Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Somnis

Somiava que flotava, i sobretot, somiava que era el pianista més afortunat del món, que no volia dir que era el millor, sinó el més feliç de tots. Perquè a cada tecla que tocava, sentia com un calfred, però un calfred feliç. I se li posava una pell de gallina, però de gallina matinera i eixerida

/ Marina Labella

Dalt de tot d’un pis xic d’un carrer tic d’un barri mic, vivia un nen camacurt i ballaruc que es deia Albert, però que tothom coneixia com a Albertet, perquè era petit, petit, petit. Petit de mida, petit d’edat i petit perquè tenia tres germans més grans. Però sobretot en tenia un, en Marcel –que era menys camacurt i més llarguerut, però més ballaruc i menys petit–, que era molt preferit.

I mira que eren ben diferents, perquè l’Albertet tenia uns cabells tan rossos que a vegades semblaven transparents i, en canvi, en Marcel tenia uns cabells d’un marró com el color dels pinyols dels micacos. Però és que en Marcel havia ensenyat a l’Albertet què eren els somnis, i a l’Albertet li agradava tant somiar, que li era igual ser menys llarguerut i més camacurt i menys ballaruc i d’un color molt més transparent que no pas en Marcel, perquè quan somiava, ni ell era tan ros, ni en Marcel tenia els cabells marrons, sinó que eren de tots els colors. Eren vermells i blaus i verds i grocs. Colors brillants, però relaxants.

Tot era del color i del gust de la mel i del formatge, que són uns colors i uns gustos bons, fins que de cop, va arribar un dia en què l’Albertet del pis xic del carrer tic del barri mic, camacurt i ballaruc, va entrar dins dels somnis i no va trobar en Marcel

I somiava que flotava, i sobretot, somiava que era el pianista més afortunat del món, que no volia dir que era el millor, sinó el més feliç de tots. Perquè a cada tecla que tocava, sentia com un calfred, però un calfred feliç. I se li posava una pell de gallina, però de gallina matinera i eixerida. I era el pianista més afortunat del món perquè aprenia dels millors pianistes de tots els llocs de la Terra, i perquè cada nit, abans d’anar a dormir dins dels somnis, tocava el piano amb Marcel. I Marcel, que era més ballaruc i menys camacurt, saltava i feia voltes i tombarelles al voltant de l’Albertet-pianista-més-afortunat-del-món.

I així ho feien dia rere dia; s’acomiadaven des del llit i es trobaven en somnis. I sempre eren somnis guapíssims. I tot era del color i del gust de la mel i del formatge, que són uns colors i uns gustos bons, fins que de cop, va arribar un dia en què l’Albertet del pis xic del carrer tic del barri mic, camacurt i ballaruc, va entrar dins dels somnis i no va trobar en Marcel. Sorprès, el va buscar per tots els racons. Pels més xics, pels més tics i pels més mics. Però no va trobar cap rastre de cap trosset ballaruc, ni llarguerut ni micaco d’en Marcel. I va passar de la sorpresa a la preocupació i d’allà, a la panxa xopa de les llàgrimes. I trist i moix i capcot, va estar sis dies i set nits amb un enyor profund i pesat i gris que no el deixava somiar.

I just quan pensava que ja havia oblidat el camí per arribar als somnis, va decidir buscar per altres racons. I va ser aleshores quan va trobar una estrella, una estrella que li agradava molt. I en aquella estrella, mig micaco i mig transparent i sobretot, somrient, hi havia en Marcel.

–Marcel-micaco, què hi fas, aquí? Per què no vens a dins dels somnis?– va preguntar-li l’Albertet-camacurt, confós.

Marcel li respongué que no podia tornar, que els budells i els pulmons i el cor se li havien fet petits, xics, tics i mics i que se n’havia hagut d’anar per sempre a aquell nou lloc. Que allà no feien falta ni budells, ni pulmons, ni cors, ni òrgans sencers fent les seves funcions

I Marcel li respongué que no podia tornar, que els budells i els pulmons i el cor se li havien fet petits, xics, tics i mics i que se n’havia hagut d’anar per sempre a aquell nou lloc. Que allà no feien falta ni budells, ni pulmons, ni cors, ni òrgans sencers fent les seves funcions. I que estava bé, perquè així ell hi podia viure sense patir pel seu cos xic, tic, mic i fluix. Però que cada dia, l’Albertet podria triar aquella estrella que tant li agradava, que ell hi seria dins, cuidant “de” que tingués els somnis més guapíssims que es poguessin tenir.

I quan quedaven pocs mesos perquè l’Albertet es fes trenta-quatre vegades més gran i menys mic, va conèixer una noia llargueruda –menys camacurta, però més xica–, que als cabells, hi tenia una barreja de transparent, de micaco i de mel. I a la cara, una mena de somriure roig, suau i tendre, com el de la carn dels llavis. I uns peus glaçats que sempre movia abans d’anar a dormir.

I el primer dia, l’Albertet li va fer una cullereta, i després dues. I al cap d’unes setmanes, que ja n’hi havia fetes bastantes, li va parlar d’en Marcel i dels somnis i li va ensenyar una cançó que parlava de les aventures del Marcel-micaco i l’Albertet-camacurt. I quan la noia llargueruda-menys-camacurta-però-més-xica se la va haver apresa, li cantava tot sovint a cau d’orella: “Si algun dia tornessis a dormir, i volguessis tenir els somnis més guapíssims, que es poguessin tenir”. I l’Albertet mirava per la finestra, i des de l’estrella que més li agradava, veia en Marcel i veia els somnis i tots aquells colors brillants però relaxants. Com el color de gos com fuig abans de desgastar-se.

I s’adormia.

Article publicat al número 540 publicación número 540 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU