L’arquitecte Antoni Gaudí descorre la cortina i contempla horroritzat les columnes de fum anticlerical que inunden el cel de Barcelona. És l’estiu de 1909. Esperitat, surt al carrer a comprovar si els seus edificis en construcció corren perill. Si per un d’ells pateix especialment, és per la seva obra definitiva, la que està destinada a ocupar els seus anys de senectut, la que esdevindrà –o així ho vol l’espiritualitat de l’artista– un símbol de la Catalunya cristiana i és, per tant, un blanc evident per a la gentalla revoltada.
Aquell dia, a l’antic socialista utòpic que contempla des dels salons de la burgesia barcelonina l’amenaça de la lluita de classes, li ve al cap el Portal del Roser. El va deixar enllestit fa vuit anys i allà va voler representar els pecats dels homes. Entre les figures de pedra destaca un jove obrer a punt de llançar la bomba Orsini que el diable, amagat, li ha fet a mans. La temptació de la violència, que tant ha espantat els Güell, els Batlló, els Milà i el mateix Gaudí, torna a despertar aquell juliol i posa en perill el somni del gran temple expiatori.
Avui, l’any 2022, aquell temple, la Sagrada Família, roman inexpugnable i s’acosta el dia de la seva finalització. Ni les bombes ni el foc de la guerra van aconseguir enfonsar-lo, i s’aixeca més fort que mai gràcies als òbols del turisme. D’acord amb el desig de l’arquitecte, ha esdevingut un símbol. Però de què? Del vincle de Catalunya amb Déu? De la religiositat d’un poble cada cop més ateu? O de la superpotència turística? Del que, gairebé un segle després de la mort de Gaudí, anomenem marca Barcelona?
Cap bomba Orsini no l’amenaça, però el debat al seu voltant reneix recurrent dècada rere dècada, a mesura que les seves torres han anat guanyant alçada i els autobusos turístics omplen l’antic barri del Poblet. L’estrella recentment inaugurada que brilla arrogant sobre la torre de la Verge Maria, el segon cim del monument, enlluerna la crítica i sembla que el consens sigui absolut, encara que els greuges continuïn vius.
El 1965, una llarga llista d’arquitectes, religiosos i intel·lectuals de tota mena va publicar una carta en la qual demanaven que s’aturessin les obres
El 2016, la revista Núvol publicava un article de l’editor Ignasi Moreta, crític amb la gestió de la basílica, sis anys després que el papa la consagrés. Es preguntava quin era el seu paper pastoral i si, més enllà del fenomen turístic, aportava res a la comunitat creient barcelonina. “Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies”, deia. L’endemà, l’historiador Borja Vilallonga responia a la mateixa revista que la Sagrada Família no pot ser això que demanava Moreta, no pot estar al servei de la missió pastoral catòlica pel simple fet que mai no va ser concebuda per a això. La Sagrada Família no ha volgut ser mai una parròquia. És un temple expiatori. I com que no pot tenir el sentit popular que reclamava Moreta ni, de fet, al segle XXI, cap d’altre, amb ànim provocador Vilallonga titulava el seu article “Enderroqueu la Sagrada Família”.
A ulls contemporanis, podria semblar una excentricitat, però, si anem mig segle enrere, trobem el seu fonament. El 9 de gener de 1965, una llarga llista d’arquitectes, religiosos i intel·lectuals de tota mena, entre els quals figuraven Ricardo Bofill, Oriol Bohigas, Joan Miró, Antoni Tàpies, Camilo José Cela o Salvador Espriu, i grans figures internacionals de l’arquitectura com Le Corbusier o Gio Ponti, publiquen una carta en la qual demanen que s’aturin les obres. Argumenten que obstinar-se amb la Sagrada Família a mitjans del segle XX ja no té cap mena de sentit. I això per tres raons. La primera, urbanística i social: no té sentit una gran catedral quan “per a l’acció pastoral es necessiten parròquies i no grans temples”. La segona, històrica i religiosa: els temples expiatoris es van concebre en una època molt concreta, quan certs sectors ultraconservadors de l’Església del segle XIX, esparverats pel clam de la classe obrera, predicaven que el poble només se salvaria si s’expiaven els seus pecats mitjançant ofrenes a Déu en forma d’edificis monumentals. Una dècada després de la publicació de la famosa carta a La Vanguardia, la revista Construcción, Arquitectura y Urbanismo ho expressava millor al seu editorial: “el procediment més cristià per combatre ‘determinades idees revolucionàries’ no és la construcció de monuments expiatoris, sinó la conquesta de la llibertat en tots els ordres, el respecte mutu, i el ple exercici de la democràcia en les idees i l’acció”. Efluvis progressistes del segon Concili Vaticà.
La tercera raó dels signants de la carta era arquitectònica i artística. Sense Gaudí no era possible seguir. Ras i curt. O és que acabem els quadres o les escultures que els artistes deixen inacabades quan moren? “Acabar un edifici sense l’arquitecte que el va pensar és molt difícil”, deien els signants, “però si es vol acabar segons el seu mateix projecte i d’aquest projecte no queden plànols… això és ja un intent ple de vaguetats”. Cinquanta anys més tard, aquesta carta encara cou entre els sectors promotors i admiradors de l’edifici. És cert que la majoria dels plànols es van cremar amb l’antic taller de Gaudí durant la Guerra Civil espanyola, però també és cert, argumenten, que hi ha prou documentació per seguir amb l’obra sense faltar a la voluntat de l’artista mort. Julià Bretós fa anys que investiga sobre el tema i defensa que si bé els acabats potser no seran originals, “estructuralment l’obra actual és com ha de ser”. Aquesta és la narrativa del temple, del Patronat i del seu museu. Es conserven maquetes de guix fetes pel mateix Gaudí, esbossos de tota mena. A partir d’aquí, s’ha experimentat amb nous materials, amb solucions adaptades al segle XXI. Que la documentació sigui suficient perquè l’obra es pugui reclamar lleial al desig de l’arquitecte, segons els crítics, són figues d’un altre paner.
