Tot s’ha capgirat. L’1 de desembre de 2019 s’havia detectat el primer cas de COVID-19 a la ciutat de Wuhan, a la Xina, però Barcelona seguia en ple rendiment. El 9 de febrer, a Mallorca hi havia el primer positiu del país. Un mes després, l’11 de març, l’Organització Mundial de Salut (OMS) declarava la pandèmia. Llavors ja hi havia centenars de casos arreu dels Països Catalans i l’endemà es detectava el primer cas a la Catalunya del Nord, en plena campanya electoral municipal. El ritme de pobles i ciutats va començar a baixar dràsticament. Quan, aquella primera setmana de març, es van començar a aplicar mesures de confinament, ja hi havia centenars de contagis de coronavirus diagnosticats als Països Catalans. La cancel·lació del Mobile World Congress, que va ser vista com un gran daltabaix provocat per una epidèmia que llavors encara es veia llunyana, ara sembla la xocolata del lloro. En tancar aquesta edició, les persones afectades superaven les 94.417 a l’Estat espanyol. Les morts ja eren més de 8.189.
Etiquetes com #JoEmQuedoCasa es fan virals i qui té accés a internet –la qualitat del confinament també es revela com una qüestió de classe– s’aboca a les desenes de propostes culturals i d’oci que hi sorgeixen. Paraules com teletreball i ERTO (expedient de regulació temporal) irrompen al vocabulari diari. Governs i farmacèutiques es llancen a una guerra per trobar la cura i la vacuna contra el virus. Els interessos sanitaris es difuminen entre els econòmics i els geopolítics. Si el capitalisme global ja estava tocat i es vaticinava una nova crisi, el virus sembla ser la gota que ha fet vessar el got. La pèrdua de llocs de treball i de capacitat adquisitiva de les classes populars plana de nou.
Evitar els errors del 2008
La conjuntura provocada per la COVID-19 no ha estat una sorpresa per a les grans institucions econòmiques d’arreu del món. Diversos informes ja preveien una situació de recessió entre finals de 2019 i principis de 2020, però no ha estat fins a l’arribada de la pandèmia que s’ha produït una parada gairebé absoluta del sistema econòmic en un temps rècord. S’albira una de les pitjors crisis de la història contemporània des de la Segona Guerra Mundial. Diversos dirigents polítics, entre ells el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja reclamen des de fa dies l’aplicació d’un gran pla Marshall en l’àmbit europeu per evitar una situació de conseqüències irreparables.
De moment sembla, però, que les mesures aplicades per bona part dels països de la Unió Europea disten força de les que es van aprovar durant la crisi financera de l’any 2008. A l’Estat espanyol, el govern de coalició PSOE-Podem ha anunciat una moratòria de les hipoteques per a totes aquelles persones en una situació econòmica vulnerable i la prestació per cessament de l’activitat per a les persones donades d’alta en el règim d’autònom que hagin perdut la feina o hagin vist reduïts els seus ingressos en un 75% per culpa de la crisi. A Catalunya, la Generalitat ha aprovat un ajut de 2.000 euros per a aquest sector laboral. En el consell de ministres del 31 de març, el govern espanyol ha incorporat una moratòria de quatre mesos dels lloguers, però només en els casos que l’arrendadora sigui una gran propietat (a partir de deu immobles).“Tot i que la tendència sembla que és diferent, es tracta de mesures conjunturals que no solucionaran el problema dels sectors més afectats”, apunta Luis González Reyes, membre de l’organització estatal Ecologistes en Acció.
En relació amb les ajudes socials directes, fins ara, l’Estat només ha desbloquejat 17.427 milions d’euros
Segons l’expert, la solució hauria de passar per una “baixada de preus del lloguer i ajudes directes com una renda econòmica universal, unes mesures que sí que tindrien un efecte real en els sectors socials més perjudicats”. Per contra, s’ofereixen microcrèdits a les famílies que no puguin pagar la quota d’arrendament. Precisament, els moviments socials i sindicals alternatius insisteixen en una suspensió dels lloguers a les persones afectades econòmicament per la crisi en el marc d’un pla de xoc social que es basa en tres línies principals: habitatge, ingressos i sanitat, i ja compta amb el suport de més de 270 entitats i col·lectius d’arreu de l’Estat espanyol.
