Filla d’un heroi del gueto lituà de Vílnius, establert pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, Liliana Córdova-Kaczerginski ha fet un recorregut vital de construcció i desconstrucció. Del seu pare i la seva mare, que van sobreviure al nazisme, va aprendre a col·locar-se al costat dels pobles oprimits. De l’escola, en va sortir “adoctrinada en el sionisme”. I, a través de l’experiència i la militància als territoris ocupats palestins, es va convertir en una activista pro palestina. Ara, viu a París i forma part de la Xarxa Jueva Antisionista Internacional (IJAN, en les sigles angleses), una organització que dóna suport al moviment Boicot, Desinversions i Sancions a Israel (BDS) i que, només amb el nom, ja trenca esquemes predeterminats.
Els teu pare i la teva mare van patir, van resistir i van sobreviure al nazisme. Què t’ha ensenyat la seva experiència?
La família va ser exterminada, no als camps de concentració, sinó a trets. Quan els nazis van arribar a Lituània, disparaven contra la gent. Van trigar a construir els camps. Si bé és cert que hi havia famílies que educaven els seus fills en l’odi, els meus pares no em van inculcar odi contra els alemanys; sempre em van dir que s’havia de distingir entre els nazis i el poble. La seva mirada estava influenciada per la cultura comunista: el pare militava al Partit Comunista i la mare era del grup marxista Socialistes Revolucionaris. Tots dos em van infondre l’actitud de resistència; em van ensenyar que, quan hi ha un opressor, hi ha un oprimit i sempre s’ha de resistir amb els oprimits, encara que a tu no t’oprimeixin.
Durant l’ocupació nazi, van viure mostres de solidaritat?
El meu pare s’encarregava d’introduir armes de la resistència lituana a l’interior del gueto de Vílnius. Quan sortia a treballar fora del gueto, l’acollia una dona lituana gran que no tenia fills. Ni tan sols estava polititzada, però va entendre que era una qüestió humanista, de respecte a l’ésser humà. Va haver-hi gent així, però cal dir que molta altra va col·laborar amb els nazis.
Hi havia qui resistia amb la gent oprimida, qui col·laborava amb l’extermini amb convenciment i qui hagués volgut resistir però tenia por?
Sí, però n’hi va haver molts que tenien una fe infrangible en el Suprem i van deixar que el destí decidís per ells… Creien que Déu era qui havia de decidir si havien de sobreviure o morir i que prendre el camí en lliure albir era ser arrogant davant la voluntat divina…
El teu pare era poeta i, mentre estava al gueto de Vílnius, va escriure cançons per cohesionar la gent que estava assetjada. També ha contribuït a preservar testimonis i memòria?
“Quan van alliberar Vílnius, el meu pare va escriure un llibre sobre els que vivien als edificis i on havien estat deportats. Es tracta d’un treball que utilitzen, encara avui, a la municipalitat”
Les seves poesies es van convertir en cançons i, dins el gueto, també va escriure una obra de teatre sobre un dels combatents de la resistència jueva. Quan es va acabar la guerra, quan van alliberar Vílnius, va escriure un llibre sobre els que vivien als edificis i on havien estat deportats. Es tracta d’un treball que utilitzen, encara avui, a la municipalitat. Va tenir la lucidesa de fer un treball de testimoni que actualment és útil.
Testimonis com els del teu pare van trigar a aflorar? Després del terror es va fer el silenci?
