Tretze anys de presó per a Oihan Arnanz i Iñaki Abad; dotze per a Jokin Unamuno i Adur Ramírez de Alda, nou per a Jon Ander Cob, Julen Goikoetxea i Aratz Urrizola; i dos per a Ainara Urkijo. Divendres passat, 1 de juny, es feia pública la sentència dictada per la secció primera de la Sala Penal de la Audiència Nacional espanyola contra vuit joves d’Altsasu. Els fets es remunten a una baralla amb dos guàrdies civils i les seves parelles en un bar de la població navarresa una matinada d’octubre del 2016. Entrevistem Amaia Izko, una de les sis advocades dels condemnats que porta la defensa d’Unamuno i Urkijo.
En cap cas la sentència condemna les encausades per “terrorisme”, però en canvi, sí que estableix una penes elevades. Com ho valores?
En termes generals, és positiu que no s’hagi condemnat per terrorisme, tant en aquest cas com en el dels nois d’Orereta, perquè atura la línia d’intentar qualificar amb el nou article 573 qualsevol acte relacionat amb la dissidència política, quan s’interpreta que ha estat violent. Però només es pot fer aquesta valoració positiva en termes molt generals perquè aquesta acusació, absolutament peregrina, de delicte de terrorisme, ha servit perquè el tribunal competent sigui l’Audiència Nacional i assegurar així unes condemnes elevadíssimes, que no s’haguessin produït en un tribunal natural. Per tant, tot plegat s’ha de mirar amb certa por i preocupació.
L’Associació Unificada de la Guàrdia Civil ha valorat positivament la sentència i considera que pot servir per acabar amb l’hostilitat contra l’institut armat. És aquest l’objectiu del procediment?
“No són els fets en sí el que els preocupa, sinó les dinàmiques, les denúncies, les iniciatives, les critiques a la presència de la Guàrdia Civil. Això és el que volien castigar i de moment, ho han aconseguit”
Crec que l’associació de víctimes del terrorisme COVITE també l’ha valorat positivament. És curiós que des del principi hagin insistit en qualificar-ho de terrorisme i després es conformin amb una condemna exemplificant i desproporcionada, tot i que no sigui terrorisme. El que han buscat és no que no es pugui tocar la Guàrdia Civil, sinó que no es pugui qüestionar. No són els fets en sí el que els preocupa, sinó les dinàmiques, les denúncies, les iniciatives i les critiques a la presència de la Guàrdia Civil. Això és el que volien castigar i de moment, ho han aconseguit.
Familiars i grup de suport han reiterat que es tracta d’un muntatge policial. En tot cas, s’han produït diverses irregularitats durant el procediment. En què han consistit?
La primera i principal és haver portat el procés a l’Audiència Nacional perquè totes les parts, des de l’inici, estaven conformes amb què el procés hagués començat a Iruña, en tractar-se d’un delicte ordinari. Però el relat incorporat a la denúncia per l’entitat privada de víctimes [COVITE] ho converteix en un delicte de terrorisme. Això empara aleshores un relat magnificat dels fets. La segona és que es detinguin unes persones que estan a disposició del jutjat, ingressin a presó i se les mantingui empresonades, utilitzant la presó de forma abusiva i arbitrària. I alhora, que no ens deixin pràcticament marge per a les proves, tot i que després, en el judici oral, s’ha ampliat una mica. La sentència fa una interpretació i una manipulació de totes les proves que vam presentar a favor d’un objectiu condemnatori, perdent tota l’objectivitat. La intenció era que passés el que passés, hi hagués una sentència que no s’oblidaria mai, per advertir que amb la Guàrdia Civil no s’hi posa ningú.
Una irregularitat que ha aflorat durant el judici és que l’amo del bar on es va produir la baralla assegura que se li ha canviat la declaració policial. Com ha reaccionat el tribunal davant d’aquesta greu acusació?
“L’amo del bar assegura que ell no va dir a la policia foral que els fets estaven preparats amb antelació, ni premeditadament, un relat recollit en una suposada declaració que assegura que no ha firmat”
L’amo del bar assegura que ell no va dir a la policia foral que els fets estaven preparats amb antelació, ni premeditadament, un relat recollit en una suposada declaració que assegura que no ha firmat. Tot i així, el tribunal tanca els ulls, com si no ho hagués vist. No s’inclou aquesta declaració a la sentència i s’acaba el problema. Des del principi s’ha intentat donar als fets una entitat que no tenien.
La defensa també ha pogut aportar una imatge que demostra que Ramírez de Alda no duia una samarreta vermella, com va testificar la companya d’un dels guàrdies civils, però això tampoc s’ha tingut en compte del tot…
No és que una persona ho digui, sinó que els quatre asseguren que Ramírez de Alda quan participava en l’agressió portava camisa vermella o rosa. Amb la fotografia que vam aportar, la sentència diu que vam provar que durant aquella nit anava amb samarreta negra, però afegeix que podria ser que hagués anat a casa a canviar-se-la i després participés en els altercats. Arriba a dir que no ho hem provat suficientment, quan qui ha de fer-ho és l’acusació. La defensa mai ha de provar suficientment que no ha participat en uns fets. La qüestió de la suficiència de la prova és un concepte jurídic, i recau sobre la de càrrec, mai sobre la de descàrrec [la que presenta la defensa].
