“Per mi, la revolució és el cor de tota la meva existència, la més gran aventura. Nosaltres érem com els maquis, com molts altres predecessors. Amb una arma es pren consciència d’això. Quan et poses una pistola a la cintura sents que ets lliure. Però això pot acabar en qualsevol moment. Teníem l’experiència i la comprensió que acabaríem al Camp de la Bota.” Des del porxo de casa seva, Jean-Marc Rouillan fa una línia imaginària amb la vista en direcció sud. Allà es troba, a no gaires quilòmetres, l’última presó on va estar. No va acabar afusellat, però va ser castigat amb 25 anys, set d’ells en un règim total d’aïllament, per la seva participació al grup armat Action Directe.
Aquesta casa al mig del camp, a bastants quilòmetres a l’oest de Tolosa de Llenguadoc, i amb vistes als Pirineus els dies solejats, està plena de llibres, discos i pel·lícules documentals. Serveix de llar a companyes a les quals Jean-Marc Rouillan acull amb hospitalitat. Algunes dormen al seu despatx, on ha improvisat una còmoda habitació, entre cartells i comunicats originals d’Action Directe i de les RAF; estanteries plenes de documents de la seva època a la guerrilla; citacions i historials judicials; propaganda original de la CNT durant la guerra civil espanyola; un quadre de Ravachol i fanzines de la impremta Mayo del 37.
“Vam pagar molt cara la caiguda del MIL, conseqüència d’errors de persones. El fals antiautoritarisme pot generar catàstrofes greus en una organització”
Fullejant aquests records, Rouillan parla de la lluita entre anècdotes, en un to irònic i divertit. “Un dia ens vam trobar un vell paleta que portava un carretó a la sortida dels Encants. Quan ens vam creuar ens va dir: ‘Jo ja estic a punt’. No enteníem a què es referia fins que obrí el paquet i ens mostrà el canó d’un fusell. ‘Nosaltres no estem a punt’, ens vam dir. Així que vam arrencar a buscar armes. Va ser el primer pas concret vers la lluita armada. Era l’any 1970 quan vam començar a fer camí.”
Viure el Maig del 68 amb setze anys i créixer a Tolosa de Llenguadoc, la ciutat de les persones exiliades per la guerra civil espanyola, va ser per a ell la millor escola que l’alentí a creuar els Pirineus per combatre el feixisme. “Durant el dia anàvem a les manifestacions i a la nit tiràvem els còctels molotov que no havíem utilitzat contra les agències de banca. Era una barreja entre la kale borroka i les accions clandestines. Tot i que molt clandestines no eren, aquelles pràctiques. Tothom de Toulouse ens coneixia. Asseguts a les terrasses dels bars de la plaça del Capitol escoltàvem la gent parlar amb complicitat dels fets de la nit anterior.”
En el context del Procés de Burgos va conèixer Oriol Solé Sugranyes. “Vam decidir obrir un front a Catalunya. Tant els contactes d’Euskal Herria (gent de l’ETA i llibertàries) com els vells (maquis i refugiades a Toulouse) se n’alegraren molt. Era una època molt entusiasta. La vida quotidiana era una insurrecció. Ens hauríem avorrit molt si no haguéssim lluitat.”
Així començà la seva etapa dins el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL, per les seves sigles en castellà). Que Salvador Puig Antich i ell fossin companys de lluita és fruit de les discrepàncies amb el sector més moderat dins el MIL. “En un principi treballava juntament amb Jordi Solé Sugranyes. Volíem matar Juan Anton Creix, un policia conegut per ser un assassí i un torturador.” La majoria de les militants de l’organització valoraven negativament les conseqüències repressives d’aquella possible acció, i per dissuadir-lo li assignaren de company a Puig Antich, que era “més tranquil”. Recorda en una sobretaula, quan aquest li afirmà que, en el moment que l’afusellessin, cridaria davant els botxins “Visca l’anarquia!”, només per fer-hi burla. “Llegia a Marx, llibres de psicologia…, res de vells llibertaris. Però ara és un màrtir anarquista”. Tal creença, que segueix a l’imaginari col·lectiu, és conseqüència de l’apropiació aliena d’aquesta part de la història per buidar-la de contingut.
