“El camp d’aquesta guerra entre escriptures és, en tot cas, una ciutat, que s’entén no solament com un conjunt de cases, places i carrers, sinó sobretot com una colossal superfície textual, on, en nom de la seva condició naturalment polifònica, potser tothom hauria de rebre el dret de trobar tatuada la seva vida.” (Manuel Delgado, “La ciutat tatuada”, dins Quadern central de metròpolis mediterrània, 21, 19)
Acaba l’estiu i a Mallorca tenim dos problemes d’Extrema Necesidad: la lletja posidònia i les pintades vandàliques. El primer, petició expressa de Vox i companyia, ha entravessat l’ecologisme nominal del pacte d’esquerres, incapaç de respondre amb rotunditat. Però el segon assumpte, de caire urbà i denunciat per l’entitat ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics) amb un manifest de profunda indignació, un Instagram que treu fum i una recollida de firmes quinzenal, compta amb l’aprovació de tots els partits. Més cares que una habitació compartida i més contaminants que els cotxes, vaixells i avions in crescendo, en poc temps les pintades han arruïnat la vida dels habitants del centre (si és que encara en queda qualcun). En conseqüència, els turistes canvien de cara quan topen amb les parets. Volen una foto sense burratatxos, lletjos com la posidònia costanera. I bombardejat amb pintades que perjudiquen econòmicament (res de sols inassolibles o competència ferotge), el petit comerç ha de tancar. Tampoc no se salven les pobres franquícies, hotels, airbnb‘s i souvenirs que cada dematí han d’obrir amb restes de holi party improvisada. Per si no n’hi hagués prou, el funcionariat i la classe benestant de ciutat està psicològicament danyada. Degut en aquest mal que ens afecta a tots, no es reconeixen en el paisatge urbà. No pots ni demanar un cafè sense pintura. En español, que no le entiendo. Un café, decía. Diaris, notícies, columnes, televisions, tots els mitjans de comunicació compren la triomfal campanya d’ARCA. Que les forces de seguretat patrullin la ciutat i trobin els criminals! Exigim responsabilitats al nou ajuntament.
L’espectacle de Vox a Sa Feixina feia la defensa d’ARCA del monòlit com a monument que necessitam conservar pràcticament inviable. Això no obstant, amb el nou projecte de denúncia els alliberadors del poble, entitat imparcial i reiteradament no partidista, han aconseguit l’objectiu en pocs dies: una fotografia amb el batlle José Hila. Content com un gínjol, el batlle novell escolta les nobles i netes queixes dels herois, inicia el tractat de pau convocant el diàleg de sempre; això és, parlar només escoltant una de les parts, la visible per poderosa. Ni en el millor somni podia començar el mandat amb una victòria tan fàcil com mediàtica. El nombre de creuers no és un problema per a la ciutat, les pintades sí, i urgent. ARCA encoratja personalitats importants (no sigui cosa que s’infiltri algú que no ho és) a denunciar la situació, i aquestes responen. Les pintades no van bé per fer cròniques polides de ciutat. O només van bé per novel·lar l’underground mallorquí. Ahir, Pell Negra. Avui, pell pintada. Ciudad invisible, En la Ciudad sumergida. Ciutat per a qui la fotografia, A tale of two cities: Un infern a Mallorca. Discursos nadalencs al mes d’agost, el Mon-arca treballant. Objectiu: ampliar Marivent, protegir els seus a l’arca de Noé. La profecia del Blade Runner just aquí, a la seva Palma de tots. Els eslògans de Josep Bou i Manuel Valls per una Barcelona neta prenen color entre nosaltres. Stop pintades vandàliques és tendència arreu. L’illa de la calma s’ha posat nerviosa. Ha quedat a quadres.
Així que: 1) Trobar un grup residual sense poder de resposta institucional. 2) Despolititzar el grup, que pinta, entre altres coses, perquè només té veu al carrer (La pintada és una fórmula de comunicació pertanyent al grup de l’audiència diferida, escriu l’antropòleg Manuel Delgado) 3) Criticar-lo amb motius purament estètics, cosa que permet universalitzar la causa i unificar-los tots com a vandàlics. 4) Esperar que el batlle respongui la crida contra el suposat enemic que, socialment invisible, econòmicament precari i institucionalment inexistent, no tendrà oportunitat de parlar sobre una qüestió la qual, paradoxalment, els ha fet protagonistes. I 5), s’acaba amb el col·lectiu grafiter i, ja que hi som, amb les pintades feministes i antifeixistes restants: un tir, dos ocells.
