Adriana Guzmán Arroyo es presenta com a aimara, lesbiana i part del feminisme comunitari antipatriarcal de Bolívia, Qullasuyu, que es gesta durant la resistència del poble enfront de la massacre del Gas al territori el 2003 i es nodreix de la memòria i el reconeixement de les lluites de les seves ancestres, al capdavant d’aixecaments indígenes anticolonials. Teixeix revolta també mitjançant la creació literària, amb diverses publicacions com ¿Por qúe feministas, por qué comunitarias, por qué antipatriarcales? o Descolonizar la memória, descolonizar los feminismos, editades per Tarpuna Muya. Amb les seves companyes, articulen campanyes i formen part dels moviments que han construït realitats bolivianes com l’Assemblea Feminisme Comunitari (AFC) o les legislacions contra la violència masclista, per una educació despatriarcalitzadora i descolonitzadora i la llei antiracista.
Dieu que el feminisme comunitari antipatriarcal no és una teoria sinó una acció política, ens ho expliques?
Nosaltres som feministes per necessitat, la de posar fi al patriarcat, anomenar-lo i comprendre’l per assegurar-nos que la nostra lluita està ben enfocada. Ens hem construït enmig de les repressions i de les protestes, amb la convicció que el carrer és un territori de definicions polítiques. Diem que no som una teoria perquè de vegades les teories t’ocupen el cos i suplanten més que ajuden, et fan pensar a buscar als llibres, en lloc de comprendre des dels cossos oprimits i explotats amb relacions de poder arreu del món. El feminisme es converteix en consum, i no volem consumir teories, volem canviar el món i ràpid. Per això plantegem que el feminisme és una acció política.
Parleu de la lluita del territori de les paraules i la disputa dels significats i els sentirs com a exercicis d’autonomia epistemològica i històrica respecte al feminisme euroocidental. Ens pots explicar per què viviu la construcció dels vostres propis conceptes com un espai de combat?
En un món on la paraula, sobretot la paraula escrita, ocupa un centre i ostenta un poder que de vegades no s’anomena, el territori de les paraules es converteix en un terreny que pot plantejar les seves pròpies interpretacions. Pot desinformar i, fins i tot, pot desarticular, minimitzant lluites, persones i victòries. Des d’una mirada colonial, a més, no és el terreny de les dones indígenes, sinó el de les acadèmiques. Nosaltres estem bé defensant la naturalesa. Per tant, com un acte profund i honest de descolonització, disputem aquest territori i construïm les nostres pròpies definicions perquè siguin respectades. A Abya Yala vivim una doble explotació, un entroncament patriarcal des del qual també ens anomenem.
Podries explicar-nos una mica més l’entroncament patriarcal que relateu i com s’articula el moviment al llarg del territori?
“Fa molt que des de les comunitats, que n’hi ha milers al món, les dones ja estàvem pensant en el feminisme i que la idea de comunitat alimenta la nostra esperança i fa niu en la nostra memòria”
En decidir anomenar-nos i contextualitzar el feminisme i el patriarcat, hem vist que ens distanciàvem del feminisme eurocèntric. No creiem que el patriarcat sigui un sistema dels homes que oprimeixen les dones, ens sembla més complex. En la nostra experiència, hem viscut la massacre del gas de 2003 i pensàvem que si haguessin assassinat tots els homes, les relacions d’explotació s’haurien mantingut. Per tant, parlem d’un sistema molt més gran, del qual, a més, en trobem una part a la nostra cosmovisió. D’aquí l’entroncament patriarcal: el que arriba amb la colonització i el que hi ha a la memòria ancestral. A més, és important per a nosaltres per no idealitzar-nos com a dones indígenes i originàries. L’entroncament no només es dóna en termes de masclisme, sinó d’una doble explotació, perquè les condicions d’explotació que teniu aquí les teniu perquè també hi ha explotació als nostres territoris. A més, reconèixer-nos i anomenar-nos com a aimares és una lluita política enfront del poder i és ocupar el lloc de la incomoditat. Seria més senzill, viuríem menys racisme, si no ens anomenéssim. Sabem que aquesta lluita l’hem de fer acompanyades i agermanades, i per això ha estat important anar trencant les fronteres i trobar-nos amb germanes d’altres territoris que també decideixen anomenar-se en comptes de blanquejar-se. Ens ha servit per entendre que fa molt que des de les comunitats, que n’hi ha milers al món, les dones ja estàvem pensant en el feminisme i que la idea de comunitat alimenta la nostra esperança i fa niu en la nostra memòria.
