gran responsabilitat històrica per part dels països del nord, i per extensió de les grans multinacionals, cap als del sud global en la seva permanent deslocalització de les emissions de gasos d’efecte hivernacle sota mercats globals d’emissions i negocis de compravenda de bons d’emissió, els negocis de l’emergència climàtica.
El panorama actual, marcat a escala internacional per l’Agenda 2030 de l’ONU, no és gens esperançador. Els estats i les multinacionals continuen alimentant el sistema econòmic que els enriqueix. El debat hauria de dur inequívocament a repensar el model, que no pot continuar creixent sense límits ni sense acceptar-ne les responsabilitats i conseqüències. Ja no es tracta només d’assegurar la sobirania de cada poble sobre la terra que habita sinó de protegir, col·lectivament, la relació dels humans amb aquesta, per un futur digne i per combatre el repte actual de l’emergència climàtica.