La sentència descriu patacades, cops de puny, puntades de peu, fins i tot amb els guàrdies civils al terra. En base a aquest relat, les seqüeles haurien de ser molt evidents.
“Les defenses hem plantejat que és impossible que hi hagi una agressió de la naturalesa i virulència que plantegen, amb 20 fins a 50 persones participant-hi activament. Tenim la dada objectiva que són les lesions i són mínimes”
Les lesions que existeixen són únicament una contractura, un blau, una lumbàlgia, un tomell trencat i una ferida de mig centímetre en un llavi. Això és el que sestà objectivat en els informes mèdico forenses. Les defenses hem plantejat que és impossible que hi hagi una agressió de la naturalesa i virulència que plantegen, amb 20 fins a 50 persones participant-hi activament. Des del principi ho hem posat sobre la taula. No tenim realment testimonis que hagin pogut descriure amb detall el que va succeir perquè eren les cinc de la matinada i va durar tres minuts. Però tenim la dada objectiva que són les lesions i són mínimes, mínimes, mínimes! S’agafen a què la companya del tinent té seqüeles psicològiques, que també van generar discussió sobre si responen a aquell moment o al succeït a posteriori. Els metges del jutjat d’Iruña i de l’Audiència parlen de lesions compatibles amb pallissa, però a què es refereixen quan diuen pallissa? Els metges a petició de la defensa deien que una agressió per part de tanta gent, deixa més lesions. Una d’elles no té ni un blau i en el moment dels fets ja va explicitar que no necessitava atenció mèdica perquè només l’havien sacsejat.
Com es va dur a terme el reconeixement fotogràfic dels acusats en el seu moment?
Jo no he treballat sobre el reconeixement, però en termes generals, s’ha plantejat que són reconeixements molt dirigits, que la disposició de les fotografies és molt diferent, que de totes les imatges només la del sospitós era del poble i la resta no, per tant sempre és més familiar. Això la sentència també s’ho ha tret de sobre.
Com a afegit, la jutge que ha portat el judici, Concepción Espejel, està casada amb un guàrdia civil. Per què no es va acceptar la recusació que vau presentar?
No va ser ni analitzada perquè la jutge va argumentar que era extemporània i no pagava la pena ni entrar al fons de la qüestió. Diu que la jutge ja apareixia en resolucions del procediment amb anterioritat i no l’havien recusat. Nosaltres vam respondre que la recusàvem quan ens van notificar qui seria el tribunal que jutjaria i ho vam fer en el termini de deu dies marcat per al llei. És obvi que la jutge té un interès en el procediment directe i indirecte i aquesta sospita la pot tenir la persona que serà jutjada.
Recentment, va haver-hi una sentència a Pamplona sobre una baralla nocturna amb guàrdies civils i la condemna ha estat d’entre quatre i trenta mesos de presó. Quins factors fan que el cas d’Altsasu sigui diferent?
“El primer interès ha estat desestabilitzar un canvi institucional i alimentar la ficció que des de que han arribat els abertzales es pega la Guàrdia Civil, es crema tot i tot és vandalisme”
Des del principi un incident, en un bar a les cinc de la matinada, va ser aprofitat per determinats grup i interessos que no tenen res a veure amb els fets. Va ser COVITE qui va aparèixer com a acusació popular, però prèviament, els grans mitjans de comunicació estatals ho havien posat en primer pla, sota els termes de kale borroka, incidents a Nafarroa. Alhora, feia uns mesos que COVITE havia portat al Parlament de Nafarroa un dossier sobre el que denominava repunt de la kale borroka a Navarra. Aquest és el primer interès: desestabilitzar un canvi institucional i alimentar la ficció que des de que han arribat els abertzales es pega la Guàrdia Civil, es crema tot i tot és vandalisme. Crec també que es va voler utilitzr per aturar una dinàmica que porta molts anys a la Sakana i Altasua per exigir aldemendik (que marxin), de crítica a les actuacions de la Guàrdia Civil, a la seva gran presència, les actuacions arbitràries, excessos i altres. Per aturar la dinàmica, el més fàcil és criminalitzar-la. Després també té quelcom de venjança, ja que durant molts anys s’ha mantingut viva la crítica a la Guàrdia Civil en aquesta zona. Són molt elements.
Quines són les pròximes passes de la defensa?
Recorrerem la sentència, que conté una condemna desproporcionada. I també la idea és analitzar la possibilitat de sol·licitar la llibertat de les persones que són a presó. La preventiva s’havia justificat sota el delicte de terrorisme i que les que hi eren tenien major responsabilitats que els que no hi són. La sentència però ha rebutjat terrorisme i atorga igual responsabilitat als de dins que als de fora. Sol·licitarem la llibertat per als joves que són a presó fa un any i mig.
