La factura del pòsit de pescadors és de 1939 i ni la tinta ha perdut color ni el blanc del paper ha avançat massa en l’engroguiment que se li suposarien als anys. Es detallen preus, peixos i pesos, i l’he guardat al diari d’estos dies sense saber quants més anys encara se li podran llegir els setze quilos de polp venuts aquell dia i l’escassa diferència entre el preu de compra i el preu de venda que hui és impensable. No tinc gens clar que el paper d’ara puga resistir molt més enllà de demà, que allò escrit perdure cent anys per a deixar de ser paperassa vora un contenidor i acabar entre mans que ho llegiran encuriosides i ho guardaran cent anys més.
Hui busque resposta o calma als diaris de deu anys enrere i el tiquet d’una farmàcia d’Äkäslompolo ja està en blanc; sé del test d’embaràs perquè al costat, en bolígraf, ho vaig escriure. Quasi com poden llegir-se després els bitllets d’autobús des de Kittilä fins a Hetta, les nòmines a les quals es restava la despesa feta al bar, els rebuts del gintònic a un avió o l’altre, el missatge al sobret de sucre record de l’estada a un hospital llunyà. Sort d’allò manuscrit, de l’anotació al marge i els paràgrafs infinits amb lletra pròpia entre trossos de cinta adhesiva. I així i tot, paper roín i pitjor tinta encara, cert desig de perdurar el trunquen hui en dia materials fets per a no quedar-se. I en el fons, quan ja no estem, tampoc importarà tant que costà l’entrepà aquell que us vau menjar baix de sa casa el matí després de la primera nit que vau passar junts.
Llegir-se és, passat el temps, dolorós i frustrant. El més paregut a mirar a la cara a la persona que vam ser amb vint anys, el més a prop que estarem de dirigir-nos a ella, és llegir-la
Diuen que els avantatges de portar un diari semblen clars, que ajuda a ordenar idees i pensament, que serveix com a descàrrega d’allò que crema per dins. Ho faig, però ho dubte: llegir-se és, passat el temps, dolorós i frustrant. El més paregut a mirar a la cara a la persona que vam ser amb vint anys, el més a prop que estarem de dirigir-nos a ella, és llegir-la. I no, no s’han acomplert les expectatives, no has aconseguit canviar la inèrcia de l’anar tirant, no has assolit les fites que aleshores desitjaves i pensaves a tocar dels dits. No hi ha la vida somiada, només un forat més difícil d’omplir cada dia. Però seguim omplint paper, siga pel que siga.
Sovint, quan les llibretes i els diaris entren i ixen de caixes davant un nou trasllat –omplen ja una vitrina sencera– o quan torne a escampar-les per ordenar-les o buscar el dia exacte en què ocorregué vés a saber que, fantasege amb la idea de fer amb elles una gran foguera per tal de vore si aixina s’acompleix el desig de començar realment des de zero. No tant per la idea purificadora del foc; parle més bé de destruir sense deixar rastre, com si una vida poguera esborrar-se però encara seguir vivint. Tot allò escrit, tots els paperets de record guardats, totes les pors i els plors desapareguent en pocs minuts. I quan he estat a punt, quan estic a punt, sempre em faig enrere.
Davant una memòria enganyosa que adequa allò que vol evocar al moment en el qual es troba, no hi ha res com els dietaris per recordar-nos
Davant una memòria enganyosa que adequa allò que vol evocar al moment en el qual es troba, no hi ha res com els dietaris per recordar-nos que un dia el nebodet –per favor, necessitem una paraula millor per nomenar als fills de les amigues– s’encarà a la mar revolta en una platja i digué que estava enfadada per tots els plàstics que la gent li tirava dins. Que encara t’emociona vore una balena exactament tant com et va emocionar la primera que vas vore. Que en les matinades de carretera per la Vall tens la sort que genetes, fagines, raboses, arruís i senglars et recorden que no paga la pena córrer. Que algú va dir ahir que no importa tant on estem sinó amb qui ens enjuntem a esmorzar cada dia. Que una nit va semblar que tot podria salvar-se, que tot podria anar bé.
I això ja és prou per a seguir omplint pàgines i no cremar-les. Perquè quan sembla que no passarà i que el nuc es quedarà dins per sempre, allà està el que ja va passar per recordar-nos que sí, que tot el que ara sembla insuportable pesa menys a cada nit. Que tot i que ara semble que ningú et tornarà a contagiar el riure i a abraçar-te com un polp en eixa intimitat ja ensorrada, hi haurà noves intimitats per construir. Que alçaràs dics i un dia cauran de nou i oblidaràs les promeses que et feres per protegir-te en l’anhel de ser més de pedra que de fang. Que tornarem a decebre a qui fa deu anys escrivia des d’una tenda de campanya a quaranta graus baix zero o des d’una vella barca de fusta a un port llunyà, i tornarem a pensar, en algun ratet menut, que som a temps de canviar les coses. I si el temps esborra les lletres i el dia de demà ja no podem buscar-nos al paper, sempre podrem gastar-lo per encendre la llar.
