Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Abascal i la seva "tropa"

Un basc criat en una família franquista, crescut políticament a l’ombra d’Esperanza Aguirre, lidera un partit nodrit amb exmembres del Partit Popular i de la castrense Fundació DENAES

/ Pau Fabregat

Santiago Abascal Conde (Bilbao, 1976), fill d’un dels fundadors d’Alianza Popular i dirigent local del PP a Àlaba, Santiago Abascal Escuza, i net de l’alcalde franquista d’Amurrio entre el 1963 i el 1979, Manuel Abascal Pardo, va ser militant del PP des dels 18 anys. L’any 1999, amb tan sols 23 anys, va ser nomenat regidor pel PP a l’Ajuntament de la localitat alabesa de Laudio en substitució d’un company, regidoria que va ocupar fins al 2007. Jon Karla Menoyo, exalcalde del municipi, ho recordava així en una entrevista amb Halabedi Irratia: “Més que la política local, sembla que tenia altres objectius”.

Del 2003 al 2004 va ser membre de les Juntes Generals d’Àlaba, i el 2004 va ocupar breument un escó al Parlament basc en substitució de Carlos Urquijo, nomenat delegat del govern espanyol al País Basc

Del 2003 al 2004 va ser membre de les Juntes Generals d’Àlaba, i el 2004 va ocupar breument un escó al Parlament basc en substitució de Carlos Urquijo, nomenat delegat del govern espanyol al País Basc. L’any 2005 no va aconseguir renovar la seva acta de diputat, però pocs mesos després de les eleccions, el setembre de 2005, va tornar a entrar al Parlament basc, ara en substitució d’Encina Regalado, i fins al 2009 no va aconseguir renovar-la. Amb la victòria de Mariano Rajoy a les eleccions generals espanyoles de 2011, el diputat basc Carlos Urquijo va ser nomenat de nou delegat del govern al País Basc, de manera que Abascal va tornar a tenir l’oportunitat d’ocupar l’escó. Tanmateix, com que Abascal discrepava de la línia oficial del PP i se’l considerava proper a l’expresidenta María San Gil, l’aleshores president Antonio Basagoiti el va depurar. És quan Abascal tanca l’etapa basca per iniciar l’etapa madrilenya.

Sense escó al Parlament basc, Esperanza Aguirre va recol·locar Abascal, no sense polèmica, al capdavant de l’Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid fins al desembre de 2012, quan l’organisme va ser suprimit. El 2013, ja en l’etapa d’Ignacio González com a president del PP madrileny, Abascal va ser nomenat a dit director de la Fundació per al Mecenatge i Patrocini Social. L’entitat, amb un sol treballador (a banda d’Abascal) i sense cap activitat coneguda, l’any 2013 va rebre de la Comunitat de Madrid una subvenció de 183.600 euros, d’un pressupost total de 252.818, dels quals 82.491 van constituir el sou d’Abascal. Quan El País va denunciar les irregularitats de la fundació, de nul·la activitat, el govern de González va suprimir l’organisme públic. En paral·lel, Abascal també presidia la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), que va rebre 33.680 euros del govern el 2014. L’any 2013 n’havia rebut 37.422, 41.580 el 2012 i 43.770 el 2011.

La cúpula de Vox, integrada per habituals de les tertúlies d’Intereconomía, destaca pel seu perfil empresarial i per una educació en escoles privades; tota subordinada a Abascal, que durant els últims anys ha bastit el partit al voltant de la seva figura. Aquest modus operandi es va traduir en el passat en la presència d’alguns membres de la seva tropa a la DENAES, un organisme civil al qual Abascal va donar gairebé un caràcter militar i que es dedicava a fer actes en defensa de la bandera, l’himne o la història d’Espanya. De fet, DENAES és qui va denunciar l’actor Pepe Rubianes per un delicte d’ultratge a Espanya i en més d’una ocasió s’ha referit als seus integrants com a “tropa”, en un ús habitual de termes castrenses. Molta de la gent de Vox té vincles directes o indirectes amb militars, policies i alt funcionariat de l’Estat espanyol. De fet, a les eleccions andaluses, el sindicat policial Jusapol va impulsar, com va revelar Público, una campanya d’agitació propagandística a favor del partit.

