Ningú pot negar avui que la pandèmia del coronavirus tindrà importants conseqüències econòmiques al nostre entorn i en l’àmbit global. I no ho podem negar perquè treballadors i treballadores ja estan començant a rebre els primers impactes en forma d’acomiadaments, expedients temporals d’ocupació o no contractacions de temporada. Les que mantenen la feina –treballadores de la salut, de comerços d’alimentació o farmàcia, cuidadores de persones dependents, entre d’altres– a més de la precarietat crònica, els augmenten els riscos de treballar sense les mesures de seguretat adequades. Les treballadores autònomes i pimes es pregunten com podran fer front a factures o pagar les nòmines si no tenen activitat econòmica a causa del confinament.
Però ens faríem un mal favor si identifiquem el coronavirus com la causa d’aquesta crisi econòmica. Evidentment que la pandèmia té i tindrà efectes directes sobre l’economia, però cal que ho analitzem amb mirada més global i més llarga, per copsar la dimensió de la crisi econòmica que s’ha estat desenvolupant, més enllà del coronavirus. Perquè la pandèmia del virus COVID-19 està en realitat, no només causant una crisi per si mateixa, sinó desencadenant una crisi preexistent. Una mirada més àmplia i llarga ens permetrà identificar causes profundes de la també profunda crisi que afronta el capitalisme, per cercar així també respostes de profunditat.
COVID-19 com a desencadenant d’una crisi de deute
Probablement recordeu la caiguda de Lehman Brothers el 2008. Resulta obvi que la causa d’aquella crisi financera no va ser la fallida d’una sola empresa, sinó que l’esdeveniment va generar una reacció en cadena que va desencadenar i agreujar una situació de crisi ja preexistent. En anglès en diuen trigger, desencadenant o disparador. El COVID-19 pot ser precisament això, un esdeveniment amb repercussions enormes sobre l’economia productiva i reproductiva, però també el desencadenant d’una crisi més profunda que ja fa temps que s’està coent. Un tret al cor del capitalisme.
De fet, ja fa temps que mitjans econòmics, institucions financeres internacionals, economistes ortodoxes i crítiques, i organitzacions socials, anem dient que hi ha risc i signes d’una nova crisi econòmica i financera. Un dels elements claus d’aquesta crisi és l’elevat nivell de deute.
Mai a la història de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dòlars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial
Mai a la història de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dòlars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial. És a dir, el deute a nivell global més que triplica la riquesa produïda a tot el món (tal com es comptabilitza a través del PIB, una mesura molt ineficient que, entre altres mancances, no considera el treball reproductiu i de cures, imprescindible per la sostenibilitat de la vida).
Aquest nou cicle d’endeutament, que s’inicia el 2010 a conseqüència de les polítiques monetàries de resposta a la crisi de 2008 i del funcionament normal d’una economia híperfinanceritzada és, segons el Banc Mundial, més ampli geogràficament, més ràpid i amb nivells més elevats de deute que cap altra onada d’endeutament passada en temps de pau. Trobem endeutament insostenible a països del Nord i del Sud global, i els nivells de deute molt elevat es donen tant en l’àmbit públic –amb 72,7 bilions de dòlars (92.5% del PIB)– com privat, especialment de les empreses no financeres (amb 69,3 bilions de dòlars, el 88.3% del PIB). També el deute de les famílies ha anat creixent en els darrers anys, especialment als Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit i a països asiàtics com Corea del Sud, Hong Kong, Tailàndia, Malàisia o la Xina, reinflant la bombolla immobiliària.
En un sistema econòmic altament financeritzat, el creixement econòmic d’empreses i països s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès
En un sistema econòmic altament financeritzat, el creixement econòmic d’empreses i països s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès. L’Institut de Finances Internacional (IFF), un lobby de la indústria financera, afirmava l’octubre de 2019 que hi havia “molta preocupació que un continuat creixement del deute podria iniciar una nova crisi”. Des de fa uns anys, i especialment des de la tardor passada, institucions com l’FMI alertaven que increments de tipus d’interès o la intensificació de les tensions comercials i geopolítiques, podia desencadenar en una crisi sense precedents. Sense dubte, la crisi del coronavirus supera amb molt els impactes dels xocs previstos fa uns mesos.
