El 26 d’abril de 1937, en plena ofensiva feixista, un esquadró aeri de la Legió Còndor va llançar centenars de bombes i projectils incendiaris sobre Gernika. Es calcula que milers de persones van morir sepultades entre les runes, que van deixar el centre històric del municipi biscaí completament destruït. Només van quedar intactes la Casa de Juntes, una de les esglésies, un palau i la fàbrica d’armes situada a l’altra llera del riu. Entre les persones supervivents de l’atac, autoritzat per Franco i perpetrat per la flota d’avions de l’Alemanya nazi comandada per Wolfram von Richtofen, hi havia el jove de catorze anys Luis Iriondo. La seva vivència, que ell mateix relata a El chico de Gernika (Ediciones Ttarttalo), constitueix un document molt valuós sobre la tragèdia ocorreguda a la falda d’Urdaibai i dóna valor al testimoni oral com a mitjà per reconstruir una història subjugada per la por i el silenci de les víctimes. Pintor, guionista i escriptor de teatre, Iriondo continua, als seus 91 anys [avui en té 94], el compromís abnegat a favor de la cultura de la pau. Amb la memòria intacta, col·labora amb supervivents d’altres bombardejos per rescatar la veritat i assolir una justícia reparadora.
Què en recordes, del bombardeig?
“Amb la caiguda de les primeres bombes, em vaig separar del meu cosí i em vaig dirigir cap a un dels refugis, on em vaig parapetar darrere uns sacs de sorra”
Aquell dia, anava al cine amb un cosí d’Eibar, que s’havia instal·lat a casa, amb altres parents, fugint de l’avançament feixista. Aleshores, Gernika estava plena de refugiats, milicians i gudaris [Soldats bascos]. Havia passat de 5.000 habitants a prop de 9.000. A l’alçada de la plaça del mercat, vam sentir les primeres campanes que ens alertaven de la imminència d’un bombardeig. A Gernika, s’hi havien construït refugis, però només el fet de pensar que hi podia quedar sepultat o morir-hi d’asfíxia m’angoixava. Els avisos havien sonat altres vegades? Els avions sobrevolaven Gernika cada dia; per això, sovint, s’enarboraven banderes des d’un turó perquè la població conegués el perill. Estàvem molt atemorits, però no ens imaginàvem que atacarien la ciutat. En cas que passés, els jesuïtes ens deien que reséssim i llestos. Doncs bé, amb la caiguda de les primeres bombes, em vaig separar del meu cosí i em vaig dirigir cap a un dels refugis, on em vaig parapetar darrere uns sacs de sorra. Recordo que les bombes causaven un espetec ensordidor.
Què va passar aleshores?
Vaig pujar fins al turó de Lumo, on vaig divisar tot el centre destruït i, amb altres persones, vaig dormir en un caserio. L’endemà al matí, va aparèixer la meva mare, que m’estava buscant des de l’atac. Dels quatre germans, un d’ells havia estat a punt de morir, però tots estàvem bé.
Quina decisió vau prendre?
Vam marxar a Bilbao, on des de les muntanyes d’Artxanda vèiem passar els obusos a 500 metres. Davant d’aquesta situació, vam agafar un vaixell fins a Santander amb la mare i els més petits. Des d’allà –i sense el pare i el germà gran, que es van quedar–, un vaixell anglès ens va dur a Normandia, al nord de França. Vam tornar a Bilbao al cap de tres mesos i van passar vuit anys fins que vam tornar a allotjar-nos a Gernika.
Què destacaries de la tornada?
La dictadura es feia notar. A la frontera d’Irun, recordo un rètol que advertia “Si ets espanyol, parla espanyol”. Sabíem que algunes persones havien estat afusellades. Vaig explicar el bombardeig a un periodista estranger i, amb una colla, vam publicar una revista, que va ser confiscada tres vegades perquè havíem utilitzat la paraula bombardeig i no incendi o destrucció.
La persecució política era molt latent?
“Vaig explicar el bombardeig a un periodista estranger i, amb una colla, vam publicar una revista, que va ser confiscada tres vegades”
La preocupació principal era la gana, ja que n’hi havia molta, i després la repressió. El meu germà estava pres i alguns coneguts estaven retinguts a camps de concentració. Cal explicar-ho perquè molts sectors de la dreta, com el PP, ho neguen o ho obliden. El mateix Rajoy no va respondre la carta on l’instàvem a reconèixer que Gernika va ser bombardejada. En canvi, el 1997, l’aleshores president alemany Roman Herzog va demanar perdó públicament per l’atrocitat comesa per la Legió Còndor. Al capdavall, no es tracta de buscar venjança, sinó que se sàpiga la veritat.
Quines altres iniciatives heu emprès?
L’any passat, coincidint amb el 75è aniversari, vam impulsar, juntament amb la ciutat alemanya de Dresden, el manifest Marxem junts en pau, on exigim l’abolició de l’armament atòmic i expressem la necessitat que la joventut s’esforci a construir un món en pau. Enguany [2013], s’hi han afegit les ciutats japoneses d’Hiroshima, Nagasaki i Tsuchizaki i també volem incorporar algunes poblacions franceses i angleses destruïdes.
Actuar plegades és la via per obtenir aquests objectius?
Totes vam ser víctimes d’actes terroristes i, pel que fa a Gernika, encara esperem un reconeixement del dany causat pel govern espanyol. Però, més enllà de buscar responsables, l’important és transmetre als joves el valor del respecte i recordar-los que, per damunt de les diferències, a totes ens uneix la condició humana. El dia del bombardeig, tots érem gernikesos i gernikeses.