Aquí, els vencedors eren part dels oprimits. No sé què hagués passat si haguessin guanyat els altres. Però, realment, es va fer cert silenci per vergonya. Quan es va acabar la guerra el 1945, sobretot la Unió Soviètica va fer molt treball sobre els camps de concentració, però, des d’Occident, es morien de vergonya perquè no van fer el que haurien d’haver fet o el que després van pensar que caldria haver fet. Hi va haver un temps en què, excepte a les comunitats jueves, del nazisme, no se’n parlava. Al carrer, tant a Europa com a les Amèriques, hi havia cert silenci. Se’n va començar a parlar quan va sortir la pel·lícula Èxode, als anys 60, en què es mostra la guerra que va portar a la creació de l’Estat d’Israel, amb una narrativa completament sionista. Deu anys després de la guerra, tots els supervivents que sabien escriure van començar a fer-ho: gent que va passar per camps de concentració, gent que va haver de viure com a no jueva, gent que va estar a les guerrilles… No s’ha d’oblidar allò tan profund que va dir Aimé Cesaire: havia estat la primera vegada que s’assassinaven blancs a Europa. Tot i que, durant la guerra, als jueus, a vegades no se’ls considerava tan blancs; després de la guerra, sí; ja es va crear el mite de la civilització judeocristiana, que és un oxímoron i una aberració, però era una manera de pagar el complex de culpa.
A l’Estat espanyol, s’han fet comparacions amb el nazisme que han aixecat polseguera. Una ministra va dir que els escraches eren “pur nazisme” i diferents membres del PP han comparat l’independentisme amb els nazisme. Quins són els riscos d’utilitzar el terme per exagerar, emfatitzar i insultar?
“Quan algú vol dir quelcom terrible diu ‘Hitler’, però la Inquisició, l’ocupació d’Amèrica i el tràfic d’esclaus també ho van ser; hi ha una banalització del nazisme”
Jo subratllaria que hi ha la banalització de convertir el genocidi jueu en l’argument essencial perquè ningú pugui fer cap crítica a l’Estat d’Israel o inclús a comportaments de determinades comunitats. Utilitzen un fet que avui dia està vist com el súmmum de les atrocitats com a comodí, tant en el cas dels sionistes com en el de les autoritats a les quals fas referència. Quan algú vol dir quelcom terrible diu Hitler, però la Inquisició, l’ocupació d’Amèrica i el tràfic d’esclaus també ho van ser. Hi ha una banalització del nazisme perquè esdevé l’eina més potent de victimització.
Per tant, creus que l’Estat d’Israel ha utilitzat el sofriment patit pel nazisme per justificar l’ocupació de Palestina?
El sionisme és l’altra cara de l’antisemitisme: utilitza exactament els mateixos paradigmes. Diu que els jueus no poden integrar-se a cap societat
El sionisme és l’altra cara de l’antisemitisme: utilitza exactament els mateixos paradigmes. Diu que els jueus no poden integrar-se a cap societat perquè sempre seran rebutjats, que tothom que no és jueu està contagiat per la judeofòbia i mai no es curarà. Per això, diuen, han de viure a part. Però cal tenir en compte que no és l’única minoria que va ser oprimida i discriminada, també ho van ser els gitanos, per exemple. Per tant, caldria una lluita conjunta per fer aflorar la discriminació, però el sionisme es queda dins els seus esquemes, que es basen a utilitzar els fonaments de la visió antropològica de l’antisemitisme i dir que no es pot viure amb altra gent i que, per tant, necessitem un Estat. Per altra banda, si no hi hagués hagut una col·lisió amb els països colonialistes, sobretot amb la Gran Bretanya, aquest Estat mai no hauria existit. Hagués estat un projecte polític, però no hagués prosperat. Dia a dia, les comunitats jueves i Israel treballen la qüestió de la memòria, no històrica sinó afectiva, que explota el fet que els jueus han estat les víctimes per excel·lència, un argument emprat per contrarestar qualsevol crítica.
Aleshores, creus que sovint hi ha una intencionalitat de confondre els termes antisionisme i antisemitisme?
Absolutament. No cal ser cap geni per entendre que una cosa és un Estat amb les seves polítiques i l’altra, un col·lectiu humà, com el jueu, que no té res a veure amb la política d’un Estat. Els armenis que són als Estats Units des de fa generacions, què tenen a veure amb el que passa a Armènia? L’Estat d’Israel és l’Estat dels israelians jueus i d’una minoria de palestins amb nacionalitat, però els que no hi vivim, no l’hem escollit; no participem a les eleccions. El primer que fa el primer ministre Netanyahu quan arriba a un lloc és dir que parla en nom del poble jueu, però no el representa en el seu conjunt.
