Abaixar impostos per impulsar l’economia és una frase que escoltem repetidament, en mitjans de comunicació d’una determinada ideologia. És veritat que en països com el nostre, aquesta afirmació pot ser molt aplaudida, fins i tot en ambients socials molt modestos. Això treu cap al fet que som un país amb molta corrupció, però sobretot, perquè hi ha una gran quantitat de treballadors autònoms i de petites empreses amb molt pocs treballadors o sovint on només treballa el propietari, que van tan justos de recursos, per als que qualsevol estímul, com el d’abaixar un impost, és benvingut.
Els anys 80 del segle passat, un economista nord-americà, Arthur Laffer, va oficialitzar la frase del títol d’aquest escrit, amb una teoria sobre els tipus impositius i la recaptació fiscal, que ens deia literalment que “abaixar els impostos augmenta la recaptació fiscal”. Aquesta afirmació ha quedat totalment desmentida, tant per l’experiència de què parlarem tot seguit, com per l’afirmació de nombrosos economistes rellevants. De fet, Laffer fonamentava l’afirmació en una famosa corba que va dibuixar per al polític Dick Cheney en un tovalló, que es conserva en un museu de Washington.
David Hope, de la London School of Economics, i Julian Limberg del King’s College de Londres, expliquen, amb el suport aclaparador de les estadístiques, que en cinquanta anys, les retallades d’impostos només han afavorit un grup social: els rics
Vista la corba, es fa molt difícil esbrinar on és aquest màxim a partir del que molta gent –segons diu– perd l’interès en treballar i per tant en crear riquesa, si bé és cert que a partir d’aquell moment, s’ha convertit en el mantra habitual de molta gent interessada a no pagar impostos, si això els permet enriquir-se més.
En tot cas, les retallades d’impostos han merescut durant molt de temps el suport d’economistes, legisladors i lobbistes conservadors que ens expliquen que tals mesures “es filtraran” per crear iniciatives que augmentin l’ocupació i els ingressos de tothom.
Ara bé, en un nou article, David Hope, de la London School of Economics, i Julian Limberg del King’s College de Londres, expliquen, amb el suport aclaparador de les estadístiques, que en cinquanta anys, aquestes retallades només han afavorit un grup social: els rics. A l’article, examinen divuit països desenvolupats, des d’Austràlia fins als EUA, durant cinquanta anys, entre 1965 i 2015. L’estudi compara els països que van aprovar retallades d’impostos durant un any concret, com els EUA, que el 1982, durant la presidència de Ronald Reagan, van retallar els impostos dels rics, i ho compara amb aquells que no ho van fer per després comparar els resultats econòmics.
Així va resultar que el PIB per càpita i les taxes d’ocupació van ser quasi idèntiques després de cinc anys en països que van retallar els impostos als rics i en els que no ho van fer, segons conclou l’estudi. L’anàlisi, a més, va descobrir un canvi important: els ingressos dels rics van créixer molt més ràpid en els països on es van produir les rebaixes d’impostos. Aquestes retallades no arribaven a les classes mitjanes i, per tant, només servien per ajudar els més rics a conservar la major part de la seva riquesa, augmentant així la desigualtat dels ingressos, segons ens indica la investigació.
La despesa en polítiques públiques, si aquestes estan ben dissenyades, comporta un augment de la productivitat que beneficia tota la societat en general i per tant també els que paguen impostos, que d’aquesta manera veuen que pagar-los és com haver fet una inversió
Els autors diuen que la justificació per mantenir baixos els impostos als rics és feble i recorden que el període més proper de la història amb els impostos per a rics més alts, va ser el que va seguir a la Segona Guerra Mundial, quan es va donar una alta taxa de creixement econòmic i una baixa taxa de desocupació.
Sembla doncs, que l’evidència prova que les contundents afirmacions d’Arthur Laffer no són certes.
Hem de recordar que molts experts han comparat la situació actual de la pandèmia amb què es va donar a la fi de la Segona Guerra Mundial.
És obligat explicar que, a més de pagar les grans despeses sobrevingudes i no previstes degudes als efectes de la pandèmia –com ERTO, cessament imposat d’activitats econòmiques, etc.–, cal una millora urgent del sistema sanitari i reforçar l’educació (falten professors a tots els nivells, però també recursos educatius, alguns tan bàsics com ordinadors per tal que els professors puguin connectar amb els alumnes, si no poden desplaçar-se als centres educatius, per exemple).
Però, a més d’això, la despesa en polítiques públiques, si aquestes estan ben dissenyades, comporta un augment de la productivitat que beneficia tota la societat en general i per tant també els que paguen impostos, que d’aquesta manera veuen que pagar-los és com haver fet una inversió.
Què fan les administracions públiques per augmentar la productivitat dels ciutadans? Doncs invertir en tota mena d’infraestructures: ampliar les xarxes de fibra òptica, millorar ferrocarrils i carreteres, millorar les condicions generals per afrontar el canvi climàtic, construcció de noves escoles i hospitals, etc.
Hi ha coses que si no les fan les administracions, no les pot fer ningú més, perquè aquestes treballen amb grans economies d’escala i això els permet ajustar molt els costos de les obres. Per tant, l’interès del ciutadà no és no pagar impostos, sinó controlar com fan les administracions les seves tasques i com pressuposten les seves despeses. I això cal fer-ho d’una forma incansable i sense estalviar esforços.