La trinxera del carrer Mallorca
El conflicte s’allarga i ja han passat més anys d’ençà que es va publicar la famosa carta que el que llavors feia que havia mort Gaudí. Des d’aleshores, Barcelona ha viscut el desarrollismo porciolista, uns Jocs Olímpics i la dèria megalòmana d’esdevenir capital mundial. Al voltant del temple en construcció, les finques han anat creixent com bolets a mesura que l’especulació immobiliària, per una banda, i les necessitats habitacionals, per l’altra, desbordaven els límits de la ciutat modernista. Ni Gaudí, que va començar les obres a una zona despoblada, ni cap dels signants de l’any 65, s’imaginaven el que esdevindria el barri de la Sagrada Família. Una quarta i una cinquena raó s’haurien afegit probablement al manifest: el veïnat i el turisme.
La trinxera del primer grup és el carrer de Mallorca i la batalla fa lustres que dura. Mentre al tram del carrer de Marina alliberat per a vianants, davant la icònica façana del Naixement, volen les stories d’Instagram, uns quants metres més avall, la bastida del Pòrtic de la Glòria i un edifici de Núñez y Navarro, enfrontats vorera a vorera, es fan ombra mútua. L’existència de l’un amenaça la identitat de l’altra. Segons la Junta Constructora del Temple, on hi ha l’edifici de pisos haurien de fer-s’hi les escales del Pòrtic i un gran espai obert que permeti accedir-hi amb majestuositat. El veïnat, que fa més de quaranta anys que hi viu i ara hauria de marxar, reclama el seu dret de propietat.
Aquesta història comença a mitjans l’any 1975, quan el constructor Josep Lluís Núñez volia aixecar un dels seus paradigmàtics edificis d’habitatges davant del monument. L’Ajuntament va aturar les obres davant l’al·legació del temple, que afirmava que aquell espai formava part dels plans de Gaudí i, per tant, comptaven amb una certa legitimitat històrica. Calia llavors esperar un informe de Madrid, de la Comissió de Patrimoni Històric. Quan va arribar, va resultar favorable als interessos del constructor, amb una afirmació contundent: Gaudí no va projectar aquelles escales. Enlloc s’havien trobat mapes ni notes que així ho acreditessin. Els pisos, així, es van començar a edificar. Malgrat tot, i gairebé en paral·lel, l’Ajuntament va aprovar un Pla General Metropolità que qualificava aquells terrenys com a zona verda. Al llarg dels anys, aquest conflicte s’ha anat manifestant en una guerra d’acusacions i legitimitats creuades. Així, per exemple, l’anterior arquitecte en cap del temple, Jordi Bonet, va arribar a dir en una entrevista a TV3 que tenia constància de suborns de Núñez y Navarro a funcionariat del consistori.
“Quan es ven al mercat global de marques, la ciutat es converteix en tres clixés: sol, Barça i Gaudí”, diu el sociòleg Andreu Termes, veí del barri on se situa el temple
Des de l’Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família es pregunten, en qualsevol cas, per què en els cent anys anteriors a l’arribada de Núñez, el Temple no va adquirir aquella finca. Ara, pocs anys abans que acabin les obres i s’hagi d’arribar a la solució final sobre l’entrada principal al temple, queda pendent una reunió entre totes les parts amb l’Ajuntament. Penja sobre el veïnat el pèndol de l’expropiació.
Però la gran icona del turisme barceloní no només té una batalla amb cent veïnes d’un bloc afectat. L’agrupament escolta que fins a l’any passat s’allotjava al recinte del temple, per exemple, ha hagut de marxar. El problema és més general. Per Andreu Termes, sociòleg i veí del barri, el temple és la punta de llança del model Barcelona. “Quan es ven al mercat global de marques, la ciutat es converteix en tres clixés: sol, Barça i Gaudí”. I no hi ha obra més fotografiable ni més identificativa de la nostra silueta urbana que la basílica, que rep 4,5 milions de visites cada any. Al capital internacional, com al turisme, li encanten les excentricitats del geni reusenc. I això té un impacte directe en el barri, en els preus, en els seus comerços: gentrificació i turistificació de manual. No es pot explicar de cap altra manera que al carrer Provença gairebé només hi hagi franquícies de menjar ràpid o que cada dos portals hi hagi una botiga de souvenirs. Però el que recorda el veïnat és la batalla pel local de l’antic cinema Niza, un espai privilegiat a la mateixa plaça de la Sagrada Família que va acabar en mans de Mercadona.
Quan l’any 1926 Gaudí va morir per accident, va deixar la construcció del temple en marxa i tot a lloc. Tard o d’hora, la seva obra magna s’enllestiria. Gairebé un segle més tard, quan el seu llegat és objecte de controvèrsia, la pregunta és inevitable: és la Sagrada Família el símbol que l’arquitecte volia?