Tatxar la totalitat de les pintades de Palma de vandàliques: comodíssim. Callar que el moviment feminista-LGTIBQ ha guanyat la major part de l’espai públic que històricament se li negava amb pintades de carrer
Tatxar la totalitat de les pintades de Palma de vandàliques: comodíssim. Callar que el moviment feminista – LGTIBQ ha guanyat la major part de l’espai públic que històricament se li negava amb pintades de carrer damunt la seva intocable Feixina (Per n’Aurora!) o contrarestant les encara vigents pintades masclistes (Machete al machote): equidistància radical per defugir conflictes aliens. Obviar les pintades antifeixistes o equiparar-les a les nazis que tampoc no han denunciat mai (deu ser que Can Alcover no és patrimoni): liberalisme de manual. Inventar un enemic perquè l’altre sigui nini: ni polític ni antifeixista ni feminista ni antiturístic ni res combatiu: senzillesa, sentit comú i calma. Parlar de patrimoni contra l’autopista de Campos, els cotxes de lloguer, els atacs lingüístics, la precària situació de s’Arenal, els desnonaments setmanals, la gentrificació, la degradació d’infraestructures de Son Gotleu i La Soledad, els avions que passen cada dos minuts en Es Molinar, l’ampliació de Son Sant Joan o els creuers amb la mateixa intensitat que ho fan ara: massa polític i parcial. Un No hay que crear tensiones innecesarias sospitosament als anticolors de taronja. Molt millor evitar mal de caps amb l’ajuntament i els seus lobbies. El 23 d’agost, la responsable del compte d’instagram @no_pintades fou convidada al programa d’IB3 #influencerdespoble. A l’entrevista li demanen per “una experiència” positiva al capdavant d’ARCA: “A un debat sobre el turisme a Palma férem una intervenció on explicàrem que era ARCA, els seus objectius i defensàrem l’Ecotaxa com una taxa exclusivament Eco-Patrimonial. A continuació va venir el propietari d’un hotel amb encant del Centre Històric, que va iniciar la seva intervenció dient: «Jo vull ser soci d’ARCA» i es va fer soci aquell mateix dia i col·labora molt amb nosaltres”. Podem discutir-ne el moment, però, vist el resultat i els qui se sentiren al·ludits, la propaganda de civisme d’ARCA no pot esser més clara.
Assenyalar tots els grafitis com a burratatxos és també declarar com volen o voldrien que fossin les pintades que condemnen. Decidir què/qui és bonic o no, què/qui és cultura, què/qui és vandàlic i què/qui no. Me parece muy bien la campaña de ARCA: puede ayudar a distinguir entre cultura y vandalismo, es decir, barbarie, afirma José Carlos Llop al Diario de Mallorca. Exacte José, que només els cultes facin cultura, que només pintin aquells qui pinten bé, que escriguin els escriptors, que facin política els polítics, que sols passegin els homes amb americanes: que sols el negoci pugui negociar la ciutat. I mentrestant, buscarem un espai per als qui practiquen el dibuix o la firma bonica. Un lloc que, per descomptat, ells, els grafiters, no poden triar. Convivència Moderna: que s’habilitin espais específics, per no dir apartats, lluny d’allà on hi passen els turistes, oficinistes i representants del sentit comú que amb ells no s’hi senten a gust. Que l’única via de comunicació a ciutat sigui prendre un cafè en es Bar Bosch (fins que també cristal·litzi en no-res), una typical ensaïmada a Ca’n Joan de s’Aigo, agafar el tren de Sóller o entrar a Cort a fer-se fotos defensant la seva cultura. Per aquests i d’altres dictàmens del que és cultural i el que no, recordar el “No hi ha cap document de cultura que no sigui al mateix temps un document de barbàrie” de Walter Benjamin a Sobre el concepte d’història (o bé observar si l’edifici més grandiloqüent del centre és de Bankia, de BBVA, de Santander o La Caixa).
La Solució Final de fer un mur de contenció a les pintades, un apartheid maquillat amb excuses estètiques, no fa més que incrementar la polarització social que la ciutat pateix. Establir on pot treballar o manifestar-se una determinada classe urbana implica la definitiva separació espacial d’aquesta amb les altres. Unes parets netes, una ciutat blindada, un santuari turístic, una vigilància constant. Més forces policials, més seguretat privada per als menys necessitats (riu-te’n tu de 1986). Seguretat i estètica al centre, inseguretat i precarietat als barris perifèrics. Més paradisos, més per Mallorca. Doncs el Paradís existeix perquè no hi entra tothom. El Paradís es conserva perquè s’expulsen els dissidents. Però sí, més agradables són la militarització del paisatge i el control de la población sospechosa que les pintades grolleres. La prioritat, tenir i protegir un centre polit i no vandàlic. La perifèria ja s’ho farà. Els grafitis com a boc expiatori d’una segregació inhabitable pintada d’inevitable. Senyor Hila, aïllar el centre del dia a dia no resol la realitat socioeconòmica de l’altra banda.