De fet, a banda de persones com tu des de fora, a dins també hi ha gent israeliana que no és sionista.
Sí, però en menor mesura. En canvi, fora d’Israel, cada vegada hi ha més jueus antisionistes. Vivim un moviment que va en direccions contràries. Entre els jueus del món, comença a haver-hi més lucidesa i consciència, sobretot entre els joves dels Estats Units. Entenen que l’Estat d’Israel és racista i això els molesta, tot i que no arribin a ser antisionistes. En canvi, a Israel, hi ha una minoria ínfima que té consciència del fet que els jueus no tenen drets històrics i que el projecte sionista és colonial; només són uns centenars. N’hi ha que són pacifistes, altres que opinen que han de deixar viure els palestins d’una manera digna, però això dista d’incorporar una anàlisi antisionista, que no veu l’Estat d’Israel com un projecte d’emancipació dels jueus, sinó colonial. No hi ha dos moviments nacionals que xoquen, sinó un moviment nacional racista i una població oprimida. Això diferencia una crítica light d’una posició antisionista. El projecte colonial va usar els atacs antisemites –i a Europa n’hi havia molts– per poder construir aquest moviment. El fet que fos una minoria perseguida no justifica l’ocupació d’una terra i el menyspreu total pel seu poble originari.
Per evitar aquesta presa de consciència a què et refereixes, els aparells de l’Estat també intenten captar jovent jueu perquè vagi a viure a Israel. Ha passat a l’Argentina?
El punt àlgid de les anades a Israel s’ha acabat perquè la comunitat es va restringir molt. A l’Argentina, durant els anys 50 i 60, hi havia quasi 500.000 jueus, però, entre la gent que va marxar a Israel i la que ho va fer cap als Estats Units, ara deuen ser 200.000; i, a la majoria d’ells, Israel no els importa. El qualifiquen d’Estat refugi per saber on anar si pateixen. Quan hi va haver els atacs a Gaza, la gent que mostrava interès i els criticava era pràcticament de 50 anys en amunt. A diferència dels Estats Units, on hi ha més pertinença a comunitats concretes –si ets jueu, amb cinc o sis anys, t’envien a la sinagoga–, a l’Argentina, aquesta cultura comunitària no existeix. Però, en canvi, no són crítics amb el sionisme com als Estats Units, on la ruptura generacional és bastant massiva. Per exemple, Jewish Voice for Peace –que són molt crítics amb Israel, però no antisionistes–, són desenes de milers.
Parles amb coneixement de causa perquè, als anys 60, vas decidir anar a viure a Jerusalem. És arran d’aquesta experiència que passes a ser antisionista?
A l’escola, m’havien ensenyat que els àrabs eren usurpadors, que no tenien cap dret de ser-hi. Aquesta narrativa t’impregna. Per sort, abans de marxar cap a territori ocupat, hi havia gent que començava a criticar-ho a l’Argentina. Cal recordar que, fins al 1967, el Partit Comunista, en part hegemònic entre l’esquerra, considerava l’Estat d’Israel com a legítim. El 1966, els palestins vivien sota règim militar i això em va marcar molt. Quan vaig arribar-hi, només tres anys després, la gent que vaig conèixer ho havia experimentat i m’ho explicava: l’arrogància dels militars que entraven als pobles àrabs, no els deixaven estudiar fora de les escoles dels poblats ni podien anar a la universitat ni podien treballar. Em van relatar un patiment molt gran, va ser una època molt tràgica, Israel havia pres els palestins com a hostatges. Quan vaig arribar, tot això estava molt fresc i, excepte a Natzaret, no tenien ni llum ni aigua corrent. Vaig anar a fer visites i també em van explicar com havien estat expulsats del seu territori. Vaig conèixer la realitat a través de molts amics i em vaig anar educant, també, gràcies a un grup polític socialista antisionista de la universitat, que em va donar els elements per a l’anàlisi.
