El primer que sorprèn en arribar a la Casamance, al Senegal, és una espècie de superabundància de petits oficis relacionats amb el transport públic: el conductor, l’aprenent, el dels tiquets, el de les maletes, el que et busca i el que troba. I entre tots ells, n’hi ha un que es revela com el rei dels petits oficis, el conductor de moto-taxis.
Les moto-taxis al Senegal es coneixen com a jakartes, al·ludint a l’origen geogràfic del matiex vehicle, la capital d’Indonèsia. Encara que lluny d’aquesta nomenclatura popular, aquesta moto viatja des de la Xina en peces de plàstic conglomerades en una caixa de fusta a manera de tetris, que munten els senegalesos a la seva arribada. Motos de 125 cc produïdes en massa a baix cost per la marca KTM. “Saps com li diem a la marca KTM en llengua wòlof?” em va preguntar un dia Souley, un jakartaman de Ziguinchor, “Keur gui, Tali bi, Morgue bi. Significa de casa, per la carretera, al dipòsit morgue“, em va aclarir davant la meva cara d’interrogació. Va ser aquí que vaig començar a comprendre que si la moto s’associa tan clarament a una màquina de matar, no és estrany que els seus conductors, els jakartamans, siguin coneguts als carrers com els bandits.
Les motos viatgen des de la Xina en peces de plàstic conglomerades en una caixa de fusta a manera de ‘tetris’, que munten els senegalesos a la seva arribada
Amb ell i amb el seu fusell de plàstic, entre boscos, arrossars i un sòl que se submergia al clatell, vam arribar a Oussouye. Una zona coneguda per una arrelada tradició de l’ètnia joola, on en una cabanya al bosc prop del poble, viu el rei del Regne d’Oussouye. Responsable no solament de protegir les tradicions, sinó també d’intervenir en les discussions veïnals. I és que a Oussouye sempre han sigut poc d’Estat i molt d’estar. A l’entrada del poblat trobem l’estació d’autobusos, per dir-ho d’alguna manera, perquè els pocs cotxes que es veuen són klandos, taxis clandestins, que ajuden als habitants a desplaçar-se entre els diferents pobles quan van molt carregats. I és que si no hi ha maletes, la majoria de la població prefereix als jakartes, malgrat la seva mala fama. Les moto-taxis ofereixen una experiència de tracte personal que anteriorment no estava a l’abast de la majoria de la població. Ofereixen l’exclusivitat d’un servei personalitzat i individual a un cost assequible.
Així, al costat d’aquest descampat anomenat estació, trobem el veritable nucli del transport a Oussouye, la parada de moto-taxis. Allà, uns 80 joves s’alternen esperant, recolzats en les motos, xerrant o prenent un te, que arribin els seus clients. “Els jakartamans tenim una imatge negativa entre la gent perquè diuen que provoquem molts accidents, que conduïm borratxos i fem imprudències, però bé que ens criden a nosaltres quan han d’anar a algun lloc, i és que no els queda una altra”, m’explica Bamba, el vicepresident de l’Associació de Jakartes d’Oussouye. Un tipus amable i educat que em presenta els altres membres. La manca de polítiques de transport coherents i sustentades, i un abandonament per part de les autoritats locals i l’Estat, que simulen no tenir recursos per mantenir les carreteres i el transport públic en bon estat, afecten directament a la dificultat d’accés a la majoria de les zones de la Casamance. En aquest context, l’aparició de les moto-taxis ha provocat un canvi en la mobilitat de la població facilitant viatges que anteriorment no podien efectuar més que com diuen ells, amb el motor de les cames.
Les dones del mercat, situat just davant de la parada dels jakartamans, m’expliquen que a causa d’una oferta inadequada de transport i un cost excessiu, havien de transportar les mercaderies a peu. “Ara els tenim a ells, que són joves i forts i ens porten a tot arreu”, em declara orgullosa Edjioumbeul, una dona del mercat, coneguda entre els jakartes com Mère Garage, la Mare de l’estació, perquè és qui negocia els viatges entre els jakartes i les dones del mercat. Entre riures m’acota “No tots són iguals, s’ha de saber amb qui es va i en qui confiar”. Aquesta és la clau de l’èxit dels jakartamans a Oussouye: el control social, la confiança de la població, que lluny de definir-los com bandits, aquí els qualifiquen d’adjamelit, de tossuts, en joola.
“Avui estic molt cansat perquè he hagut de despertar-me a les 5 del matí, m’ha trucat una dona perquè anés a portar a la seva veïna a l’hospital i a les 8 havia de portar als meus abonats (els nens que porta cada dia al col·legi)”, em segueix dient Bamba somrient i oferint-me un te. Aquest és el seu petit ofici, està disponible sense horaris, tant per portar una persona a la feina de forma rutinària, com per transportar arròs o el seu conegut vi de palma, o per ser una ambulància improvisada, són els Glovo de Senegal.
Bamba està disponible sense horaris, tant per portar una persona a la feina de forma rutinària, com per transportar arròs o el seu conegut vi de palma, o per ser una ambulància improvisada
“L’Associació és com una família, on tots ens ajudem. La majoria de jakartamans tenen problemes familiars, per això treballem, hi ha que abandonen l’escola i condueixen sense saber les normes, però què vols que fem si potser la seva família no té res per menjar?”, em pregunta Ablaye, el President, i entre riures Apu, el secretari, afegeix “també hi ha noies que han de deixar l’escola perquè es queden embarassades d’un jakarta”. Així és, els jakartamans tenen fama de faldillers, i és que transportar algú amb moto té una altra característica que trenca amb les normes del transport clàssic, la proximitat dels cossos. Es tracta d’un mitjà de transport on l’íntim i el públic s’uneix sobre dues rodes, i entre els joves, aquesta pràctica no és solament metafòrica.
Sense ometre les problemàtiques lligades a aquesta nova activitat, com l’augment de sinistralitat viària, la reducció d’escolarització dels joves o l’augment d’embarassos entre adolescents; les jakartes han aconseguit donar resposta als problemes de mobilitat de la població i s’han convertit en una oportunitat econòmica per als joves de la Casamance. Un petit ofici per cobrir la seva petita dépense quotidienne.
*L’article forma part de la col·laboració mensual de l’Observatori d’Antropologia del Coflicte Urbà (OACU)
