Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Cures i cultura

Dins de la precarietat professional que viu el sector cultural, sorgeixen altres maneres d’organitzar-se i d’intentar sobreviure dins del sector amb cooperatives culturals lligades amb els valors de l’economia social i solidària. Però, així i tot, sovint acabem repetint els mateixos patrons dels quals defugim

Ens trobem en un món on en el nostre dia a dia no dediquem temps a cuidar-nos ni a acompanyar-nos en els processos de cura personal i col·lectiva; per això busquem models que fugen de patrons o estructures normalitzades. La cerca de noves maneres d’organitzar-nos, comunicar-nos, entendre’ns, les busquem en espais associatius, cooperatius i culturals. És aquí on suposem que podem assegurar els processos de cura, però realment som conscients i tenim les eines necessàries per a poder-ho dur a terme?

Hem de reivindicar la necessitat de la gestió de les cures internes en l’ecosistema cultural com un element transversal i vertebrador dins de qualsevol procés artístic. Hem de tenir en compte el rol de poder que té cadascuna, i alhora el rang que determina els privilegis que té o no una persona segons el seu context social, psicològic, contextual i espiritual.

Per exemple, hem de ser conscients que com a homes dins del món cultural, com en la resta d’àmbits professionals, el nostre rang i els nostres privilegis han de desaparèixer perquè les dones puguin exercir el seu poder sense opressió. D’altra banda, com a homes de la cultura ens costa perdre els privilegis que tenim en favor de les altres, ens fa molta por perdre el poder i que les nostres emocions siguin visibilitzades.

La manera de mirar i crear per part de totes nosaltres parteix d’un context històric, familiar i personal, i això, alhora, també influencia la nostra manera de relacionar-nos amb les altres
i la nostra capacitat d’empatitzar o no en el nostre dia a dia.

Equivoquem-nos, deixem-nos la possibilitat d’estar obertes a analitzar els nostres crítics interns i els nostres límits

Dins de la precarietat professional que viu el sector cultural, sorgeixen altres maneres d’organitzar-se i d’intentar sobreviure dins del sector amb cooperatives culturals lligades amb els valors de l’economia social i solidària. Però, així i tot, sovint acabem repetint els mateixos patrons dels quals defugim. Hem de poder analitzar per què ens passa i sobretot intentar conciliar la nostra vida personal i col·lectiva. Per fer això hem de poder definir què entenem per posar la vida al centre i com les cures poden ser elements estratègics i transversals tant en l’àmbit personal com professional.

Tenim por a enquadrar-nos en esquemes i patrons convencionals i en molts casos no volem sentir parlar de tenir un codi ètic, però no ens adonem de la importància cabdal de posar la vida al centre. El codi ètic no és més que una eina que ens ajuda a organitzar i plasmar allò que ja hem decidit col·lectivament i que de tant en tant podem anar consultant, recordant i canviant segons el moment i les persones que conformin el col·lectiu.

 

Ara parlem  de creativitat!

Sembla que sigui un luxe que només poden exercir algunes, però és cert que moltes vegades allò que ens frena són els nostres crítics interns. Quantes vegades hem sentit aquestes veus internes que diuen “no ho provis!, t’equivocaràs!, no vals per això!, ja és massa tard per començar!”. Hem de poder escoltar aquests crítics però alhora ser lliures per equivocar-nos, caure, aixecar-nos i tornar-ho a provar.

Sovint ens trobem amb uns límits interns que no acceptem. Els hem de poder identificar i donar-los valor, ja que poden ser els nostres aliats. Aleshores, què és allò que moltes vegades sentim i que no ens atrevim a mencionar perquè pensem que ens fa més febles i no volem que les altres ens puguin veure així? La vulnerabilitat! Pensem les vegades que ens sentim vulnerables en el nostre dia a dia i com ho gestionem entre nosaltres mateixes, o bé amb el col·lectiu o àmbit cultural al qual pertanyem.

No volem sentir-nos febles, ja que és un signe que la nostra societat rebutja i que ens fa evadir els conflictes. He vist com en molts processos artístics això provoca una desvinculació del col·lectiu i fa emergir rangs de poder inesperats. Com ja sabem totes, el conflicte és inherent i pot ser una bona oportunitat d’aprenentatge per dur consciència de la part més lineal a la part no tan lineal, més invisible i emocional. Hem de reconèixer i acceptar els nostres límits, gestionar-los nosaltres o bé buscar assessorament o facilitació externa.

Aquesta facilitació ens pot aportar aquella mirada diferent i donar pas a aquelles veus que no volem escoltar o bé ens incomoden. Hauríem de donar la benvinguda a la vulnerabilitat, una de les eines més poderoses que ens fa sentir lliures d’aquestes responsabilitats imposades que ens oprimeixen socialment i culturalment.

Portem les cures al centre de l’ecosistema cultural per tal de dignificar-nos entre nosaltres. Equivoquem-nos, deixem-nos la possibilitat d’estar obertes a analitzar els nostres crítics interns i els nostres límits. Comencem aquest llarg camí de cures que no té fi però que ens fa sentir més lliures i poderoses pel canvi que realment volem fer.

Article publicat al número 467 publicación número 467 de la Directa