Divendres passat es va fer públic l’estudi Dones rurals del País Valencià. Veus que parlen de treball invisible, ecodependència i interdependència realitzat per l’organització valenciana Associació de Solidaritat Perifèries del Món. Tal com s’esmenta a la introducció d’aquest, l’estudi “naix de la necessitat palpitant que existeix dins dels àmbits productius i activistes, vinculats a la sobirania alimentària del País Valencià, de reconéixer el paper fonamental de les dones al món rural”. L’autora de l’estudi, Sarai Fariñas –sociòloga i activista en diverses organitzacions feministes i ecologistes valencianes–, explica que “sols el fet de parlar sobre les experiències de les dones al món rural i de com elles entenen el món ja té una intenció política, ja que és parlar de sabers i pràctiques de subjectes històricament invisibilitzats”. A més, destaca la importància de posar llum sobre “les activitats que elles fan i han fet i ubicar les seues vivències al centre de la història, una història que sempre ha estat contada des de la masculinitat hegemònica”.
L’autora ha realitzat una introspecció sociològica a travès dels testimonis vitals de quaranta dones del món rural, d’entre els 34 i els 86 anys, representants de la realitat viscuda a les comarques que habiten
Fariñas s’ha aventurat a esbrinar el paper de les dones en el món rural al País Valencià, l’evolució històrica d’aquest i quina situació es dóna en l’actualitat. Per a això, ha realitzat una introspecció sociològica a travès dels testimonis vitals de quaranta dones del món rural, d’entre els 34 i els 86 anys, representants de la realitat viscuda a cadascuna de les comarques que habiten. Aquest variat recull de veus ha permés a l’autora detectar que, tot i la pluralitat vivencial i geogràfica que les caracteritza, els factors que tenen i han tingut lloc al món rural valencià –i que han repercutit en la vida d’aquestes dones– comparteixen patrons similars, com ara el patriarcat. És per aquesta raó que Fariñas es fa servir de les teories de l’economia feminista i dels ecofeminismes per tal d’analitzar i fer entendre les dèries del sistema capitalista i del patriarcat que han marcat les experiències vitals de totes elles.
Aquest estudi s’emmarca dins del Programa SudTerrani, la memòria de la Terra, un projecte de sensibilització de l’organització Perifèries que, a travès de l’estudi ara esmentat i d’un altre realitzat a la Parroquia La Esperanza (Pichincha) a l’Equador, compara els sabers i pràctiques de les dones rurals als pobles indígenes de l’Amèrica Llatina i a les zones rurals del País Valencià. D’aquesta manera, el Programa SudTerrani, mitjançant l’anàlisi comparatiu i les teories ecofeministes, pretén recolzar “els espais i xarxes de Sobirania Alimentària al País Valencià des de la solidaritat internacional i el compromís amb la mobilització social”, tal i com revela Patricia Dopazo, membre de Perifèries, a més de posar en marxa “nous models de desenvolupament sostenible al País Valencià i a l’Equador”.
Destriar, seleccionar i transformar
El món rural, com bé relata Fariñas, ha estat “l’espai vital per excel·lència” on han predominat “uns valors i costums molt diferents dels valors urbans hegemònics” actuals. Contràriament vinculat a estereotips com endarrerit, primitiu, salvatge, pobre, analfabet o ignorant, aquest ha estat el baluard “d’importants tradicions i savieses autòctones molt vinculades a la natura i a la idea de col·lectivitat”. En el transcurs de la història “ha construït i assegurat la pervivència de tradicions i savieses, forjada per segles d’adaptació al medi”, i ha promogut valors “molt vinculats al que és comunitari, tant en la vida social i les cures com en l’àmbit del treball”.
No obstant això, l’autora assenyala que “ruralitat no és sinònim de sostenibilitat, ni d’ubicació de la vida al centre”, i a l’estudi enfoca l’existència d’uns patrons comuns, els d’explotació i sobrecàrrega de treball cap a les dones. Aquesta sobrecàrrega es deu, sobretot, a la inexistent línia que separa les tasques productives de les reproductives en el món rural. Per aquest motiu, Fariñas fa una crítica a la noció de treball “colonitzada pel sistema capitalista, on treball és sinònim de salari”, així com destaca que hi ha un “deute social de cures” històric envers les dones i apunta cap a una necessària democratització de les cures. Segons ella, sols així es pot per fer front a “l’estrabisme productivista”, que ho redueix tot a una “relació monetària, obviant que en els processos de producció i reproducció de la vida humana existeixen relacions d’estima, amor i de dependència amb la natura que fan possible que la vida continue”.
L’estudi emfatitza en les problemàtiques que han aterrat al món rural arran de la industrialització i l’èxode rural, les greus conseqüències de la ‘revolució verda’ o la pèrdua i despossessió dels sabers acumulats durant segles
Un altre dels focus de l’estudi emfatitza en les problemàtiques que han aterrat al món rural arran de la industrialització i l’èxode rural. Les greus conseqüències de la ‘revolució verda’ o la pèrdua i despossessió dels sabers acumulats durant segles, especialment el de les dones –que pateixen una doble desvalorització–, en són algunes. Aquestes problemàtiques posen en relleu que el capitalisme, i el concepte d’economia hegemònic que se’n deriva, han invisibilitzat que al darrere de qualsevol procés de “producció, distribució i consum, existeix una producció exagerada de residus i extracció de recursos naturals que posen en perill la vida humana i no humana”.
Per tal de fer entendre les vivències que relaten tots aquests patrons, l’autora fa servir els conceptes d’ecodependència i interdependència. Dos conceptes que l’han ajudat a cosir l’estudi i que ha volgut evidenciar com a necessaris per a comprendre la vida. Aquests fan referència al fet que “els éssers humans depenem uns dels altres per a continuar vius” i que “vivim gràcies a la relació que establim amb la natura i que aquesta té uns límits físics”, respectivament. Aspectes que, segons l’autora, s’adverteixen millor al món rural “perquè el recorregut de la causa i conseqüència és molt més obvi i fàcil de veure” gràcies al contacte i proximitat amb la naturalesa.
Respecte a totes aquestes qüestions, les dones entrevistades perceben, en major o menor mesura, les injustícies i els desencerts sistèmics que pateixen, tant elles com l’entorn que les acull. I, com bé assenyala Fariñas, són les noves generacions de dones que s’instal·len al món rural les que, com una bafanada d’aire fresc, “són capaces de reflexionar sobre com el seu paper d’actrius en l’escenari social pot canviar el món” a travès de, per exemple, l’agroecologia i la sobirania alimentària. Encara que també afirma que les coses no han avançat tant com perquè “a la pràctica es donen relacions igualitàries al món rural agrari”, l’autora conclou que hi ha pendent “una reflexió col·lectiva amb totes les dones sobre les perspectives de futur i la forma d’encarar la construcció d’una ruralitat més justa per a totes”.