Després de tretze anys i vuit mesos de govern del Movimiento al Socialismo (MAS), amb Evo Morales al capdavant, Bolívia ha hagut d’enfrontar aquest darrer any un cop d’estat que ha portat a la presidència del govern transitori una membre de l’aliança opositora Unidad Democrática, aliada incondicional de les elits racistes del departament de Santa Cruz. A partir d’aquí, s’inicia una batalla de relats pel reconeixement o la negació del cop. Què hi ha darrere d’aquesta confusió?
Em sembla important fer l’esforç de comprendre què ha passat a Bolívia perquè crec que és una nova fórmula amb què operaran els cops d’estat. Generant una confusió que fa que acabis vivint en dictadura sense anomenar-la. A Bolívia hi ha hagut un cop al poble i a les organitzacions socials, que ha acabat amb un cop d’estat. És el que necessitaven pel procés de canvi que havíem fet, basat en la transformació des del fet quotidià i personal i des de l’organització comunitària. Com diuen els mateixos colpistes, feixistes, calia fer-nos abaixar el cap, perquè en aquests tretze anys els indis i les índies ens havíem adonat que els podíem parlar d’igual a igual. Havia de ser un cop racista per posar fi d’una vegada a la decisió del 63% del país de viure amb dignitat. Feien falta la persecució i la humiliació, colpejar les dones indígenes i fer-les posar de genolls per demanar perdó. La por s’ha imposat amb l’ús dels paramilitars, amb l’amotinament de la policia i amb l’autoproclamació de la presidenta Áñez. Si parlem de manera teòrica de cop d’estat, va haver-hi un buit de poder, van obligar a l’Evo a renunciar i va assumir el càrrec una senadora sense el Congrés i col·locada per un comandant militar. En paral·lel, es va assetjar tots els mitjans de comunicació, es van tancar les ràdios comunitàries i es va intervenir la televisió nacional.
Com i des d’on ha vingut la repressió?
L’endemà de les eleccions d’octubre comencen les mobilitzacions anomenades “la defensa de la democràcia” que plantegen un possible frau en la victòria d’Evo i permeten que es desfermi el racisme. En aquell moment, la protesta ens va semblar legítima, no ens imaginàvem que s’estava articulant un cop d’estat. A poc a poc van començar a aparèixer els grups paramilitars, no els havíem vist mai i no teníem cap estratègia per enfrontar-nos-hi. Reapareix la Unió Juvenil Cruceñista –un grup armat que neix el 2008, que vol fer obertament una neteja ètnica i cometen agressions a persones aimares, el qual el govern creia desactivat– a més es replica pel país de la mà de la Resistencia Juvenil Cochala, amb més de mil motocicletes, cascos, escuts, armes artesanals i armilles antibales. En el cas de La Paz s’autodenominen la Resistencia de la Plaza i un dels seus espais d’organització han estat les universitats públiques, espais que han utilitzat per armar-se i organitzar-se en coordinació amb els rectors i docents, còmplices del cop. Aquesta primera etapa va construir tota una cultura de la por i va afectar la nostra organització.
I arran de l’escenari de violència racista i feixista als carrers, com van ser les protestes i la resistència?