Va ser difícil desaprendre?
“La ruptura no va ser fàcil. Jo m’havia educat en una escola jueva sionista, del moviment obrer de Ben-Gurion. M’ensenyaven hebreu i tota la narrativa, la geografia d’Israel, la música, els cants, els balls… estàvem molt adoctrinats”
La ruptura no va ser fàcil. Jo m’havia educat en una escola jueva sionista, del moviment obrer de Ben-Gurion. M’ensenyaven hebreu i tota la narrativa, la geografia d’Israel, la música, els cants, els balls… estàvem molt adoctrinats. L’únic que ens deien és que els àrabs es van portar malament perquè van tenir la possibilitat d’escollir els dos estats i ho van rebutjar. I afegien que, com que compten amb 22 estats, si no els agrada Israel, ja saben on anar! Estava adoctrinada, però, quan vaig començar a tenir una certa mirada crítica, vaig pensar que calia que hi anés per veure-ho amb els meus ulls.
Vas començar a militar a Matzpen. Com sobreviu un moviment així, antisionista, dins l’Estat d’Israel?
Una part del moviment va marxar fora. Per una banda, tots érem blancs i això és un privilegi. Érem part dels colons, com a Sud-àfrica, i, per tant, encara que fessim el mateix, no ens castigaven com a la població negra. Per l’altra, en aquells temps, l’Estat d’Israel no volia exhibir que hi havia una oposició interna a la naturalesa del projecte. Érem un taló d’Aquil·les que preferien no veure. No ens fotien enlaire la vida quotidiana, però estàvem socialment marginats. Jo tenia cosins, part de la família de la meva mare, que hi eren des dels anys 30. Em van rebre en arribar, però, quan es van assabentar d’on militava, ho van deixar de fer. En el moment àlgid, vam ser cent, tot i que el Ministeri de Relacions Exteriors pensava que érem milers.
Finalment, vas marxar dels territoris ocupats. En un primer moment pensaves que podies canviar la realitat des de dins, però vas canviar d’opinió?
N’estava farta, no tenia cap perspectiva. Estava en un lloc que no m’agradava, envoltada de molta agressivitat. Molts dels que van néixer allà van marxar. Socialment era molt difícil i, a més, hi havia un xoc cultural, que inicialment vaig assumir perquè pensava que tenia una missió, però aleshores em vaig adonar que no canviaria res. Actualment, és absolutament verificable: la societat cada dia és més colonial.
A fora hi ha més consciència i, dins l’Estat, la situació empitjora?
Arran dels evidents crims contra la humanitat comesos, des de fora d’Israel, molta gent es va interessar pel conflicte i va prendre consciència. De fet, la Xarxa va néixer el 2008 a San Francisco perquè, a l’ambient, hi havia ganes de fer quelcom. En canvi, dins, avui dia, tot i que hi ha un sector ultraortodox antisionista, qui està intentant captar l’aparell de l’Estat és el corrent més xenòfob dins la societat israeliana, que cada vegada domina més l’exèrcit.
La creació de la Xarxa ja té potència només pel seu nom: ajunta jueva i antisionista.
Per descomptat! Aquest va ser el motiu essencial que ens va fer deixar-ho al nom. Tot i així, encara som molt marginals dins el món jueu, inclús entre la gent molt crítica. El que volem transmetre és una consciència internacionalista i posem en relleu que els jueus van contribuir justament al moviment internacionalista. La gent que va anar a les Brigades Internacionals, la participació –com en el cas d’Emma Goldman– a les vagues i en la creació del moviment obrer… No podem reduir la història jueva a la persecució i el sionisme. Hi va haver èpoques molt florents, com l’època Otomana. Als països àrabs, en la majoria dels casos, hi va haver una convivència acceptable. Fins i tot a Polònia, el 1600, quan van arribar els jueus que fugien de les croades, no van ser discriminats durant 200 anys. Tot això també s’ha d’explicar!