COVID-19 com a agreujant d’una crisi global
El coronavirus impacta fortament en l’economia real. Ens afrontem a una gran davallada del consum a nivell global, en un context de ja per si reducció de la demanda per l’estancament dels salaris. Òbviament, en situació de confinament o semiconfinament es deixa de consumir més enllà de l’imprescindible. El turisme s’atura en sec, la gent deixa de comprar cotxes i es posposen decisions econòmiques importants. Les empreses, que veuen com les vendes es redueixen, deixen d’invertir, paguen amb retard a proveïdors o fins i tot posposen compres importants de subministraments o equips. En països on hi ha confinament total, les indústries deixen de produir i servir mercaderies, provocant trencaments en les cadenes de producció. L’impacte del coronavirus és simultani tant en la demanda com en l’oferta.
Com hem dit, això succeeix en un context d’elevat endeutament corporatiu. Pel que a mesura que els ingressos es redueixin, les empreses tindran més dificultats de pagar els deutes acumulats. El risc es multiplica si tenim en compte que en molts casos aquests deutes ja eren de dubtosa qualitat abans del coronavirus, és a dir, que el nombre d’empreses anomenades zombi, tal com informava El Salto fa un mes, era cada cop més elevat. Les empreses zombi són aquelles en les quals els beneficis no són capaços ni de cobrir els costos financers, és a dir, que no guanyen ni per cobrir els interessos dels seus deutes, de manera que sobreviuen gràcies als continus refinançaments del deute. En un context d’incertesa com l’actual, seran pocs els inversors i entitats financeres que s’arrisquin a seguir mantenint-les a flor d’aigua.
La reducció de la demanda a escala global, a més, provocarà un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als països del Sud
En l’àmbit públic, els estats necessàriament han d’augmentar la despesa sanitària i en altres àmbits (prestacions de l’atur, ajudes socials, etcètera) per fer front a la situació del coronavirus. Els ingressos es reduiran, ja que empreses i famílies compraran menys (inferior recaptació de l’IVA) i guanyaran menys (inferior recaptació d’IRPF i impost de societats) i per tant els dèficits s’incrementaran, augmentant els ja elevats nivells de deute públic. Això és especialment preocupant en els països més empobrits, com alguns de l’Àfrica sub-Sahariana, o d’altres països de rendes mitjanes com l’Argentina, el Líban o Egipte, en situació ja de crisis de deute.
La reducció de la demanda a escala global, a més, provocarà un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als països del Sud. Durant dècades, el Banc Mundial i l’FMI han recomanat als països empobrits aprofitar els seus recursos naturals per fomentar un creixement econòmic basat en exportacions de combustibles fòssils, de minerals, soja o oli de palma, entre molts d’altres. Tal com informa Eurodad, el nombre de països dependents de l’exportació de matèries primeres s’ha incrementat de 92 al 2002 a 102 al 2017, i a causa del coronavirus hi haurà una reducció de més de 50.000 milions de dòlars en exportacions globals. Només la Xina importava de la resta del món, abans de la crisi, per valor d’1,7 bilions de dòlars. Des de l’inici d’any, les importacions a la Xina s’han reduït un 4% i els preus de matèries primeres han caigut un 30%. La reducció de la demanda a escala global sense cap dubte reduirà els ingressos en aquests països, que afrontaran encara més dificultats per pagar els seus deutes externs.
Finalment, la incertesa genera pànic i caigudes massives a les borses, i la manca de regulació la proliferació de fons voltors i operacions especulatives. La mateixa incertesa fa augmentar les primes de risc i per tant incrementen els costos per als estats i empreses per refinançar els seus deutes. Tot plegat, en una economia financeritzada, i per tant altament vulnerable a les incerteses i volatilitat dels mercats financers, i molt globalitzada, on no només el virus no coneix fronteres, sinó que la recessió econòmica es contagia ràpidament d’un país a l’altre.