“La resistència també es va fer més forta quan van cremar la whipala. Això, com a part del seu colonialisme i de la seva subestimació del poble, no ho havien calculat”
La recuperació dels carrers per part de la resistència va ser força lenta, perquè el primer cop racista va generar por i pel setge mediàtic. Però va haver-hi moments clau molt indignants com quan van cremar les cases —més de vint-i-cinc— a dirigents concrets d’organitzacions socials i del MAS i es va segrestar les seves famílies, en general a les dones i filles sota amenaça de violació. Això es va utilitzar finalment per obligar a la renúncia. La resistència també es va fer més forta quan van cremar la whipala. Això, com a part del seu colonialisme i de la seva subestimació del poble, no ho havien calculat. En els últims tretze anys hem aconseguit que la whipala estigui hissada a totes les escoles, on només hi havia la bandera republicana. Significa un acte de dignitat i de representativitat dels pobles en la seva diversitat. Això, i les humiliacions a les dones amb pollera, va generar indignació i ens va fer sortir amb més força. Lamentablement, a diferència d’altres moments en la història, les massacres van ser molt grans i no vam aconseguir seguir articulats. A Sacaba hi va haver 12 morts, i a Senkata, 19 i centenars de ferits i detinguts.
Quina estratègia interpreteu que hi havia darrere dels actes d’humiliació a les persones i la simbologia indígena? Com els heu viscut?
Ho hem sentit com una colonització. No hi érem el 1492, però amb el cop d’estat a Bolívia sentíem hi tornàvem, perquè per tenir la cara que tenim podien agredir-nos, colpejar-nos, humiliar-nos o matar-nos, i fer-ho a l’espai més proper, al teu territori i al teu barri. Però a més tenies al centre, a la Casa del Pueblo, els que havien liderat el cop entrant-hi amb la bandera, amb la Bíblia, dient que traurien la Pachamama d’aquell espai, i que hi posarien Déu i acabarien amb tots els qui formen part del MAS. El MAS és un partit polític, però també un instrument de les organitzacions. Jo crec que el 70% de les organitzacions formen part del MAS sense estar necessàriament militant en un partit, sinó perquè vius a la comunitat i és part del teu territori i de l’organització. I aquí també vam articular la nostra resistència específicament com a feministes comunitàries. Estàvem al carrer coordinant amb germanes que feien bloquejos, com a Senkata, on hi ha la planta de gasolina i on hi va haver la massacre. Vam veure que fins i tot en les lluites tenim dues o tres jornades a fer: a les cinc de la matinada anàvem a cuinar per portar el menjar als detinguts, als presos polítics; d’allà havíem de sortir cap a les mobilitzacions, i d’allà anar a les reunions de l’assemblea i tornar a la tarda a cuinar alguna cosa per tornar a portar menjar als presos. Eren presos miners i universitaris, però els homes miners i els universitaris no feien menjar.
La celebració a La Paz del Parlament de les Dones va ser mediàtica. Des del feminisme es van erigir veus, algunes de les quals són referents aquí com les provinents del col·lectiu Mujeres Creando, que no reconeixien el cop d’estat i atribuïen el fet que fos qualificat així a una estratègia de legitimació dels tretze anys de govern del MAS. Com s’entenen aquests posicionaments?
“Ha estat molt difícil entendre que no siguin capaces de posicionar-se davant del cop. Va ser com constatar una cosa que sentíem des d’abans, que és que el racisme guanya el feminisme”
Les organitzacions feministes i els espais que s’han donat durant aquests anys sempre han estat molt crítics amb l’estat, perquè tots els estats finalment són patriarcals. Però aquests moviments han estat incapaços d’entendre que el procés a Bolívia anava més enllà de l’estat i d’Evo. No començava ni acabava en ell, sinó en les comunitats, en l’autoorganització i en la llarga memòria d’autonomia, malgrat totes les crítiques que calgui fer a Evo. Per a mi, personalment, va ser un cop també dins el feminisme. Ha estat molt difícil entendre que no siguin capaces de posicionar-se davant del cop. Va ser com constatar una cosa que sentíem des d’abans, que és que el racisme guanya el feminisme, que el racisme de vegades no et deixa processar altres coses, com ara que un cop d’estat té una part estructural. No els va deixar veure que no era una pugna entre Camacho i Evo Morales. No eren dos homes en disputa sinó dos models econòmics, productius, dues cosmovisions, dues construccions, com en el moment de la colonització cinc-cents anys enrere. Una fa feminisme des del cos, i evidentment nosaltres sentim el cop al nostre cos; altres no el van sentir perquè no passava pel seu cos, perquè no estaven disparant o atemptant a prop del seu barri. Jo crec que les persones podem equivocar-nos, però la capacitat d’estar juntes i organitzades comunitàriament, col·lectivament, redueix aquesta possibilitat. Hem de pensar: és possible fer feminisme des de l’individualisme o realment necessitem el col·lectiu per mirar-nos?