Convivència Moderna: que s’habilitin espais específics, per no dir apartats, lluny d’allà on hi passen els turistes, oficinistes i representants del sentit comú que amb ells no s’hi senten a gust
Una entitat a favor del patrimoni s’hauria de demanar per a qui i de qui és el patrimoni. El patrimoni té sentit quan resisteix als interessos i negocis de la classe dominant, no si els perpetua de manera tan descarada. Si defensam la construcció del centre de Palma amb suposats criteris de reproducció històrica, comencem per regular les omnipresents terrasses, els H & M, McDonalds i Stradivarius. Si defensam el patrimoni medieval de la capital, recordem que aquest, també pictòric, ha desaparegut gràcies als emblanquinats dels hotels i reformes privades. Però malauradament, la nostra ciutat mira més als models de City Walk de Disney Land o Ciudad de Vacaciones que no cap a ca seva. El 6 d’agost del 2019 Diario de Mallorca publica dues notícies en una mateixa pàgina. La principal, prou clara: Afedeco y Pimeco quieren que Ciutat sea el mayor centro comercial de la isla. Just davall, el titular que sosté i justifica la primera de manera subtil: ARCA reclama al Ayuntamiento que rehabilite el histórico y abandonado edificio de Can Serra, i “El histórico edificio de Can Serra también ha sido atacado con grafitis”. Tu tries, lector: un centre abandonat o un centre de negocis; un centre de negocis o un centre de barbàrie, i altres estratègies de manipulació informativa.
Models de ciutat que no copien la seva història, sinó que es copien entre elles. Dues capes de pintura històrica instantània i com a nou (o com a vell). Projectes urbanístics màgics que l’investigador Mike Davis defineix com “un arxipèlag de bombolles ben vigilades on les onades de turistes poden descansar, gastar doblers i divertir-se de nou” (Beyond Blade Runner: Urban control, 1992). Una realitat urbana idealitzada i paral·lela als problemes reals, que se sosté netejant parets, carrers i persones, enfortint hotels, comerços i forces de seguretat. La simulació d’una Palma artificial amb un centre urbà i uns habitants impecables. Ciutat de postal amb ciudadanos de postal. Arquitectura i control social com a principals socis d’aquesta empresa.
Si resulta que Palma ja no és tan divertida com abans, o si als turistes els repugna cada vegada més aventurar-se a la perillosa jungla dels grafitis, els moviments socials de Mallorca ja saben que han de fer: pintades, pintades i més pintades abans que no vengui Banski i el centre sigui un Raval, un Lavapiés o un San Lorenzo bohemi i, així sí, els pintors que ahir eren vandàlics i incívics, siguin un altre atractiu o tour a explotar (recordem les declaracions de la candidata de Vox, Vanesa Jofre, en campanya erectoral: “Hay un estudio que dice que Manacor es el pueblo más feo de Mallorca”. Desgraciadament, els estudis d’ARCA no tenen res a veure amb les sàtires de Foc i Fum i, lluny d’evidenciar la curtor dels de Jorge Campos, serveixen, un cop més, perquè un partit feixista s’estalviï temps i personal en escriure discursos superficials i classistes). Doncs la majoria de grafiters són vulnerables, no vandàlics. O fa massa temps que ser vulnerable vol dir ser vandàlic. Pintades vandàliques perquè amb elles no ens reconeixem en el paisatge urbà? Digueu-ho clar, collons: no vos volem veure ni en pintura. La City Walk, recorda Davis, se’n fot de nosaltres esborrant de la realitat qualsevol rastre de les nostres alegries, sofriments i treballs. Pintada feta, pintada esborrada. Els turistes i residents no necessiten escoltar els plors d’un desnonament, els laments dels sense sostre, els crits d’una manifestació, les ofertes dels manters o la mala imatge dels grafiters que aquí, a ciutat, al terreny polític, visible, de les decisions fonamentals, a la Palma de Mallorca blanca, cortesana, impol·luta, immaculada, de postal bucòlica amb La Seu ben il·luminada per si de cas, no hi pinten res.