Doneu suport al moviment Boicot, Desinversions i Sancions a Israel. Creus que és l’eina més eficaç per lluitar contra el sionisme?
És l’única per als que no som a Palestina. Allà tenen moviments de confrontació, tant pacífica massiva com armada; ells decidiran quina és l’adequada o com s’han de combinar. A l’exterior, tota la resta no va funcionar: les converses i les reunions entre israelians i palestins no han servit de res, sinó que han consolidat més l’ocupació. El fet que el boicot no requereixi molt compromís ideològic ajuda a fer que sigui un moviment massiu. A més, té objectius concrets. Ara, per exemple, és Hewlett-Packard (HP), que té equips als check-points.
A més del boicot contra el règim d’apartheid sud-africà, si mirem enrere, també trobem que hi va haver una crida al boicot per part del règim nazi.
Fixa’t que els sionistes sempre ens diuen que els recordem el boicot nazi contra els jueus de 1933, quan deien que no s’havia de comprar als comerços jueus. Però, quan va passar això, els jueus alemanys, que tenien moltes relacions amb els dels Estats Units, van dir que llançarien una campanya de boicot als productes alemanys. Es va preparar aquest boicot, amb el suport de gent liberal i d’esquerres; hi havia un programa i un calendari. Però, en aquell moment, els nazis van proposar un acord a la direcció sionista: deixarien sortir jueus alemanys cap a Palestina a condició que s’enduguessin els diners –no les propietats– i, una vegada allà, el compromís era que havien de comprar mercaderies alemanyes. Així mateix, l’organització sionista per construir les bases de l’Estat d’Israel. És molt revelador el fet que la immigració alemanya, entre el 33 i el 36, integrés molts professionals de primer ordre: arquitectes, metges, enginyers, jutges… Així es va construir la classe professional de l’Estat d’Israel. En canvi, a la universitat hebrea d’Israel, fundada el 1920, no van permetre que cap palestí fos alumne ni professor. Començava la construcció de l’apartheid. L’acord amb els alemanys va aturar el boicot.
El BDS ha rebut crítiques. Hi ha artistes que ho perceben com un atac a la seva obra…
“Hi ha un càlcul que indica que, de 9.000 assalariats universitaris –tant investigadors com professors–, només una cinquantena s’han manifestat contra l’ocupació de Palestina”
Tot el que es construeix, tant dins d’Israel com a les colònies, està fet per professionals. En les tortures psicològiques, hi participen metges, hi tenen un rol molt concret… i no veus cap associació de metges o enginyers que es negui a participar en la construcció de colònies. Només hi ha un grup de quatre o cinc metges, Metges contra la tortura. La participació de l’àmbit professional, intel·lectual i universitari en l’apartheid israelià és total. Hi ha un càlcul fet que indica que, de 9.000 assalariats del món universitari –tant investigadors com professors–, només una cinquantena s’han manifestat contra l’ocupació. Entre la gent que es dedica a l’art o la literatura, també hi ha pocs crítics. El BDS també és una manera de dir a la societat que és còmplice d’aquest apartheid i no simple observadora.
A banda del boicot, defenses la solució dels dos estats?
Com a Xarxa tenim consens en la idea que la fi del colonialisme d’assentament –que és el sionisme– és la condició sine qua non per a una vida normalitzada. Però no hem entrat en el tema d’un o dos estats. Creiem que ha de ser deliberat, proposat i acceptat pels palestins, que són els que duen a terme la lluita d’alliberament nacional. Tot i així, crec que la proposta no vindrà de l’interior i potser la sort del poble palestí és que està envoltat d’altres pobles àrabs que, majoritàriament, tenen molta empatia amb la qüestió palestina. També hi ha la lluita contínua dels palestins, amb l’ajuda, per exemple, de Hezbol·là, una milícia militar important. Hi haurà enfrontaments militars i no es pot donar per fet que Israel sempre guanyarà.
