Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Píxels crítics

/ Ribes Cooked

En ple segle XXI, els jocs i els videojocs ja no són considerats únicament com una forma d’entreteniment. Evidentment, ho són, però gràcies a plantejaments filosòfics del segle XX que van estudiar el joc i el van apartar de la banalització i als avenços tecnològics en matèria audiovisual, actualment podem considerar els videojocs com una forma més de manifestació artisticocultural i com una eina per a la reflexió crítica, política i social. No és una afirmació gratuïta: a països com els Estats Units els videojocs són considerats oficialment com a disciplina artística des de 2011. El MoMA va instal·lar una exposició permanent el 2012 amb els videojocs més importants de la història i a Londres es va organitzar la “Londonvideogames”, una exposició on es pot veure com es parla de la ciutat londinenca dins del món dels videojocs.

Els videojocs s’han instaurat dins la cultura, i en molts casos serveixen com a aglutinadors de diferents disciplines. La il·lustració, el disseny, la música i el guió han passat a formar part del llenguatge que utilitzen els videojocs per poder expressar idees o sentiments, com ho poden fer les grans produccions cinematogràfiques. Els primers videojocs eren ben rudimentaris i buscaven únicament la diversió. Els avenços tecnològics han fet que els creadors i creadores de videojocs puguin dibuixar expressions emocionals a les cares dels personatges virtuals i, per tant, puguin introduir infinitat d’històries que fins ara només podíem veure en sales de cinema o còmics. Aquest fet, sumat al tret diferencial més important dels videojocs –el control de la protagonista per part de qui juga, viure en primera persona i influir en la seva trajectòria amb les nostres accions i decisions–, ha conduït les obres d’oci digital a una nova dimensió en termes d’expressió, narrativa i capacitat crítica. El món dels videojocs encara és molt nou comparat amb el d’altres disciplines artístiques com la fotografia o el cinema, i estem en plena exploració del seu potencial narratiu i expressiu. Estem vivint una eclosió incontrolable de creacions que fugen del mainstream i que aporten aire fresc amb la seva voluntat de trencar amb els esquemes instaurats per la indústria. Aquests videojocs són la manifestació més clara d’aquest nou desig d’anar més enllà de l’entreteniment per situar-nos en aquest nou territori artístic i cultural.

La tendència actual i majoritària dels jocs més populars és la del fotorealisme i l’espectacularitat tecnològica, cosa que fa que els seus pressupostos de producció siguin de milions de dòlars. Són jocs que tenen relativament poc risc econòmic: utilitzen fórmules provadament guanyadores. El risc –com a la resta de manifestacions artístiques– es troba als marges: el prenen els petits estudis, o fins i tot els creadors i creadores solitaris que decideixen que el seu joc el protagonitzarà un home espelma que vol il·luminar tan fort com un far o un petard que no vol explotar i viure per sempre. Conceptes, sentiments o representacions de la realitat que fugen del clàssic rescat de princeses o de salvar el món dels antipàtics marcians verds. Són obres de gran bellesa artística que ens fan passar estones d’autèntic terror o patiment, i que ens volen fer interactuar de manera molt diferent de com ho fan les grans superproduccions.

El 2004 es va crear Jocs per al Canvi, una organització que potencia la creació de videojocs que ajudin a aprendre

Gonzalo Frasca és un creador que el 2003 va fer un joc petit i senzill, però que actualment encara hi juguen milers de persones d’arreu del món, i fins i tot encara docents li agraeixen la seva creació per ajudar-les a generar debat a les aules: September 12th. És el primer joc del projecte newsgaming, una iniciativa amb l’objectiu de crear jocs que fomentin el debat polític. El joc ens proposa disparar suposats terroristes en un mercat àrab. Si els localitzem i els disparem, la bomba arriba al mercat amb retard i provoca la mort de gent civil innocent i suposa la radicalització de la resta de persones que testimonien la situació. És més aviat una simulació infinita: no guanyes, no perds, si vols pots no disparar mai… Però les teves accions tenen conseqüències. El títol del joc i el que decidim fer amb els terroristes ens convida a reflexionar sobre la política de Bush després dels atemptats de l’11-S.

A partir d’aquesta proposta s’han anat creant jocs que conviden a la reflexió política –des dels conflictes de pirateria al mar de Somàlia fins a l’escalfament global del planeta–, i que fins i tot han acompanyat articles d’anàlisi dins de les versions digitals de diaris com el The New York Times. Tant és així que el 2004 es va crear Games For Change (Jocs per al Canvi), una organització amb l’objectiu de potenciar la creació de videojocs que ajudin a aprendre, a entendre diferents realitats del món i –perquè no?– a intentar fer un món millor. Cada any se celebren els News Games, un festival on es presenten diferents propostes, es fan debats i s’atorguen premis als millors jocs de l’any.