El 20 de maig de 2016 diversos membres del partit, entre els quals Ortega Smith, secretari general, i Nacho Mínguez, aleshores president de Vox a Madrid, van entrar a Gibraltar i van desplegar una bandera espanyola de 168 metres quadrats en el penyal britànic

Javier Ortega Smith, número dos de Vox, és el coordinador de l’estratègia jurídica de la formació ultradretana. El marine i antic militar de les companyies d’operacions especials de l’exèrcit espanyol conegudes com a COES, està al costat d’Abascal des de l’inici i és un dels rostres habituals de les tertúlies als mitjans de comunicació. D’Intereconomía a La Sexta, passant per diverses aparicions a TV3. El 20 de maig de 2016 diversos membres del partit, entre els quals Ortega Smith, secretari general, i Nacho Mínguez, aleshores president de Vox a Madrid, van entrar a Gibraltar i van desplegar una bandera espanyola de 168 metres quadrats en el penyal britànic. Va romandre penjada uns vint minuts, fins que va ser retirada per la Royal Gibraltar Police. Poc després, Mínguez va ser detingut i Ortega Smith va fugir nadant, atès que estava buscat des de 2014 per la policia de Gibraltar, com va afirmar el ministre en cap del penyal, Fabian Picardo. Acusat de retirar, l’any 2013, un bloc de formigó que el govern de Gibraltar havia llançat al mar per impedir la pesca de pesquers espanyols en aigües britàniques de la badia d’Algesires. Abascal va qualificar l’acció com a “operació militar”. Un altre dels participants de l’acció de Vox a Gibraltar va ser l’ara sotssecretari de presidència de Vox, Enrique Cabanas Burkhalter.

La direcció de Vox la completen els següents personatges. Iván Espinosa de los Monteros és fill de Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, qui ostenta el títol de marquès de Valtierra i fou Alt Comissionat de la Marca España, president d’Iberia i agregat comercial del govern de Franco a Chicago (Estats Units). Iván Espinosa de los Monteros, qui va ser secretari de DENAES, va estrenar-se en política amb Vox com a número dos de Vidal-Quadras a les europees de 2014.

Ignacio Garriga Vaz de Concicao és membre del comitè executiu de Vox i odontòleg de professió. El sotssecretari i portaveu, que va ser el candidat a l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès per Vox el 2015, és conegut també per haver celebrat més d’una volta el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. A través d’un missatge a Twitter el 18 de juliol 2017, Garriga va afirmar: “Vagi per endavant la meva condemna a les morts ocasionades per tots dos bàndols, però celebro que valents ens deslliuressin del jou comunista”. El mateix dia de l’any 2016 havia afirmat: “Avui agraeixo als meus avis que en un dia com avui es llancessin a defensar els nostres principis”.

Garriga s’encarrega del posicionament del partit respecte de la migració, on defensa que només s’aculli als qui arriben de manera “legal”. Garriga qualifica la política del govern de Sánchez de “caritat mal entesa”. Sosté que moltes persones acudeixen a l’Estat espanyol no a treballar, sinó a aprofitar-se dels serveis socials públics. No sorprèn que un membre de Vox reciti aquest patró xenòfob. Ara bé, qui el recita és fill d’una persona migrada d’Àfrica. Ignacio Garriga Vaz de Concicao, nascut el 1987, és català i té la pell negra. La seva mare, antiga militant del PP, és originària de Guinea Equatorial. El seu avi tenia ascendència portuguesa; d’aquí el cognom Vaz de Concicao, que en portuguès s’escriu Vaz da Conceição, però que ell, pel motiu que sigui, empra castellanitzat i escrit ometent la ce trencada i la a nasal portuguesa perquè no existeix en l’ortografia espanyola.

Pocs rostres femenins. En destaca una persona: Rocío Monasterio, presidenta de Vox Madrid i responsable d’Afers Socials del partit. Nascuda a Cuba, criada a Alcobendas i arquitecta de professió, anticastrista, antichavista i catòlica, porta més d’un any protagonitzant petits mítings i reunions en interiors o a l’aire lliure als barris del sud de Madrid, als districtes obrers de Vallecas, Arganzuela, Usera o Carabanchel. També a l’extraradi: Getafe o Leganés. Monasterio, com la cúpula de Vox, també té relacions amb l’integrisme catòlic més reaccionari, que es materialitzen a través de la plataforma ultracatòlica Hazte Oír i la persona d’Ignacio Arsuaga, el representant principal a l’Estat espanyol de la secta paramilitar i ultracatòlica El Yunque.

Article publicat al número 467 publicación número 467 de la Directa