Els pròxims 7 i 8 de juliol, a la ciutat alemanya d’Hamburg, se celebrarà la dotzena cimera del G-20, conformada per les dinou economies més grans del món (Alemanya, l’Aràbia Saudita, l’Argentina, Austràlia, el Brasil, el Canadà, la Xina, els Estats Units, França, l’Índia, Indonèsia, Itàlia, el Japó, Mèxic, el Regne Unit, Corea del Sud, Rússia, Sud-àfrica i Turquia) i la Unió Europea. A banda, també hi participen altres organitzacions internacionals, com és el cas de les Nacions Unides, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, el Consell d’Estabilitat Financera, l’Organització Internacional del Treball i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic.
Tot i que afirmen que entre les seves prioritats es troba la d’assegurar el creixement econòmic global “fort, sostenible i equilibrat” i promoure “l’estabilitat financera internacional”, nosaltres tenim clar que els objectius d’aquestes trobades no són altres que l’actualització del seu sistema econòmic, polític i legal per garantir la globalització –amb totes les desigualtats que se’n deriven–, reforçar els seus mecanismes de poder i confirmar la seva continuïtat al capdavant del poder mundial.
Perquè, per a ells, només existeix una crisi, la financera; una crisi que, altrament, no han estat capaços de veure fins que no han estat ells qui n’han patit les conseqüències. Sols així s’entén com, després de tants anys, segueixen buscant solucions a un sistema econòmic –el capitalista– sense entendre que la crisi financera és conseqüència directa (i necessària) d’un sistema que, suposadament, es basa en un mercat regulat per una mà invisible; mà invisible que, al seu torn, dia rere dia escanya cada vegada més les treballadores que la fan moure perquè uns pocs puguin acumular més riqueses, amb menys temps i inversió. Un sistema econòmic, per tant, injust, basat en la perpetuació i l’acumulació de deute irresponsable.
Tampoc s’entendria com, si no, són capaços de ni tan sols imaginar que la solució vindrà, encara, d’una suposada reestructuració en l’àmbit econòmic, sense entendre que la crisi que ens travessa avui va molt més enllà. Que és també una crisi mediambiental, resultant de l’explotació i la degradació dels recursos naturals, de la modificació i destrucció de l’entorn natural. I, amb ell, la destrucció de la capa d’ozó i l’extinció massiva d’espècies. Com a conseqüència directa, el canvi climàtic.
Que és, alhora, una crisi de la igualtat de gènere, en què dia rere dia els poders patriarcals s’enforteixen en no oferir les mateixes oportunitats i sou a les treballadores, en la constant amenaça dels drets sobre el propi cos, en la total ineficàcia a l’hora d’establir les mesures necessàries per aturar els feminicidis –que continuen augmentant.
Tot i que no només per això, la nostra és també una crisi humanitària, provocada i perpetuada pels interessos geopolítics i econòmics en zones de guerra de les mateixes potències europees que aquests dies simularan buscar-ne la solució. Mentrestant, infinitat de població civil morta, assassinada; tantes altres forçades a intentar desplaçar-se a zones més segures que, sense tenir garantida la seva supervivència, es veuen obligades a pagar grans quantitats econòmiques a organitzacions il·legals per comprar i obtenir un bitllet que, massa sovint, sols els durà al fons del mar. Després d’haver sobreviscut a una guerra, d’haver aconseguit travessar mars i fronteres en condicions infrahumanes, amb sort, aquestes mateixes persones podran adscriu–re’s a aquell estatus d’excepció dels drets ciutadans que suposa el fet de ser refugiada, veient passar setmana rere setmana, davant de la passivitat esbalaïdora dels mateixos caps d’estat que aquests dies s’escandalitzaran davant del que, ara sí, anomenaran la crisi dels refugiats.
Una crisi econòmica perpetuada per un sistema capitalista patriarcal que dia rere dia crea més desigualtat de classe, en què aquelles persones que tinguin la “sort” de tenir feina seran explotades laboralment sense ni així arribar a final de mes; per acabar, al final d’aquest seguit de misèries i explotació que el capitalisme té per vida, a cobrar una pensió que dista molt de poder satisfer necessitats mínimes. Una crisi econòmica que ha reactualitzat noves tipologies de pobresa, com l’energètica, mentre segueix donant tot el poder a multinacionals i ens deixa despullades i indefenses a les seves mans. Una crisi, també, de territoris on pobles sencers són oprimits i aniquilats per altres països, amb la mirada còmplice de la resta del món. Pensem en Palestina, que és atacada i assetjada sense pietat; pensem en el Sàhara, que des de fa anys espera, sense èxit, el reconeixement internacional malvivint en camps de refugiades. Tota una llista immensa de pobles oprimits seguint els manaments de les polítiques imperialistes que, sota la protecció dels portaveus del món, fan i desfan sense patir-ne cap conseqüència.
El pròxim mes de juliol, les persones més poderoses del món decidiran el nostre futur
En definitiva, una crisi que reforça i protegeix un model econòmic perquè uns pocs siguin molt rics i molts siguin molt pobres. Assenyalem directament com a culpable de totes les crisis que patim el capitalisme. El G-20 és un dels instruments de decisió que el sistema utilitza per reforçar el seu poder sobre totes nosaltres, perquè les multinacionals i classes altes tinguin les eines legals per a beneficiar-se i continuar amb l’explotació de la classe treballadora, la reducció dels nostres drets i, així, obtenir-ne al màxim de beneficis econòmics. No repararan a destruir tots els nostres recursos naturals i espècies possibles, no repararan a iniciar i crear noves guerres per beneficiar-se del negoci armamentístic i dels recursos naturals dels països conquistats, provocant el desplaçament i la mort d’infinitat de vides. Ho faran a costa de la doble explotació de les dones i de la triple explotació de les dones migrades. A Hamburg, les persones més poderoses del món decidiran el nostre futur.
Com a classe treballadora amb consciència, tenim no sols el dret sinó també el deure de defensar-nos i oposar-nos aquesta celebració; manifestar-nos en contra del capitalisme i la cimera del G-20. Treballar per crear un canvi de model polític i econòmic que garanteixi l’alliberament de la classe treballadora, l’apoderament de les dones, la protecció del medi ambient i les espècies que hi viuen, i també reclamar el reconeixement i l’alliberament de tots els pobles oprimits, posant fi a les guerres actuals creades i perpetuades pel capitalisme.
Per tant, és vital crear vincles i xarxes per aconseguir aquest canvi, recuperar consciències i lluitar contra la passivitat individualista que no ens permet canviar les vides a les quals ens han condemnat.
*L’autor és membre de la Brigada Guillem Agulló
Article publicat al número 454 de la Directa.
