És que es fiquen amb ell perquè no és com els altres nens, explica amb certa demostració de lògica, resignació i pena. La mare l’escolta, tornen d’escola en metro. Qui són els altres nens? li pregunta. Doncs els altres… la resta… tots, contesta la filla una mica estranyada per la pregunta, gronxant les cames amb més força que abans, amunt i avall.
Els altres… la resta… tots. Em fan mal els tres conceptes seguits i l’impossible que pretenen. Tinc ganes de dir-li: Bonica, és impossible que “els altres” siguin tots. És impossible que “la resta” siguin tots. Però no li dic i començo a divagar… miro al meu voltant, a la gent del vagó, i penso en qui dels nostres acompanyants deu ser com els altres, com la resta, com tots.
Em fixo en les seves cares, miro d’intuir i imaginar les seves vides, els seus mals i alegries, sé que no les sé, però què voleu que us digui… no trobo la norma per enlloc. Serà perquè ja estem arribant al final de la línia i els pocs que hi havia de la resta, els altres, tots han baixat a les parades del centre? Però no, la línia roja sobre la qual ens desplacem és important i ens porta al Fondo de moltes qüestions… però no, no és tracta ara només d’un tema de condició socioeconòmica… Que m’ha semblat que la nena es referia més aviat a algun tret físic del seu company… Tap de bassa? Llarguerut? Barrilete? Escanyolit? Tartamudeja? O potser era un tema més cognitiu? Li costa seguir la lliçó? D’actitud? Es queda encantat mirant per la finestra? Està trist, agressiu? Li agraden els nens i no les nenes? Mai no ho sabré…
Miro a la resta de passatgers, em miro al vidre de la finestra mentre travessem una estació fantasma i torno a pensar On són els altres, la resta, tots? Sé que no existeixen, però quin mal fan els cabrons.
