“Quan una vella veritat deixa de ser aplicable, no es torna més veritat en capgirar-la” Hannah Arendt, On Revolution
Tot va començar durant una conversa sobre una conversa en què un grup de gent es trobà per discutir i debatre la idea de renda bàsica. La renda bàsica, breument, és un sistema de pagament amb què la gent rep diners, sigui del govern o una altra institució pública, per assegurar que tots els residents tinguin recursos suficients per accedir al menjar, un habitatge i cobrir altres necessitats bàsiques. Passat un temps, la conversa sobre aquella conversa va evolucionar en una rígida conclusió: la renda bàsica només pot servir com a tireta. Invertir més diners en aquest problema monetari no és un mitjà per establir canvis sostenibles a les vides d’aquelles persones ignorades i abandonades pel govern. Com era d’esperar va sorgir la pregunta, “clar, no és una solució per acabar de manera permanent amb el patiment de la gent que no té diners per sobreviure, però és un arranjament temporal. I què més podem fer?”
La resposta és, sense embuts, que actualment no hi ha resposta. Generalment, això marca el final d’una conversa, tot hissant la bandera blanca de la rendició. Però no és igualment possible que aquesta absència sigui en realitat un principi, una oportunitat per començar alguna cosa nova? Potser córrer cap a aquest buit en comptes de fugir-ne sigui la manera de trobar l’esmunyedissa i revolucionària idea. No tenir una resposta immediata no és tant una crida a la solució reaccionària com una invitació al creixement. És complicat dur a terme aquesta expansió intel·lectual a través dels confins de la socialització i l’organització jeràrquica, que ens limita el pensament a experiències personals. En aquesta situació en particular, la majoria de les persones reunides eren homes blancs, cis gènere i de classe mitjana, i van abordar el tema des de les seves similars perspectives de privilegi. Ampliem. I si l’enfocament hagués estat amplificar les veus dels més afectats per les injustícies i crear un moviment on la gent privilegiada estigués a la rereguarda, seguint, en comptes de guiant?
Format per tres dones queer negres, Black Lives Matter és un moviment sociopolític no jeràrquic que reclama el reconeixement del poble i la cultura negra
Potser podria recordar al moviment Black Lives Matter dels Estats Units. Format per tres dones queer negres, és un moviment sociopolític no jeràrquic que reclama el reconeixement de la importància històrica sense precedents del poble i la cultura negra, tant als Estats Units com al món sencer. Patrisse Cullors, Opal Tometi i Alicia Garza van començar Black Lives Matter el 2013 després de veure com en George Zimmerman no va ser condemnat per assassinar Trayvon Martin, de 17 anys. “Va ser una resposta al racisme antinegre que permea la nostra societat i també, malauradament, els nostres moviments”, escriu Garza.
A través de manifestacions massives, seminaris públics i privats, i un gran nombre d’accions directes radicals, han aconseguit l’atenció de tots els Estats Units fins a arribar a la Casa Blanca, on van ser convidades pel president Obama (invitació que van declinar). En resposta a una majoria blanca que les i els ignora, Black Lives Matter està aconseguint afectar la formulació de polítiques, creant una plataforma pròpia perquè les veus negres siguin escoltades i un sistema que ajudi a protegir la seva seguretat física i mental.
Un dels punts forts del moviment és haver estat forjat per les veus d’una de les poblacions més discriminades als Estats Units: dones queer negres
Un dels punts forts del moviment és haver estat forjat per les veus d’una de les poblacions més discriminades als EUA: dones queer negres. La seva prodigiosa capacitat unificadora ve d’haver passat una vida sencera organitzant-se per simplement sobreviure. Aquesta posició social les ha portat a prioritzar les minories dins la seva minoria: “Black Lives Matter lluita per les vides de persones negres queer i transsexuals, persones discapacitades, persones negres indocumentades, persones amb antecedents, dones i totes les vides negres a través de la totalitat de l’espectre de gènere.” Es tracta d’un moviment al nucli del qual hi ha persones amb trajectòries vitals que es llegeixen com un mapa tot terreny per navegar l’existència fora del sistema.
Als EUA, campanyes progressistes com la d’en Bernie Sanders o la Hillary Clinton, dirigides a blancs cis gènere de classe mitjana, jactant-se de saber el camí cap a la “llibertat i justícia per a tothom”, sempre fracassaran perquè parlen per en comptes d’amb la gent més afectada per la injustícia. Avisa Garza, “els moviments progressistes als Estats Units han comès alguns errors desafortunats quan demanen unitat a costa d’entendre realment les diferències concretes en context, experiència i opressió.”
En comptes d’aquest enfocament, l’organització insta a la població no negra a involucrar-s’hi a través d’escoltar, usant el seu privilegi per donar suport i dirigir l’atenció cap a les veus d’aquelles persones ignorades. Garza aconsella, “és apropiat i necessari tenir estratègies i accions centrades en la població negra, sense altres comunitats de color o gent blanca, i que siguin aquestes comunitats les que hagin de trobar la manera de posicionar-s’hi sense ser-ne protagonistes.” Quan la classe privilegiada és al fons, la superfície es torna un paisatge de canvi fet veritablement a mida d’aquelles persones amb necessitats crítiques.
“Els moviments progressistes als Estats Units han comès alguns errors desafortunats quan demanen unitat a costa d’entendre realment les diferències concretes en context, experiència i opressió.”
Sigui una qüestió de renda bàsica o mera revolució, Black Lives Matter és un exemple sorprenent de moviment construït pels oprimits i oprimides, fora de la bastida de l’opressió. Admetent la lògica que ningú coneix les necessitats d’una població millor que ella mateixa. Confiant en la saviesa organitzativa de comunitats que passen el seu dia a dia lluitant per la igualtat. Repensant la manera en què la gent privilegiada pot centrar-se a amplificar les veus de les persones sovint ignorades. El simple acte de fer un pas enrere per crear un espai buit perquè altres puguin fer un pas endavant.
*Totes les cites han estat extretes de blacklivesmatter.com
Shaina Joy Machlus és periodista