En aquesta confusió, com desarticuleu els muntatges mediàtics per poder reconèixer vosaltres mateixes el que ha passat i explicar-ho?
Venim de la massacre del gas. Sabem que ni a Bolívia ni enlloc la gent es mata entre ella de sobte. La mentida opera lluny del sentit comú, ningú pot dinamitar la planta de Sencata on viu perquè està dinamitant casa seva. Aquest va ser un primer aprenentatge per saber què creure i què no. L’altre va ser que la por és una eina de control molt forta, i la por es perd quan surts al carrer organitzada amb altres. Al carrer podem veure que hi ha helicòpters, que els tancs que es van usar són tancs moderns, part de les forces armades de Bolívia. La veritat és en la memòria, en la confiança i en la capacitat que tenim de perdre la por o enfrontar-nos-hi juntes.
Ens podries explicar què han representat els tretze anys de govern d’Evo Morales?
“Ha estat un acte de dignitat que un poble escrigui la seva Constitució, encara que molts dels que hi van participar no sabessin llegir ni escriure”
En els tretze anys de govern d’Evo crec que el més important ha estat el procés de l’Assemblea Constituent. Ha estat un acte de dignitat que un poble escrigui la seva Constitució, encara que molts dels que hi van participar no sabessin llegir ni escriure. Vam tenir el poder de pensar-nos en termes de quin tipus d’estat volem, si nacional o plurinacional. Quin tipus d’economia, comunitària o plural. Quin tipus d’educació. El feminisme comunitari no existiria si no hi hagués hagut aquest procés de tretze anys, en què ens hem parit feministes. Hem reconstruït territori guaraní i aimara que havia estat fragmentat per les fronteres republicanes imposades. D’altra banda, també hi ha hagut moltes limitacions per a la Constitució. L’estructura de l’estat és patriarcal i capitalista, i aquí és on Evo i el govern han trobat els seus límits. Havia de governar per als empresaris i gestionar els interessos de la banca com fan tots els governs. Crec que ens ha faltat una mica de decisió per plantejar una altra forma de govern, una que no hagi de governar per als rics. Perquè calia acabar amb la riquesa si volíem acabar amb la pobresa.
Cap on us projecteu en aquest nou escenari i respecte a les pròximes eleccions?
El govern de facto ha plantejat que la seva única tasca era convocar eleccions. Inicialment pel maig, després per l’agost i finalment han tret les lleis necessàries per fer-les el 6 de setembre. Però novament, el passat el 23 de juliol el Tribunal Electoral les ha ajornat pel 18 d’octubre. Han estat suspenent-les permanentment, no existeix cap possibilitat de credibilitat en l’òrgan electoral. Per nosaltres hi ha una intenció de perpetuar-se al govern per seguir amb el desfalc de l’estat. Ja hi ha diversos casos de corrupció en investigació relacionats amb la gestió dels fons reservats a la pandèmia. I per seguir fent campanya, no oblidem que la presidenta de facto, Janine Àñez, també és candidata a les eleccions. Les organitzacions socials ens hem autoconvocat a la vaga, a aturades indefinides i al bloqueig de camins i hi ha una persecució permanent. Després del cop d’estat i les massacres de la dreta feixista i racista no creiem que ells acceptin ni respectin els resultats de les eleccions, trobaran una sortida legal perquè ells, aparentment, són legalistes. Però s’enfrontaran amb una mobilització, seguim en l’autoorganització per treure el cop al carrer com espai de resistència i lluita des d’on ens hem construït.
