Se’ns empetiteixen els cors i se’ns activen els cossos amb els fets de la crisi i massacre de la DANA. “Si filla, és terrible, i pensa que això ja es va viure aquí a Catalunya”. La meva àvia em recordava les Rierades del Vallès de 1962, on la pluja va arrasar amb les zones de Rubí, Terrassa i Sabadell. Ella, d’arrels murcianes, recorre ferventment a les dites catalanes recordant-me que “a la vora del riu, no et facis el niu”. La poètica se’ns fa una mica absurda en aquests moments, però potser reformular les creences populars ens ajuda a recuperar la memòria històrica i exigir polítiques de futur menys criminals i irresponsables.
Ens llevem amb publicacions d’amigues valencianes autogestionades en grups de voluntariat, que informen al seu Instagram que la pluja ara – paradoxalment – és aliada arrossegant el fang dels carrers de Sedaví. Encara, però, falten mans a les poblacions de la Massanassa, Catarroja i Albal. Han organitzat punts de cures, alimentació, higiene i coordinació a les seves cases per moure’s cap a les zones afectades.
És una obvietat dir que els sistemes actuals no funcionen. Si els sistemes d’emergències, de funcionariat i d’intervenció dels cossos de seguretat i rescat queden relegats al partidisme ideològic i als negacionistes de la crisi climàtica, correm el risc de seguir sumant negligències polítiques i perpetuar les dinàmiques caníbals de l’estat del benestar.
Si els sistemes d’emergències queden relegats al partidisme ideològic i als negacionistes de la crisi climàtica, correm el risc de seguir sumant negligències polítiques
Per a sorpresa de ningú, allò que funciona és l’autogestió, el suport mutu i les xarxes informals, amb la coordinació des dels moviments i organitzacions socials i els mecanismes de solidaritat, que actuen amb una intervenció efectiva i amb la urgència que el moment demana. No són “alternativa al canvi”, és l’únic sistema d’activitat econòmica que sustenta la vida en els moments de crisis – recordem la pandèmia – i que vetlla per les cures i les necessitats socials reals a curt i llarg termini als nostres barris i pobles.
I sí, “sols el poble salva al poble”, però, com s’explica en aquest article, cal combatre les apropiacions de l’extrema dreta i a les “retòriques feixistes que operen en una suposada solidaritat” que tergiversen aquesta relatoria a discursos xenòfobs i racistes i advoquen per un estat de control i de policialització de la població. Aquests agents que es mobilitzen ràpidament a partir de la seva maquinària en xarxes i articulen grups d’agressió directa a població en favor del capital, des de la por i per a la por.
El deute del desastre
Es parla de morts evitables, però són morts provocades. Després de les polítiques desfiscalitzadores i temeràries del PP, qui ha assumit els costos del desastre han estat les valencianes amb les seves víctimes i els seus béns destruïts, i els recursos i hores dedicades des del gruix del voluntariat, i la seva sang, esforç i suor. Aquest és el gran rescat no monetari que no es veurà reflectit en cap recompte econòmic del país.
Qui ha assumit els costos del desastre han estat les valencianes amb les seves víctimes i els seus béns destruïts, i els recursos i hores dedicades des del gruix del voluntariat
La dimissió de Mazón sembla insuficient. Cal despatxar-lo, processar-lo, i aplicar les sancions corresponents a la massacre que ha provocat, i que així es costegi part del finançament que es necessitarà per a totes les famílies valencianes. També cal identificar i denunciar les males praxis de tots els agents del cos policial que hagi negat l’entrada a veïnes i voluntàries que buscaven veure les seves famílies i recuperar les seves cases, i la revocació també immediata de multes d’aparcament i sancions absurdes a una ciutadania ja precaritzada que es posa al servei dels veïns a la zona.
Dir “a la vora del riu, no et facis el niu” ben sabent que els efectes climàtics tenen una repercussió ferotge a les classes populars i les zones empobrides seria pervers, i més sabent que l’arrelament de les famílies al territori és clau en aquesta xarxa que ens sustenta. Però hi ha possibilitat de formular estratègies per protegir les zones habitades prop de les zones inundables del país. La redistribució institucional de recursos efectius serà essencial en com s’articularà una resposta per a la rehabilitació, prevenció i protecció de zones ja construïdes i inundables. El company Manel Riu fa un repàs a El Crític del territori inundable català en aquest article.
Caldrà plantejar règims sancionadors o mecanismes d’inspecció tècnica que responsabilitzin a les constructores i promotores de noves edificacions d’habitatge en zones altament inundables i de risc. Caldrà anticipar-nos als futurs desastres naturals en els nous models urbanístics que han de ser imperativament sostenibles i ecofeministes. Caldrà seguir cuidant-nos des de la proximitat i des de la distància. Caldrà seguir recordant el viscut, caldrà seguir lluitant.
