El 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides reconeixia formalment el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament (DHAS). Una de les fites més importants per la realització i protecció del dret a gaudir d’unes condiciones mínimes vitals. Ja fa deu anys de la declaració, però no podem oblidar els motius que van dur les Nacions Unides a blindar el dret: les conseqüències d’un model de desenvolupament desmesurat que genera greus externalitats ambientals i socials.
Els moviments de justícia per l’aigua agrupem aquestes conseqüències sota el paraigua de la Crisi Mundial de l’Aigua, aquella que parteix d’una distribució desigual de l’aigua arreu del món i que accentua les desigualtats fruit de la sobreexplotació, contaminació i mala gestió de l’aigua. Una crisi que posa en relleu la forma de relacionar-nos amb l’aigua. Una forma d’entendre l’aigua basada en l’explotació i mercantilització. Un model heretat de l’Escola de Chicago i estès arreu del món mitjançant les polítiques del Consens de Washington, aquelles fonamentades en el neoliberalisme més predador.
Deu anys més tard, encara milions de persones no tenen garantit el DHAS. Les últimes dades diuen que 844 milions de persones no tenen accés a un servei bàsic d’aigua potable i 2,3 bilions de persones no disposen d’instal·lacions bàsiques de sanejament. Per aquest motiu, cada 22 de març -Dia Mundial de l’Aigua- posem en relleu la importància de garantir el dret. I malgrat els avenços, la situació de vulneració de dret està lluny de revertir-se.
Encara milions de persones no tenen garantit el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. Les últimes dades diuen que 844 milions de persones no tenen accés a un servei bàsic d’aigua potable i 2,3 bilions no disposen d’instal·lacions bàsiques de sanejament
Avui dia, la crisi ambiental és una problemàtica inqüestionable. Una crisi amb manifestacions tals com la Crisi Mundial de l’Aigua. Una crisi que té a veure amb els valors que propugnem com a civilització.
La inacció ens ha fet virar cap a una situació d’emergència: la climàtica. I l’aigua n’és molt afectada. De fet, la comunitat científica ens alerta que l’impacte de l’emergència climàtica que més ens afecta és la deguda als canvis en la distribució de l’aigua i en la seva variabilitat estacional i anual. Les seves conseqüències ja suposen modificacions substancials per tots els ecosistemes, provocant fenòmens tals com sequeres i inundacions. Fenòmens que suposen una amenaça per la garantia del DHAS.
A tot això, cal tenir en compte que l’emergència climàtica no afecta tothom per igual. La problemàtica de la crisi ambiental destapa les bases sobre les quals hem construït el desenvolupament socioeconòmic global. Els impactes són molt més notables en el Sud Global i en els grups de població vulnerables, fruit de les inequitats globals que provenen de l’espoli de recursos i territoris de l’etapa de la globalització neoliberal.
És per això que davant el risc per la garantia del DHAS que suposa l’emergència climàtica, no només hem d’integrar la problemàtica dins les polítiques de gestió de l’aigua, sinó que s’ha de fer situant el problema en termes de justícia global i ambiental i defensa de drets.
Aquest 22 de març no podem obviar el context general que vivim. L’actual pandèmia del COVID-19 -la qual amenaça el sistema públic de salut- ja té conseqüències sobre l’economia global. Unes conseqüències que afecten de forma diferent els grups de la població.
Ens trobem davant una crisi sanitària que evidencia la importància del servei públic de l’aigua per al sosteniment de les vides. Un servei que és un dret humà i que no està garantit per a tothom
Les administracions públiques ens demanen quedar-nos a casa i aplicar mesures d’higiene com a acte de corresponsabilitat social. Mesures que impliquen tenir garantit el servei d’aigua i sanejament. És a dir, que ens trobem davant una crisi sanitària que evidencia la importància del servei públic de l’aigua per al sosteniment de les vides. Un servei que és un dret humà i que no està garantit per a tothom.
A Catalunya el 2015, vam aconseguir il·legalitzar els talls de subministrament en llars en situacions de vulnerabilitat. Una mesura que té l’objectiu de pal·liar la vulneració del dret a l’aigua a Catalunya, on la majoria de la població és abastida per grans empreses privades que entenen l’aigua com a font de negoci i supediten la garantia del dret als seus interessos econòmics. Aquest model de gestió no només ha deixat moltes famílies enrere durant la crisi econòmica de 2008, sinó que també ha afeblit la capacitat de les administracions públiques. Avui dia, tenim unes administracions que han perdut la seva capacitat de regulació en cedir el control del servei a grans multinacionals que responen a accionistes i no a l’interès comú.
Davant aquest 2020 convuls, que arriba amb un conjunt de crisis que sembla que fan esclatar el model capitalista, no podem permetre la perpetuació d’inequitats i l’assumpció de les externalitats pels col·lectius de sempre. En conseqüència, cal respondre a l’alçada. Això implica garantir tot el conjunt de drets socials necessaris per a la vida, com és l’aigua.
Cal oferir la gratuïtat del servei per a les persones afectades per la crisi del COVID-19. Aplicar moratòries no farà més que generar deutes contrets amb grans empreses privades, en la majoria de casos. Cal escoltar les propostes de la societat civil organitzada, que aquests dies ha sortit amb la campanya #PlaDeXocSocial.
L’Aliança contra la Pobresa Energètica demana que s’aturin tots els talls de subministrament, que es regularitzi el servei per a llars ocupades i que els costos d’aquestes mesures es cobreixin amb el benefici de les empreses privades
L’Aliança contra la Pobresa Energètica ja ha denunciat que el RDL 8/2020 no cobrirà tota la població afectada per la crisi, i demana que s’aturin tots els talls de subministrament, que es regularitzi el servei per a llars ocupades i que els costos d’aquestes mesures es cobreixin amb el benefici de les empreses privades. Uns beneficis injustos tractant-se de la gestió d’un dret humà. Si demanem corresponsabilitat a la ciutadania, també cal demanar-la a qui s’enriqueix de les crisis.
Malgrat les desgràcies i perjudicis, podem llegir l’actual situació com una oportunitat per recuperar i garantir drets, alhora que per repensar com funcionem com a societat. Hauríem d’exigir, per exemple, que mesures establertes com la prohibició dels talls de subministrament siguin mesures socials que arriben per quedar-se. Per sort o desgràcia, toca pensar com actuar davant el moment històric que vivim i cal decidir a qui beneficiem.
L’afebliment de capacitats que patim és conseqüència d’externalitzar la gestió dels serveis públics. No podem deixar en mans privades el control i la gestió de serveis essencials com l’aigua. Ens cal un sistema que integri els drets humans i ambientals de forma interseccional. Un sistema que elimini els criteris mercantils que no qüestionen l’actual model de desenvolupament. Un sistema de gestió pública de l’aigua que possibiliti repensar com governem el servei per tal que respongui a l’interès comú. Un sistema obert a la co-creació de polítiques. Un sistema fort i resilient davant les crisis.
Avui, 22 de març, clamem que l’Aigua és vida i no una mercaderia.