En relació amb les ajudes socials directes, fins ara, a l’Estat espanyol només s’han desbloquejat 17.427 milions d’euros, l’equivalent a l’1,4% del PIB –i prop de 30 milions per a la investigació del virus–, mentre que l’any 2008 se’n van aportar 58.685, el 4,86% del PIB, a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). En l’àmbit financer, s’han activat avals per un valor de fins a 100.000 milions d’euros, és a dir, que és l’Estat qui es responsabilitza de retornar crèdits per aquest valor a la banca si l’empresa no pot fer-ho. També es van ampliar els crèdits a través de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). Igualment, el total és força inferior als 168.812 milions en avals i crèdits de la darrera crisi. Però encara ens trobem en la fase més inicial i sembla que la despesa serà superior a la del crac financer de l’any 2008. “L’Estat podria acumular un dèficit d’entre el 10% i el 15%, arribant a un total del 130% del PIB total”, explica Sergi Cutillas, economista i membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).
Segons Cutillas, la clau per superar aquest difícil context resideix en la permissivitat de la Unió Europea pel que fa als marges del dèficit. “Alguns estats podrien arribar a fregar un deute públic de fins al 200%, especialment els del sud d’Europa i, si la UE no flexibilitza els marges d’endeutament, ens trobarem davant d’una crisi social de terribles conseqüències, amb una part molt important de la població en situació de pobresa extrema”, alerta el membre de l’ODG.
Progressivitat fiscal, augment dels impostos sobre els grans capitals i el retorn dels milions que va costar el rescat bancari són mesures concretes que Marc Casanovas, portaveu de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), considera essencials per sortir-se’n sense aguditzar desigualtats i recuperant el “control públic de serveis per al benestar de la població, en molts casos vinculats a les cures”.
En paral·lel a l’assumpció per part de les administracions públiques de serveis bàsics fins ara gestionats per la iniciativa privada, l’economia solidària es reivindica com una eina complementària a les administracions per forjar un futur amb més justícia social. “Hem de construir mercat social, multiplicar les iniciatives socialment responsables i aixoplugar el nombre més gran de persones possible”, sintetitza Jordi Garcia Jané, membre de la Xarxa d’Economia Solidària (XES). Alhora, recorda com les cooperatives, amb “mecanismes de solidaritat interna”, s’han demostrat més resistents que les empreses capitalistes convencionals en contextos de recessió.
Segons Sergi Cutillas, la clau resideix en la permissivitat de la UE sobre els marges de dèficit
També des del prisma de respondre a les necessitats essencials de les persones, i en oposició a la maximització del rèdit empresarial, Anaïs Sastre, membre de l’associació agroalimentària Arran de Terra, considera urgent implementar “mesures per incrementar la sobirania alimentària” davant la “incertesa d’una crisi internacional”. Ampliar els espais d’horta per a l’autoabastiment, accessibles a tota la població, en seria una que es podria promoure des dels municipis. Així mateix, davant els abusos que es poden preveure per part de grans superfícies, destaca el repte de sostenir el treball de la pagesia, enfortint el consum en circuits locals. En aquesta línia, Marc Ferri, membre del col·lectiu Per l’Horta, pronostica que l’escenari posterior a l’emergència sanitària pot permetre avançar cap a un canvi de model i enfortir l’agricultura ecològica, però “tot dependrà de com reaccionen les autoritats i la població”. “Aquests dies” –continua–, “s’està veient que l’agricultura és un sector important, i per això hem de continuar potenciant la sobirania alimentària”.
Treballadores a la corda fluixa
El confinament i el fet d’haver d’aturar els ritmes laborals ha trencat la corda fluixa en la qual se sostenien desenes de milers de persones ocupades sense contracte o en sectors d’economia informal. Mirant cap als sectors endèmicament més precaritzats, tot i que no en exclusiva, les conseqüències econòmiques del confinament han fet sonar amb força la demanda de garantir una renda bàsica universal. La mesura protegiria àmplies franges de població que ja han patit una reducció significativa o total dels seus ingressos per la davallada de l’activitat als carrers: de les venedores ambulants a les treballadores sexuals, passant per un ventall ben divers de professionals autònomes.
Ara bé, més enllà de procurar una renda bàsica, el precedent del 2008 demana que, aquesta vegada, la conjuntura impulsi una reforma laboral orientada “a garantir estabilitat en els llocs de treball, amb què s’ha de restringir la capacitat d’acomiadament de les empreses”, reclama Natxo Parra, advocat del Col·lectiu Ronda. Alhora, per al lletrat laboralista, la prioritat és comptar amb mesures per blindar sous dignes i dotar de recursos suficients la Inspecció de Treball amb l’objectiu de frenar abusos empresarials. En la mateixa línia, la Intersindical Valenciana exigeix “que la crisi del coronavirus no la paguen les treballadores i els treballadors perdent el seu treball, la seua salut o la seua vida”, i alerta de la situació de risc que pateixen els riders o repartidors. Iru Moner, secretari d’acció social del sindicat CGT de Catalunya, remarca que una renda garantida no deixa en segon terme la necessitat de “repartir el treball”.
Les conseqüències econòmiques del confinament han fet sonar amb força la demanda de garantir una renda bàsica universal
Un deute públic en matèria laboral, per exemple, és treure les treballadores de la llar del règim especial que encara els nega drets, com ara accedir a la prestació d’atur. Rocío Echeverría, membre del sindicat Sindillar, a més d’exigir “l’equiparació amb la resta de sectors laborals”, reclama la urgència de “flexibilitzar la llei d’estrangeria” per posar fi la desprotecció laboral i social a què condemna milers de migrades que treballen en el sector.
Per al Sindicat Popular de Venedors Ambulants, “quan estem en situacions difícils, d’excepcionalitat, calen mesures excepcionals per ajudar les persones”. És per això que aquest col·lectiu ha activat un banc d’aliments i alhora ha reconvertit el seu taller de samarretes i marxandatge al barri barceloní del Raval per produir-hi mascaretes i material sanitari. Això no obstant, des del col·lectiu es mostra una doble preocupació, per elles mateixes i per la cadena que es pot precipitar després, ja que molts dels ingressos que aconsegueixen habitualment els envien a les seves famílies al seu país d’origen. Ara, però, la cosa ha canviat dràsticament: “Ja no parlem d’ajudar les famílies al Senegal, parlem de com podem pagar nosaltres el nostre lloguer i el menjar aquí abans d’ajudar les famílies”, es lamenta Aziz Faye, portaveu del sindicat.
Qui i què és prioritari?
Com en totes les crisis, hi ha col·lectius especialment vulnerables que en pateixen més les conseqüències. A més del gruix de gent que treballa sense contracte o en l’economia informal, hi ha gent que viu al carrer. Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, es mostra preocupat pels efectes que provocarà l’actual conjuntura entre les persones que es troben en aquesta situació. Actualment, almenys 1.555 persones viuen al carrer a Catalunya, més de 763 al País Valencià i com a mínim 209 a les Illes, segons dades de la fundació actualitzades el febrer de 2020. A Perpinyà, s’estima un mínim de 219 persones dormint al carrer.
L’economia solidària es reivindica com una eina complementària a les administracions per forjar un futur amb justícia social
“S’hauria de prioritzar el suport a la gent que viu una situació més vulnerable, però abans s’ajuda a la resta de persones. El problema és que, com més tard arribem a elles, més difícil serà ajudar-les”, lamenta Busquets. Des d’Arrels es mostren especialment preocupades per les persones que s’han quedat sense feina. “El problema vindrà d’aquí a un temps”, alerta Busquets: “Què passarà amb les persones que no puguin pagar el lloguer? On aniran? Al carrer?”.
Davant d’aquesta situació, des de diversos sindicats i col·lectius en defensa del dret a l’habitatge, la proposta és clara i concisa: vaga de lloguers, convocada a partir de l’1 d’abril. “Hem obert un web on rebem casos i, en una setmana, ens han contactat més de 8.000 persones que ens diuen que no poden pagar el lloguer”, concreta Sílvia Abadia, una de les portaveus del Sindicat de Llogateres. Hi ha persones amb una prestació d’atur insuficient, altres que han perdut la feina i moltes que han vist com els seus ingressos queien en picat. Tot i això, les impulsores de la vaga interpel·len “la societat en general” i fan una crida “per tal de donar cobertura econòmica a totes les persones que es posin en vaga”, perquè no poden pagar la casa on viuen o el comerç o l’oficina on treballen.
