Mans a l’esquena a l’espera de clientes, un somriure tímid per seduir-les i la manta ben estirada, amb els articles col·locats en rigorós ordre, per convèncer-les. Bufaven vents de maig al Moll de la Fusta i l’Issa passava una tarda més amb els seus companys que, com ell, venien un gran ventall d’articles al turisme de masses, sense demanar ni permís ni perdó. L’objectiu: sobreviure.
—Puede probarse el bolso, señora.
“Saisai, saisai!”, va cridar de sobte un dels nois, en wòlof, per alertar que s’acostaven agents de la Guàrdia Urbana amb dues motos. El petit llum d’alarma, sempre present als seus cervells, es va activar i va emetre les ordres necessàries per accionar un acte reflex. Tots van empaquetar els respectius farcells d’una revolada i es van posar a caminar ràpid. Van dividir-se en dos grups: catorze per una banda i l’Issa, atzarós, tot sol per l’altra. Una moto el perseguia en exclusiva.
—Para, para, para… –cridava enrabiat el guàrdia urbà.
L’Issa seguia mirant endavant, concentrat. Corria i corria i tornava a córrer.
—¡Al suelo, negro de mierda!
La moto va accelerar darrere seu. El seguia de ben a prop. Podia notar l’escalfor de la roda trepitjant-li els talons. Aquell suposat garant de l’ordre i la llei va intentar envestir-lo una vegada. I una altra. A la tercera, ho va aconseguir: mentre conduïa la moto amb una mà, amb l’altra, bruscament, li va estirar el farcell, el va fer caure a terra i li va atropellar la cama dreta. Quin mal… El dolor era inaguantable. Un home gran, que havia vist l’envestida, el va socórrer. L’ambulància va trigar a aparèixer, però, gràcies a ella, va poder arribar fins a l’Hospital del Mar. El doctor va dir-li que la ferida era greu:
—Tens una doble fractura de tíbia i peroné. Demà t’haurem d’operar.
L’operació va ser molesta. Va passar quatre o cinc dies a l’hospital i, després, es va recloure a casa per fer repòs. Durant la recuperació, germans i cosins li van garantir un plat a taula i algunes remeses de diners a la seva família.
Per a més inri, una setmana després, li va arribar una multa de la policia per venda ambulant irregular. L’Issa tenia claríssim que volia denunciar l’agressió policial. Ja n’hi havia prou, de silenci i abnegació. Encoratjat, es va acostar al Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme i xenofòbia de SOS Racisme (SAiD), on van decidir assumir el seu cas. Set mesos més tard, en finalitzar la instrucció, es va arxivar el cas.
—Un atropellament involuntari –va concloure el jutge.
Injust i fals. SOS Racisme va presentar una reclamació patrimonial a l’Ajuntament de Barcelona: 15.000 euros d’indemnització. Aquesta quantitat va ser desestimada per silenci administratiu. Hi van recórrer i la història va arribar al jutjat contenciós administratiu, on, un cop més, la justícia donà l’esquena a l’agressió racista:
—Sortí fugint i potser va ser ell qui xocà contra la moto de l’agent –diu la sentència.
I l’Ajuntament del canvi resta en silenci i, de moment, no dóna cap resposta al problema.
L’Issa podria escriure un llibre ben gruixut de cites amb la poli. Tres mesos després de l’atropellament, se’l va denunciar falsament, basant-se en un arxiu fotogràfic policial, per un incident a la plaça de Catalunya. Ell, encara amb la cama enguixada, no hi era present. També va ser a través d’un informe policial negatiu que va perdre la targeta de residència com a autònom el 2013.
“L’Issa s’havia convertit en un objectiu a abatre per part de la Guàrdia Urbana, que el vigilava permanentment. El pressionaven passejant-se davant la porta de casa seva”
Els últims anys, l’Issa s’havia convertit en un objectiu a abatre per part de la Guàrdia Urbana, que el vigilava permanentment. Si calia, el pressionaven passejant-se per la porta de casa seva. S’havia guanyat un malnom i tot. L’anomenaven El Mandíbula i, tal com es van encarregar de reproduir acuradament mitjans com La Vanguardia, el consideraven un líder violent del col·lectiu manter.
Dissortadament, la persecució continuada va donar els seus fruits i, el 26 de novembre passat, l’Issa va ser expulsat de l’Estat espanyol per mitjà d’una deportació express. En menys de 48 hores, va dir adéu a deu anys de vida a Barcelona. O a reveure.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació al web i al twitter