COVID-19 com a símptoma
Cal esmentar també la dimensió de la crisi del coronavirus com a símptoma del capitalisme neoliberal i les polítiques d’austeritat que durant dècades han anat minant la capacitat del sistema sanitari per abordar crisis com l’actual. Aquells països amb majors nivells de deute, han estat els que més han reduït les seves inversions en sanitat, i on la crisi del coronavirus serà més difícil d’afrontar. El deliri de l’austeritat no només ha afectat la capacitat dels sistemes públics sanitaris, sinó també als nivells de protecció social, incloent-hi subsidis d’atur, pensions o ajudes per la població més vulnerable, no només al nostre país sinó, especialment, als països més empobrits.
La Xarxa d’economia Social i Solidària (XES) denunciava que el COVID-19 no cau del cel, sinó que és conseqüència d’un sistema capitalista patriarcal, productivista i devastador, que ha alterat l’equilibri dels ecosistemes, incloent virus i bacteris. La urbanització i desforestació associada amb el desenvolupament capitalista “està obligant molts d’aquests animals a migrar i instal·lar-se a prop dels humans, la qual cosa multiplica les probabilitats que microbis, que per a aquestes espècies són benignes, passin a les persones i mutin en patògens”, afirma el comunicat de la XES.
Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones
El COVID-19 també visibilitza la crisi de cures. Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones. El tancament d’escoles, casals d’avis o residències de dia, i el confinament, fan incrementar les tasques de cura d’infants, gent gran i persones dependents així com les tasques domèstiques com cuinar o netejar (que s’incrementen en estar tancades a casa). A més, cal tenir en compte també l’impacte de la situació sobre les treballadores domèstiques i cuidadores, que assumeixen riscos molt elevats en tenir cura de persones en situació de risc sovint sense les proteccions necessàries.
COVID-19 com a oportunitat?
La crisi del coronavirus posa en evidència les limitacions i riscos, a nivell humà i social, però també econòmic, del sistema capitalista. Ens posa enfront del mirall de què pot ser el futur en un marc d’emergència climàtica. En un escenari de creixents fenòmens climàtics extrems, només un estat del benestar fort, sistemes de protecció social suficients i un teixit comunitari i socioeconòmic resilient, ens permetrà fer front a la vulnerabilitat creixent.
L’economia de mercat mostra, en moments com l’actual, el sense sentit d’un sistema financer especulatiu i volàtil. Es fa evident que el capitalisme financeritzat i globalitzat és un dels pitjors sistemes per fer front a situacions de crisi humanitària com la que planteja la pandèmia del COVID-19 o l’emergència climàtica. Els problemes es contagien ràpidament, la incertesa es converteix en histèria en els mercats financers, les dependències d’importacions i exportacions es tornen vulnerabilitats i el deute insostenible es converteix en un pes impossible de seguir carregant.
És el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversió
Davant d’aquestes evidències, és el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversió; una economia ecofeminista que respecti els límits materials del planeta, eliminant la dependència dels combustibles fòssils i reduint les emissions al mínim, i que posi en valor i democratitzi les tasques de cura i reproducció; una economia desfinanceritzada, en la que les institucions financeres, públiques i cooperatives, deixin de respondre a la dinàmica especulativa i estiguin al servei de l’economia productiva i reproductiva.
Ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones en el curt termini, però també d’un pla per construir una nova política econòmica transformadora, des d’allò local, el cooperativisme i la construcció de sobiranies. El que ens permetrà sortir d’aquesta nova crisi sense incrementar la crisi climàtica no serà fomentar el consum i creixement desmesurat. Serà un decreixement que incorpori mesures i inversions que facilitin la transició industrial, energètica, comercial i agrícola. Aquesta aposta per un nou model econòmic, compatible amb la vida i el planeta, no pot ser tímida. En temps de crisis, o som agosarades, o barbàrie. Ens hi posem?
