“Ho hem dit i ho tornarem a dir: si se’ns arresta haurem guanyat, si ens assassinen haurem guanyat i si ens segresten haurem guanyat també”
(Nasser Zafzafi)*
Justament fa uns dies, el 28 d’octubre, es commemorava l’assassinat de Muhsin Fikri a mans dels cossos de seguretat del Marroc a la ciutat rifenya d’Al-Hocima. Aquest fet va provocar una onada de protestes, especialment a la mateixa ciutat, i que es va escampar arreu de tot el país fins a la diàspora a Europa. Les protestes van continuar vives dia rere dia. Ens arribaven notícies diàriament gràcies a les xarxes socials ja que no hi havia cobertura dels mitjans de comunicació mainstream.
Dos anys després d’aquell fet, podem fer una lectura pessimista de la situació actual, sobretot, tenint en compte que les estratègies de repressió utilitzades pel makhzen son idèntiques a les utilitzades contra les mobilitzacions del 20 de febrer. Amb un saldo d’un miler de persones a les presons marroquines, l’augment de la militarització del Rif i la seva conseqüent repressió, l’increment de la fugida de joves cap a Europa, la inesperada aplicació del servei militar obligatori… deixa una sabor agredolç. Tanmateix, sabem que els canvis estructurals no es fan d’un dia per un altre però sí tenen un inici que, en el cas del Marroc, els fets esdevinguts al Rif han marcat un abans i un després al país. La flama ja està encesa.
Les mobilitzacions al Rif van deixar pas a una sèrie de protestes arreu del país: el boicot massiu popular a grans empreses com Central Danone, la cadena de benzineres Afriquia o la marca d’aigua Sidi Ali
Les mobilitzacions al Rif van deixar pas a una sèrie de protestes arreu del país: el boicot massiu popular a grans empreses com Central Danone, la cadena de benzineres Afriquia o la marca d’aigua Sidi Ali. Un boicot organitzat des de baix cap a d’alt que va obligar a prendre mesures davant la pèrdua considerable de beneficis. El poder popular va ser capaç de moure el poder del capital durant mesos. Això es va donar paral·lelament a les protestes a Jerada per la mort de dos treballadors a la mina.
La condemna dels presos rifenys va generar una nova onada d’indignació, i de solidaritat, arreu del país. Inclús aquelles persones que no entenien la històrica bandera de la República del Rif a les manifestacions del Hirak, es van indignar per les injustes condemnes que arribaven fins als vint anys. Aquesta brutal repressió ha fet que molts joves, de tot el país però especialment del Rif, fugissin cap a les costes espanyoles. Us sona les imatges de menors no acompanyats a les comissàries de Barcelona per la falta d’espai als centres d’acollida?
Però bé. Després de posar en situació el que està passant en els últims dos anys al Marroc, jo volia parlar concretament d’una persona. Si bé és cert que tota causa política és col·lectiva també sabem que hi ha persones, amb noms i cognoms, que es converteixen en un símbol.
La brutal repressió ha fet que molts joves, de tot el país però especialment del Rif, fugissin cap a les costes espanyoles. Us sona les imatges de menors no acompanyats a les comissàries de Barcelona per la falta d’espai als centres d’acollida?
La figura del líder rifeny, Nasser Zafzafi, és molt representativa dels canvis produïts al país. La valentia d’aquest home és espectacular. Els anomenats “anys de plom” al Marroc van deixar una estabilitat política caracteritzada per la por de la societat a les estructures d’Estat. Per això, la figura de Zafzafi és representativa ja que va trencar amb la por establerta durant anys de violència d’Estat i la va contagiar als seus correligionaris del Rif. La imatge de centenars de joves baixant per muntanyes de diferents pobles del Rif per anar a la capital d’Al-Hocima sense ser interceptats per la policia és significatiu.
Per això, i per perseverar en buscar justícia per la mort de Muhsin Fikri, Zafzafi s’ha convertit en la cara visible d’un moviment, el hirak, des del centre del Rif, una zona menyspreada per la política colonial per la rebel·lió constant d’un poble que es negava a sotmetre’s al poder terrenal. Abdelkrim El Khattabi va liderar l’anhel de llibertat contra el colonitzador que el va impregnar de por fins al punt d’exhibir orgullós els caps mutilats dels rifenys. Una figura oblidada, conscientment, que mostra una descolonització a mitges.
Nasser Zafzafi no té res a veure amb els drets humans, absolutament liberals. El líder rifeny parla de justícia. Una justícia no judicialitzada, sinó la justícia que (des)coneixem els pobles; la de la reparació històrica, la distribució econòmica i el reconeixement polític
Nasser Zafzafi ha sigut postulat al Premi Sajarov. Un premi que no significa res davant la grandesa del que representa la seva figura. I tanmateix haver sigut postulat al premi ha sigut benvingut. Benvingut a mitges. A permès utilitzar-ho com a altaveu de les reivindicacions del Rif. Però, si us plau, no blanquegeu Nasser Zafzafi. No us re-apropieu de la seva figura.
Nasser Zafzafi no té res a veure amb els drets humans, absolutament liberals. El líder rifeny parla de justícia. Una justícia no judicialitzada, sinó la justícia que (des)coneixem els pobles; la de la reparació històrica, la distribució econòmica i el reconeixement polític. No es deslliga de la gent que l’envolta, al contrari, surt d’entre ells i elles. Per això parla com ells. Per això entén, que la legitimació donada pels seus companys i companyes, la confiança donada per tot un poble que l’observa des de la proximitat i la llunyania, comporta una gran càrrega que agafa amb valentia, sense retorn.
Entén que la seva vida ja no li pertany. L’ha posat al servei d’una entitat major que ell. Entén que l’individu per sí sol és minúscul davant la grandesa que ha despertat. Nasser Zafzafi ja no és el nom d’una persona. Nasser Zafzafi representa les ànsies dels pobles assedegats. El malestar d’un poble precaritzat, empobrit, sense expectatives de futur més enllà del somni europeu. Per Nasser Zafzafi, Muhsin Fikri, Hayat Belkacem i molts altres sense nom la lluita ha de continuar. No deixem que les seves vides siguin en va.
Alah, al-watan al-sha3b.
* Traducció de Kamal Boutarfas aquí