Tot i l’esforç a contrarellotge de la lluita dels Grups d’Acció Revolucionaria Internacionalista (GARI), dels quals Rouillan va ser un dels fundadors, Puig Antich va ser executat. “Vam pagar molt cara la caiguda del MIL, conseqüència d’errors de persones. El fals antiautoritarisme pot generar catàstrofes greus en una organització. I aquestes han de servir ara de lliçó per a la transmissió.” El dia anterior a aquesta entrevista es trobava amb Michel, un seu company de comando als GARI, en un bar de Tolosa. Feien temps mentre esperaven que comencés una xerrada sobre feminisme i anticolonialisme a una llibreria del carrer Gambetta. Entre riures recordaven aquells temps i Rouillan assenyalava al seu camarada dient: “Ell apareix a la portada del llibre De memòria III…, però bastant més jove”, bromejava. Ni tan sols els anys de repressió han aconseguit minvar el fort vincle que té amb Michel i d’altres. “La resistència armada era la nostra vida. Tens el convenciment que, si el teu company la lia, o tu mateix la lies, caurem tots. Tens una gestió de responsabilitat amb els altres molt diferent a la de la vida normal. Tens la vida del teu company a les teves mans, i al revés.”
Jean-Marc Rouillan mai abandonà la lluita. Després dels GARI va fundar el grup armat Action Directe. Seguia així la seva trajectòria incansable de resistència. Es dirigeix al seu despatx, i ensenya un cartell del Ministeri de l’Interior francès. Hi apareix la seva foto i descripció, juntament amb la de Natalie Ménigon, Geroges Cipriani i Jöelle Aubron. Degut a l’aplicació per part de l’Estat francès d’un càstig de terror a les lluitadores anticapitalistes a finals dels anys 80, segueix avui en una situació judicial molt crítica. El càstig va ser exemplar: reclusió en situacions molt dures i compliment total de la pena.
“La burgesia es prepara per a una guerra i sap que l’enfrontament serà molt dur. Però nosaltres, les forces del moviment revolucionari, no estem a punt. Estem desarmats, també intel·lectualment”
“Segueixo patint encara la repressió judicial, després de 30 anys del nostre arrest. Quasi la totalitat de la pena se m’ha aplicat com a detingut perillós, com a pres polític. He passat set anys en règim d’aïllament total. Unes condicions semblants als FIES de l’Estat espanyol. En sortir en tercer grau, em van tornar a condemnar a dos anys i mig, al·legant que no mostrava penediment. Va ser un cop molt fort, després d’una condemna tan llarga. Em volien infligir clarament un dany psicològic com a militant que sóc. En l’actualitat tinc prohibit el pas per 38 departaments dels 94 que té França, entre altres greus restriccions. I he estat condemnat altra vegada a 18 mesos de presó per unes declaracions que vaig fer. Només per paraules. Fa 5 anys que estic en llibertat condicional.”
Però sens dubte, el càstig aplicat que ell considera més clarament ideològic és la prohibició de parlar sobre els fets pels quals va ser condemnat. “Estic en la impossibilitat de transmetre la nostra experiència, la crítica i l’autocrítica de la nostra acció. Es deixa tot l’espai a la propaganda de l’Estat contra nosaltres, el qual diu autèntiques barbaritats.” Dins el marc d’aquest brutal control social, Rouillan analitza també la situació general dins l’Estat francès: “La misèria als carrers és molt evident. D’altra banda les forces policials estan armades militarment. La burgesia es prepara per a una guerra i sap que l’enfrontament serà molt dur. Però nosaltres, les forces del moviment revolucionari, no estem a punt. Estem desarmats, també intel·lectualment.”
Mostra preocupació per l’augment del racisme, fins i tot dins del moviment. “Les estructures de l’Estat s’han construït en un context de guerra colonial, i per això inclús els grups d’esquerres estan impregnats d’aquestes idees. Quan van als barris populars (es refereix als suburbis de ciutats que pateixen l’apartheid social), van a dir-los què han de fer. Això és colonialisme. En canvi, la nostra visió és que hem d’ajudar a l’autonomia política dels barris. Que ells decideixin. Nosaltres, per haver llegit a Marx, a Lenin o a Bakunin, no els hem d’imposar la manera en la qual han de pensar”.
Rouillan es transporta també a Catalunya i al País Basc, dues terres amb les quals té una connexió sentimental. “La independència de Catalunya serà un marc molt favorable per a la revolta. S’ha de tenir com a objectiu l’autodeterminació del poble català perquè salti la monarquia, la constitució de la transició, el sistema carcerari: el més reaccionari que comporten les estructures d’estat espanyoles. Euskal Herria hi confia en la victòria. Allà les joves i les preses són les orfes del procés de pau. Les primeres han sigut abandonades en el camí de la preparació de la lluita; i les segones segueixen empresonades després d’anys de lluita i de procés. Per a nosaltres és incomprensible.”