El fenomen ha anat evolucionant fins al punt que els famosos “papers de Panamà”, es van presentar al món amb un curiós joc: Stairway to Tax Heaven. El fet que el Consorci Internacional de Periodistes triés un videojoc per il·lustrar el treball d’investigació per destapar la creació d’empreses deslocalitzades diu molt del seu potencial. El joc no és més que un “tria la teva aventura” on hem d’escollir entre un futbolista famós, una política o un home de negocis i, a mesura que anem prenent decisions, ens acostem a l’objectiu que se’ns marca a l’inici. El del futbolista, per exemple, és deixar de pagar dos milions de dòlars en impostos. El joc s’acaba quan aconseguim l’objectiu o som enxampats, i és una eina molt interessant que complementa la informació recollida a la investigació periodística.

La deshumanització

Una frontera entre dos països que fins fa poc estaven en guerra. Tu no ets ni un soldat, ni un general ni un franctirador. Ets l’inspector de la frontera i has de deixar passar o denegar l’entrada als centenars de persones que hi fan cua diàriament. La teva família depèn dels teus ingressos econòmics. Com més gent atenguis, més diners guanyes, però si deixes passar algú que no tenia els papers en regla et restaran diners del sou. Sota aquesta premissa es va crear l’any 2013 el joc Papers, please un dels jocs indie més aclamats per la crítica dels últims anys, obra d’una sola persona: Lucas Pope.

Al joc ‘This War of Mine’ qui juga no és militar sinó civil, que patirà tota mena de contratemps: ferides, gana, malalties…

Papers, please ens fa sentir la deshumanització que es crea a les fronteres: les persones passen a ser papers que hem de comprovar que estiguin en ordre. Tot el joc està creat amb gràfics pixelats, pobres, amb tons grisos i foscos, que ajuden a recrear l’ambient de fredor i deshumanització de la frontera. Amb unes mecàniques molt senzilles, es crea una dinàmica del joc que ofega qui juga i el fa caure en errors que augmenten la tensió.

Malgrat aquesta deshumanització que manifestament vol representar, Papers, please també mostra que darrere de cada número, cada expedien
i cada document hi ha una persona amb la seva pròpia història; històries molt humanes que es viuen dia a dia a les fronteres de tot el món. Un matrimoni de persones grans que fuig de la misèria del seu país on l’home té els papers en regla i la dona no. Una noia que vol entrar al país amb la promesa de feina i t’adones que serà explotada sexualment. O persones transsexuals que veuen denegada l’entrada al país perquè la seva legislació no les accepta.

El guionista i traductor de videojocs Josué Monchán, encarregat de fer la traducció al castellà de Papers, please, el va definir així: “La mateixa forma de jugar-hi i d’explicar les històries, tan allunyades del cinema, demostren que els videojocs s’estan convertint en la nova avantguarda artística, capaç de donar cabuda a projectes personals allunyats del mata-mata i els jocs de moure caramels”.

Sovint, als videojocs som protagonistes dels conflictes bèl·lics formant part d’un bàndol combatent. Però: i les persones que no apareixen mai en aquests jocs? This War of Mine és un joc que ens proposa sobreviure al màxim de temps possible en una ciutat assetjada i rodejada per franctiradors. En aquest cas, no som militars, som civils. Homes, dones i fins i tot criatures que patiran tota mena de contratemps: ferides, gana, malalties, etc. Només podem sortir de nit a buscar menjar i tota mena de materials necessaris per no morir. A les nits també ens trobarem amb altres persones que viuen a la ciutat, a qui haurem d’ajudar o de qui ens haurem de desempallegar perquè ens volen treure el poc menjar que ens queda. Tot i que el joc sembla inspirat en les guerres dels Balcans, és un drama que, per exemple, s’està vivint cada dia a les ciutats de Síria i últimament al Kurdistan.

Travessar la frontera virtual

El 4 d’abril va arrencar la campanya de micromecenatge a quickstarter del joc African Aid. És un videojoc fet per Francisco Telles de Meneses en el qual tot el que aconsegueixis jugant-hi, passarà a la vida real. Els diners que inverteixis comprant el joc aniran íntegrament a les ONG que operen al Senegal, on està ambientat. Si aconsegueixes transportar vacunes a un poblat allunyat, els diners que has invertit comprant-lo es destinaran a un projecte real de vacunacions. Si al joc aconsegueixes reunir els materials necessaris per a fer una escola, els diners que has invertit en el joc aniran al projecte de la construcció d’una escola real. Així funcionarà aquest nou concepte de videojoc-cooperació si aconsegueix els objectius de finançament. Tindrem dos modes de joc. Un més estratègic, en el qual hem de gestionar aliments, vacunes
i administrar tota una ONG, i un més d’acció, en el qual haurem de conduir per pistes en molt mal estat per transportar vacunes o materials sense que caduquin.

Cada cop tenim més i més propostes i, quan creiem que ja s’han explorat totes les vies, n’apareix una de nova per assolir altres fites.

Hi ha qui diu que l’art –només pel fet de ser art– és una manifestació, una protesta, un crit. Hi ha qui diu que l’acte creatiu és una actitud transgressora. Creguem el que creguem, totes les manifestacions artístiques poden ser canals des d’on fer crítica o denúncia, i els videojocs no volen quedar-se’n al marge.
Article publicat al número 452 de la Directa.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU