Rodolfo Martín Villa torna a ser notícia. Després de mesos de dilacions i entrebancs, la setmana passada l’exministre va declarar, per fi, davant de la jutgessa María Servini, instructora de la causa oberta el 2010 a la justícia argentina contra els crims comesos pel franquisme. Emparant-se en la justícia universal, les entitats i persones que han donat suport a la querella pretenen portar a judici els responsables de les vulneracions de drets perpetrades durant la dictadura i la transició.
Per reforçar el seu testimoni, Martín Villa va presentar una vintena de cartes de suport de personalitats polítiques i sindicals, entre les quals les de quatre expresidents del govern espanyol (González, Aznar, Rodríguez Zapatero i Rajoy). Són temps de manifestos a favor de figures desacreditades, una estranya tipologia en el gènere dels escrits polítics: textos no de denúncia, sinó de defensa. Encara és recent el que es va difondre en suport a Joan Carles de Borbó després de la seva fugida del territori espanyol.
La saviesa dels proverbis llatins descriu el fenomen que vivim darrerament de manera molt precisa: excusatio non petita, accusatio manifesta (excusació no demanada, acusació manifesta). L’acumulació de veus en defensa de l’elit que va mantenir el timó de la nau —si bé no sempre marcant el rumb que hauria volgut— entre els últims anys del franquisme i els primers de la democràcia parlamentària ho anuncia clarament: el silenci i la impunitat que cobrien els abusos comesos en aquell període cada cop pateixen més esquerdes.
Martín Villa als jutjats: una declaració incompleta
La línia argumental de Martín Villa en la seva declaració a l’ambaixada argentina a Madrid demostra una certa habilitat. Segons el que ha transcendit als mitjans a través de la seva mateixa defensa jurídica, l’exministre va rebutjar que les morts causades per l’actuació de policies i guàrdies civils en els anys en què va ser ministre es poguessin explicar per la deguda obediència a decisions seves. No únicament això, sinó que les instruccions del govern haurien intentat evitar que es produïssin morts fruit d’actuacions policials.
Va complir Martín Villa el jurament de dir la veritat davant de la jutgessa? El que han recollit els estudis publicats fins ara més aviat ens porta a pensar que no, o com a mínim no del tot. Després del seu pas pel Ministeri de Relacions Sindicals en el primer govern format després de la mort de Franco, presidit per Carlos Arias Navarro, Martín Villa assumia el juliol del 1976 la cartera de Governació (Interior), amb Adolfo Suárez com a nou president. La línia imposada en matèria d’ordre públic des d’aleshores va distar molt de la que hauria d’haver seguit un executiu que, si haguéssim de donar credibilitat al relat a posteriori elaborat per molts dels seus protagonistes, tenia unes inequívoques intencions democratitzadores.
Aquell mateix mes de juliol, els carrers de diverses ciutats s’omplien de manifestants a favor de l’amnistia. El dia 9, a Santurtzi, Begoña Menchaca moria d’un tret al cap disparat per guàrdies civils de paisà. El text de convocatòria de la vaga general convocada al País Basc en rebuig als fets ho formulava de manera simple i contundent: “¿Los gobiernos cambian…? Los asesinatos continúan”. En resposta a les reivindicacions populars, a finals de juliol Suárez va promulgar un decret llei anomenat d’amnistia (en realitat, com va reconèixer el president en privat, es tractava d’un nou indult, com el que ja s’havia aprovat amb motiu de la coronació de Joan Carles). El dia anterior, el director general de Seguretat, Emilio Rodríguez Román, donava noves instruccions sobre com afrontar les convocatòries de l’oposició. S’abandonava la mà dura? No ben bé: “parece adecuada la aplicación de un criterio cada vez más restrictivo respecto a la autorización de reuniones públicas en lugar abierto al uso público y, muy especialmente, si el objeto o finalidad de estas es el tema de la amnistía”.
Un manual de formació d’agents de la Policia Armada editat el novembre del 1976 era encara més contundent: “La represión no alcanza su fin si es blanda; se debe actuar dura y enérgicamente, empleando desde la carga con la defensa [la porra] hasta el fuego con toda clase de armas. […]”
En els mesos següents, la tònica no va variar gaire. Menchaca seria només la primera d’una tràgica llista de persones abatudes per les forces policials (i parapolicials) durant el mandat de Martín Villa a Governació (i, després, a Interior). En unes noves instruccions del director general de Seguretat, en aquest cas davant de la convocatòria d’una vaga general al País Basc per al 27 de setembre (en memòria dels últims cinc afusellats per Franco), es disposava que els controls i patrulles policials “actúen con la máxima energía contra los ‘piquetes’ de huelga”. El tarannà de Rodríguez Román, un nomenament personal de Martín Villa, queda retratat en la seva valoració dels afusellaments del 27 de setembre: es tractava d’un “acto de la justicia del Estado español” davant del qual no era acceptable cap “expresión de protesta”.
Poc abans, el 16 de setembre, en una reunió a l’Escola de Policia, Rodríguez Román havia aclarit quin era el criteri que havia de regir davant dels diferents corrents de l’oposició. Si bé s’apostava per tolerar alguns grups situats encara en la il·legalitat (com el PSOE), respecte al PCE havia de prevaler la “intolerancia” i, pel que fa a l’esquerra revolucionària, una “intolerancia drástica, rabiosa”. Així mateix, davant dels “grupos terroristas” havia de prevaldre un “estado de guerra”. Un manual de formació d’agents de la Policia Armada editat el novembre d’aquell mateix 1976 era encara més contundent: “La represión no alcanza su fin si es blanda; se debe actuar dura y enérgicamente, empleando desde la carga con la defensa [la porra] hasta el fuego con toda clase de armas. […] El policía armado, por ser agente de la autoridad, puede obrar tranquilamente en la realización de sus obligaciones, vayan o no revestidas de fuerza, porque la Ley le respeta y trata de favor”.
La impunitat com a sistema
Proves, doncs, no en falten: la política d’ordre públic aplicada durant el mandat de Martín Villa a Governació en l’últim govern de la monarquia no va estar precisament caracteritzada per una voluntat d’adequació als estàndards de les democràcies parlamentàries. Les setmanes prèvies a les eleccions del juny del 1977 ho van permetre constatar de manera especialment dramàtica: l’actuació policial durant la segona setmana proamnistia al País Basc, al mes de maig, va deixar un saldo de cinc morts.
Amb tot, Martín Villa no va ser en absolut l’excepció. El seu mandat a Governació no es pot contemplar de manera aïllada. Ben al contrari, s’inscriu en una línia de carta blanca als cossos policials —i als serveis secrets— que feia anys que estava instaurada. Des de finals dels anys seixanta, coincidint amb el reforçament de la mobilització antifranquista, la repressió s’havia accentuat significativament. Entre 1967 i 1977 (data que marca la fi de la legitimitat dictatorial instaurada arran del cop d’Estat del 1936), al voltant d’un centenar de persones van morir fruit de les diverses formes de repressió estatal i paraestatal. Aproximadament la meitat ho van fer en l’any i mig que va de la mort de Franco, el novembre del 1975, a les eleccions del juny del 1977. Aquesta última xifra és reveladora, d’una banda, de l’efervescència de mobilitzacions que es va donar en aquell context, factor que va impossibilitar la materialització dels projectes continuistes; i, de l’altra, de les reticències dels dos governs de la monarquia a caminar cap a un horitzó democràtic.
En el terreny de la lluita contra ETA, les instruccions anaven fins i tot més enllà. N’és un exemple demolidor el Plan Udaberri en què el militar Eduardo Fuentes Gómez de Salazar parlava de la necessitat d’una “acción física tendente a la eliminación de los activistas”
Unes paraules pronunciades a les Corts franquistes el novembre del 1972 per l’aleshores ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi, exemplifiquen la impunitat amb què actuava el règim, molt típica del me ne frego feixista: “Quiero dejar bien claro que no se puede pensar que las armas de fuego no van a ser utilizadas. Todos esos elementos disuasorios se utilizarán preventivamente; pero las armas de fuego, si es preciso, se utilizarán con la energía que sea necesaria para resolver cualquier brote de subversión que no pueda ser corregido por estos otros medios. Todo ciudadano ha de tener en cuenta que es peligroso enfrentarse con la fuerza pública”.
En el terreny de la lluita contra ETA, les instruccions anaven fins i tot més enllà. N’és un exemple demolidor el Plan Udaberri (Pla Primavera), un document de desembre del 1969 obra del gabinet dels serveis secrets creat el mes anterior per dedicar-se exclusivament a la “subversió” al País Basc. L’autor del text —i màxim responsable d’aquest organisme—, el militar Eduardo Fuentes Gómez de Salazar, parlava de la necessitat d’una “acción física tendente a la eliminación de los activistas”, de la utilització de tota mena de mètodes (infiltracions, captacions), així com de la possibilitat de dur a terme operacions en territori francès. La guerra bruta nova néixer autònomament, fruit de l’acció dels nuclis ultrafranquistes, sinó que ho va fer teoritzada des de les entranyes de l’Estat.
Continuïtats entre dictadura i democràcia parlamentària
Tots dos fenòmens, impunitat policial i guerra bruta, van ser un producte del franquisme, però van sobreviure al seu final. Lluny de ser fruit únicament de la inèrcia, aquesta continuïtat s’explica tant per la manca de voluntat de fer net en els aparells de l’Estat com per la deliberada aposta per mantenir —o tolerar— certes pràctiques. La figura de Martín Villa esdevé, de nou, el millor exemple d’aquesta continuïtat.
Poc abans dels comicis del 1977, el ministre va recórrer a dos dels noms més identificats amb els abusos policials per cobrir llocs clau de l’organigrama policial. Per assumir la Subdirecció General de Seguretat va triar José Sainz González, que havia destacat com a torturador durant el seu pas per la Brigada d’Investigació Social de Bilbao (popularment coneguda com a politico-social) i que, posteriorment, va ser jefe superior de Policia de Bilbao i màxim responsable de la mateixa Brigada d’Investigació Social. Un altre conegut torturador, Roberto Conesa, va ser destinat, al seu torn, a la Comissaria General d’Investigació. En aquelles mateixes setmanes, tant Conesa com un altre de les bèsties negres de l’oposició, Antonio González Pacheco, Billy el Niño, van ser premiats, respectivament, amb la medalla d’or i de plata al mèrit policial. No semblaven les millors decisions per deixar enrere la brutalitat que havia caracteritzat fins llavors les pràctiques policials.
Impunitat policial i guerra bruta, van ser un producte del franquisme, però van sobreviure al seu final. Aquesta continuïtat s’explica tant per la manca de voluntat de fer net en els aparells de l’Estat com per la deliberada aposta per mantenir —o tolerar— certes pràctiques
La victòria electoral de la UCD i la ratificació de Suárez al capdavant del govern va permetre que Martín Villa conservés la seva responsabilitat, si bé sota la nova denominació d’Interior. Per acompanyar-lo a la cúpula del Ministeri, va ratificar els dos alts càrrecs dedicats a la política d’ordre públic de qui ja s’havia servit en els mesos anteriors: Félix Hernández Gil a la Subsecretaria d’Ordre Públic (que ocupava des del juliol del 1976) i Mariano García Nicolás a la Direcció General de Seguretat (on havia substituït Rodríguez Román el desembre del 1976). Tant Hernández Gil com García Nicolás eren, com el mateix Martín Villa, antics falangistes. D’aquesta època daten, entre altres, les morts del militant de la LKI Germán Rodríguez a Pamplona durant els Santfermins del 1978, o del membre de les joventuts del PCE(i) Gustau Muñoz en la Diada d’aquell mateix any a Barcelona, casos que s’ha intentat incorporar a la querella argentina. En total, més de 170 persones van perdre la vida entre juny del 1977 i el 1982 fruit de la repressió policial o de la violència ultra i parapolicial.
Un altre nom, el de José Antonio Sáenz de Santa María, il·lustra perfectament les continuïtats en la cúpula policial abans i després del 1977. Màxim responsable de l’Estat Major de la Guàrdia Civil des del 1971 i bon coneixedor dels detalls de la guerra bruta, ja en etapa democràtica va ser, primer, director de la nova Policia Nacional (càrrec que va compaginar durant uns mesos amb la màxima responsabilitat de la lluita antiterrorista al País Basc), i després, director general de la Guàrdia Civil. Segons el pintoresc relat de les seves memòries, hauria estat Sáenz de Santa María l’impulsor de la fi de la guerra bruta contra ETA, pretesament acordada a principis del 1986 en una reunió de la cúpula d’Interior amb els alts càrrecs policials i dels serveis secrets: “Los GAL acabaron el día en que yo di el puñetazo en la mesa”. Més enllà de qui fossin els qui van impulsar l’abandó de les pràctiques parapolicials, són els mateixos que les havien impulsat o tolerat en els anys anteriors.
El cas espanyol: una excepció relativa
És aquesta realitat una excepció en el panorama internacional, com s’ha afirmat tantes vegades en els últims anys? En alguns aspectes sí, però en d’altres potser no tant.
Juntament amb el salazarisme, el franquisme va constituir a partir del 1945 —i no abans— una autèntica excepció en el context europeu. A diferència de l’Estado Novo portuguès, però, i en contrast també amb els països que es van desfer militarment del feixisme, la manera com es va posar el punt final al franquisme no va permetre fer tabula rasa amb el passat dictatorial. Va ser un procés de canvi forçat per l’espectacular mobilització al carrer, però durant el qual mai no es va poder esquerdar l’aparell de l’Estat. Un procés de canvi que ha de ser interpretat com a conquesta, però també amb importants limitacions. La llei d’amnistia d’octubre del 1977 sintetitza aquesta doble naturalesa: va ser, en primer lloc, una proposta i una conquesta de les forces que procedien de l’antifranquisme, així com una resposta a una amplíssima demanada popular; alhora, però, les esmenes introduïdes per la UCD van permetre blindar els responsables de vulneracions de drets davant d’eventuals accions judicials.
A diferència de l’Estado Novo portuguès, però, i en contrast també amb els països que es van desfer militarment del feixisme, la manera com es va posar el punt final al franquisme no va permetre fer tabula rasa amb el passat dictatorial
El contrast entre aquesta situació i la de l’Europa del 1945 és innegable. A partir del final de la Segona Guerra Mundial, una autèntica primavera democratitzadora va recórrer el continent europeu. Alguns punts del programa amb què la Resistència havia combatut el feixisme es van començar a portar a la pràctica en diversos països, i a això es deu, en bona mesura, la construcció de l’Estat assistencial. Els judicis de Nuremberg van condemnar diversos dels responsables dels crims del nazisme. Semblava que un nou món més lliure i més just s’obria pas.
Amb tot, ben aviat la Guerra Freda ho va condicionar tot. Un clima de persecució de la dissidència es va imposar al cantó occidental del teló d’acer: Europa també va patir el seu macarthisme. Diversos dels condemnats a Nuremberg no van complir íntegrament les penes. Les depuracions van tenir, per norma general, un abast limitat. Antics col·laboracionistes o militants de partits feixistes van ocupar càrrecs públics, alguns de notable importància. Alemanya, el país on s’havia gestat l’Holocaust, va tenir un primer ministre que havia militat al partit nazi: Kurt Kiesinger, membre de la CDU i canceller entre 1966 i 1969, en el govern de gran coalició amb l’SPD. A l’Estat françès, un destacat col·laboracionista com Maurice Papon, càrrec policial durant el règim de Vichy i responsable de la deportació de centenars de jueus, va continuar en actiu. L’octubre del 1961, com a màxima autoritat policial de París, va ordenar reprimir la manifestació organitzada a la capital francesa pel Front d’Alliberament Nacional algerià, amb el resultat de desenes de morts.
El terreny en què el contrast amb la situació espanyola és més palpable és el de les polítiques de memòria, si bé algunes són relativament recents. Exemple a seguir en aquest camp són els museus que es poden visitar en diverses ciutats europees. Un cas destacable és el del Museu do Aljube Resistência e Liberdade, a Lisboa. Com també, a Itàlia, la Rete degli Istituti per la Storia della Resistenza e dell’Età Contemporanea, amb seus associades en desenes de ciutats. Alemanya té igualment espais d’interès, com el Centre Memorial de la Resistència Alemanya i, sobretot, el centre de documentació Topografia del Terror, tots dos a Berlín.
Malgrat algunes iniciatives d’indubtable interès, no existeixen en el context espanyol centres equiparables dedicats a explicar el franquisme i la lluita de tota la gent que va fer-hi front. Més enllà del seu curs judicial, la querella argentina ha tingut el mèrit de tornar a situar sobre la taula la necessitat d’explicar el passat espanyol recent de dictadura i vulneració de drets i de reconèixer i reparar les seves víctimes. Passi el que passi als tribunals, Martín Villa i la resta de responsables de la repressió ja han començat a ser jutjats per la societat.
