—Així dius que ha vingut sola?
—Sí… M’hai ben pensat que l’havies feda venir tu…
—No, no. I ara! Coi de sagala…
************
—Nena!
—Digues-me, mare.
—Qui t’ha manat anar a la vetlla de cal Feixuc?
—Ningú.
—I doncs? Per què hi has anat? No hi has d’anar a fer res, a casa la gent, quan vetllen un mort.
—Per què?
—Com que per què? Coi de nena… Perquè molestes. Quan es mor algú, la família es posa trista i no hi volen nenes tafanerotes. Ara digues, què hi feies en allà?
—Volia veure el colom com sortia. Però era mentida. No n’hi havia cap, de colom.
—Però… què t’empatolles? Quin colom? D’on treus aquestes bestieses?
—Les monges ens van dir que quan algú es mor, l’ànima els hi surt per la boca en forma de colom i és tot mentida. No n’hi havia cap de colom. Només hi havia la Vella Feixuga dormint, amb un llençol amb blondes i el cap amb un mocador negre, com si anés a missa.
—Ai, la Mare de Déu. I tu, tan descreguda com ets, t’ho vas creure?
—Clar.
—I ja has vist que no era veritat?
—Sí. I que les monges diuen mentides. L’ànima no existeix.
—Bé… L’ànima sí que hi és, tothom té la seva, però no es veu. Quan ens morim, se’n va del cos. Marxa fugissera, però és com un alè, un bau…
—I es fica en un altre cos?
—No, no! A veure, Lària, això no ho pots explicar per què ens podem buscar algun enrenou. La gent es mor, els cossos s’enterren i les ànimes romanen. Però les monges a vegades us ho expliquen diferent perquè volen que ho entengueu millor.
—D’acord. No diré res. Ara digues, marona. On van, les ànimes?
—No et deixaran fer la primera comunió si demanes tant. No és bo que les dones sàpiguen coses.
—Però jo ho vull saber.
—Coi de sagala… Aviam, les ànimes es queden aquí. Amb nosaltres.
—I no les podem veure mai?
—A vegades. Hi ha gent que les pot veure totes. Hi ha gent que a vegades en veu algunes de conegudes i hi ha gent que no en veurà mai cap.
—Tu, mare, n’has vist alguna vegada?
—Ai, recoi. Ja hem engegat, i ara no podrem parar la maquinària, Cisca. Sí. Allà dalt al poble, el capellà ens feia missa i ens deixava fer. Sabia que teníem altres creences que venien d’antic. Allà, havíem vist gallines travessant les parets. I quan es moria algú, solia tornar al cap d’uns dies per acomiadar-se d’algun familiar. El capellà els donava l’extremunció per anar al cel, però tots sabíem que les ànimes es quedaven allà.
—I si es mor un nen, mare? Les monges diuen que no poden anar al cel…
—Lària, filla. No hi ha ni el cel ni l’infern. Només queda el purgatori, que és on som ara. Morts i vius vivim perpètuament junts. Però no pots xerrar això a ningú, em sents?
—I els meus germanets? Són aquí, encara?
—Sí, Larieta, venen algunes matinades a veure’ns. Es posen a l’espona del llit i em vegilen amb els ulls ben oberts. No estan contents, però tampoc tristos. Penso que estan avorrits perquè no poden jugar. L’eternitat és avorrida per un nen. Ara, digues la veritat, tindràs por?
—No, mare. M’agradaria veure’ls quan vinguin.
—Això no pot pas ser quan un s’ho tria. Venen i se’n van i potser no tornen més. I sobretot, no en diguis res a ningú perquè tindríem soroll. I al teu pare, tampoc.
—M’explicaràs més coses de màgic?
—Ja ho veurem, potser quan siguis més ganassa i que no ho senti ton pare, i el nen, tampoc. Si guardes bé el secret, tindràs respostes. D’acord?
—Sí, marona.
