Corria el juny de 1980 quan Joxe Miguel Etxebarria, àlies Naparra, va desaparèixer a la zona de les Landes (Estat francès). Nascut a Pamplona, l’aleshores militant dels Comandos Autònoms Anticapitalistes –l’escissió llibertària d’ETA– havia travessat la frontera davant l’escomesa que emprenien els grups ultres vinculats als aparells de l’Estat espanyol. “Dos dies després, la Guàrdia Civil va irrompre a casa per detenir-lo, però ja havia passat la frontera”. Així ho recorda el seu germà Eneko, que arran del succés i acompanyat de la família, va iniciar una llarga lluita per localitzar el cos de Joxe Miguel, del qual el 2015 un exagent de la policia va desvetllar on podia estar enterrat. Això ha obert una possibilitat perquè s’esclareixi el fatal destí del jove guipuscoà, en memòria del qual s’ha instal·lat un monòlit al caseriu que els Etxeberria tenen a Lizartza, prop de Tolosa. Mentre s’inicien els tràmits per recuperar les seves restes, Eneko exigeix que es conegui aquest i altres crims comesos al País Basc durant els terribles anys de plom, molts dels quals continuen silenciats.
Quan vas veure per última vegada el teu germà?
El 3 de desembre de 1980. Algú va trucar-lo perquè marxés cap a Iparralde i fins al dia 21 d’aquell mes no va avisar-nos que havia passat la frontera.
Estava implicat en activitats clandestines?
Aleshores ell tenia 22 anys, sis més que jo, però feia temps que participava de la militància política. Havia format part dels Comitès d’Estudiants Navarresos, més tard d’ETA politicomilitar i ETA militar, i després dels Comandos Autònoms Anticapitalistes (CAA), on va involucrar-se plenament. Quan va fugir al nord va sol·licitar la condició de refugiat, però va ser-li denegada i, al cap d’unes setmanes, l’11 de juny de 1980, el seu advocat Beñat Etxeberri va comunicar-nos que n’havia perdut la pista.
Què va passar llavors?
Amb els pares vam adreçar-nos als jutjats de Baiona per denunciar el seu segrest, cosa que va permetre a la Gendarmeria començar a investigar –si bé el febrer de 1983 va arxivar el cas per manca de proves.
En aquests anys s’han publicat versions contradictòries, entre les quals una que assegura que Joxe Miguel havia mort en mans dels seus companys. S’ha pretès alterar la veritat?
Sens dubte. Uns suposats membres dels CAA també van assegurar que ETA estava al darrere de la seva desaparició i fins i tot el Batallón Vasco Español (BVE), que en va reivindicar el segrest i l’assassinat el 3 de juliol d’aquell any, va indicar que el seu cos es trobava a la localitat de Xentako (Miarritze). Doncs bé: vam desplaçar-nos fins allà i no vam trobar res de res.
El 1999, i per evitar que la causa prescrivís en haver passat vint anys del succés, vau presentar a l’Audiència Nacional espanyola una nova demanda. Per què no va prosperar?
El jutge Ismael Moreno va desestimar-la esgrimint que sense més indicis no pensava reobrir-lo. Ens vam adonar que, en tractar-se d’un cas de guerra bruta, només es destaparia si algun dels implicats es decidia a confessar.
Això es va produir el desembre de 2015, quan un exmembre dels serveis secrets espanyols establert al Brasil va admetre al periodista Iñaki Errazkin que Joxe Miguel estava enterrat al municipi de les Landes (Mont de Marçan). Quin ha estat el resultat?
“L’Organització de les Nacions Unides inclou el cas del meu germà entre els delictes de lesa humanitat”
Les seves confessions van fer que el nostre advocat, Iñigo Iruin, s’adrecés al forense Paco Etxebarria perquè, amb aquesta informació, elaborés un informe pericial. El fet va precedir el dictamen amb què el grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades inclou el cas del meu germà entre els delictes de lesa humanitat, és a dir, que no prescriuen fins que no s’esclareixin les causes ni es trobi el cadàver.
A hores d’ara, quina és la situació?
L’octubre de 2016 vam aconseguir que Ismael Moreno acceptés les peticions per exhumar el terreny, cosa que es va produir el 4 d’abril de 2017. El problema va ser que la Gendarmeria va obrir l’àrea on el forense considerava que hi havia menys possibilitats de localitzar el meu germà. Estic convençut que, amb aquella intervenció, volien tancar el tema. Però quan ja no teníem cap esperança, el passat 15 de maig l’Audiència va admetre les nostres apel·lacions i, aquesta vegada sí, es podrà excavar al punt exacte on podria aparèixer Joxe Miguel.
Confies que el trobareu?
Fa 38 anys que el busco –gairebé dos terços de la meva vida– i no vull traspassar aquest drama al meu fill. Tenim l’obstacle de la Llei de Secrets Oficials espanyola, datada l’any 1968, que impedeix que es desclassifiquin molts casos. De fet, n’hi ha del segle XIX, de la Guerra Civil o dels mateixos incidents registrats durant els Santfermins del 78. Però no obstant això, no llençarem la tovallola.
Enterrar el teu germà us permetria tancar aquest periple?
Només exigim que ens el tornin, estigui amb nosaltres i enterrar-lo al costat del pare. I desitjo que això passi aviat. Especialment per la mare, que té 89 anys i a qui he promès que el portarem. El dia que trobem Joxe Miguel, la mare podrà descansar.
