Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Acollir era això

Necessito vacances. Desconnectar del soroll infernal de les xarxes i els mitjans perquè amb onada de calor són molt pitjors. Engegues la ràdio i els Mossos presenten un mapa “delinqüencial”. Tot just després anuncis d’alarmes i després parlen de nens pobres però no dels que cal ajudar, sinó dels que cal erradicar. Fer-los desaparèixer. Aconseguir que s’evaporin. És igual que el 80% dels menors no acompanyats s’adapti perfectament a tota mena de pobles i tota classe de centres: hem convertit l’altre 20% en un problema de seguretat nacional (sort que no van entrar els tancs per la Diagonal). Un tertulià diu que tothom vol ser solidari fins que li toques la cartera… o la filla. Una bona dosi d’antibuenismo abans de les nou del matí per sortir de casa convençut que el racisme de baixa intensitat, l’externalització de fronteres i les deportacions, fins i tot de nens, són del tot raonables i comprensibles.

Com que no n’hi havia prou amb despertar el fantasma de l’adolescent magribí terrorista cada 17 d’agost, hem despertat el de l’adolescent magribí lladre violent i el de l’adolescent magribí violador

Surto de l’ascensor i en el mateix moment entra en la porteria un nen bala en patinet que per poc no m’atropella. Té onze anys. Li dic que faci el favor de mirar per on va. Em contesta que sí que vale i em mira amb cara de “quina merda, sempre pillo i amb aquesta cara sempre pillaré”. És en Moha, un dels meus veïns marroquins, i té la mateixa pinta que molts dels menors no acompanyats dels que parlen els mitjans. Com que no n’hi havia prou amb despertar el fantasma de l’adolescent magribí terrorista cada 17 d’agost, hem despertat el de l’adolescent magribí lladre violent i el de l’adolescent magribí violador. Torpedes contra la línia de flotació de qualsevol voluntat o discurs d’integració. En Moha és un dels 50.000 nens i nenes d’origen marroquí que tenim a les escoles i instituts catalans i si avui surt del barri per visitar la seva família del Raval, les mirades seran punyalades.

Fa vint anys que parlem de globalització però no ens l’acabem de prendre políticament en serio. Ja ho hauríem de saber que a l’estiu hi ha més incendis, més accidents de trànsit, més pasteres al mar i més menors no acompanyats. Fa vint anys que arriben nens sols i fins aquest estiu el govern no obrirà un centre especial de primera acollida. Fa tot just un any dormien en comissaries perquè el pla de xoc que s’havia promès feia dos per atendre’ls, no s’havia implementat, i 250 centres després, massa gent denuncia improvisació i manca de coordinació. Fa quatre mesos vaig preveure –no era molt difícil– que convertir els atacs als centres de menors en “tema”, en espectacle informatiu, era regalar una estratègia de visibilitat a la ultradreta, i que acabarien promovent-los. El que no hauria imaginat és que fossin capaços de fer servir fotos de xavals morts a l’Estret per fer-los passar pels violadors de Manresa. La por al moro és tan atàvica i transversal, que és molt fàcil d’atiar.

Jugada mestra antiperiodística: parlar i parlar de nens marroquins sense parlar del Marroc. Ni de les relacions de la UE i l’Estat espanyol amb el Marroc. En l’última dècada el país ha passat del lloc 128 al 60 en l’índex mundial Doing Business. Ningú no es pregunta com és que el Marroc expulsa nens des de fa dècades, i com és que n’expulsa més com més business friendly és? Quants articles heu llegit sobre això? Quants sobre els beneficis de les empreses que han deslocalitzat allà les seves empreses? Quants sobre els diferents perfils de nens migrants que arriben i les seves diferents raons per, amb més o menys consciència, arriscar la vida? Les organitzacions que en saben diuen que fugen de la manca de futur, de “l’hogra”, que és com anomenen al poder polític quasi medieval que els oprimeix i els humilia, i ara també del servei militar obligatori que s’acaba d’implantar.

El mes de febrer Felip VI va visitar el seu estimat amic Mohamed VI. El “nostre” rei va fer una visita oficial per demanar al rei dels marroquins que anés “més enllà” en el control de l’emigració. Turbopolítica real. La “pressió migratòria” va baixar de cop. Blindatge immediat de fronteres sense els numerets ni la mala imatge de Salvini. A l’abril, però, un estudi del CSIC confirmava que més de la meitat dels migrants denuncien abusos de la policia i les forces de l’ordre marroquines. Demanar al Marroc que vagi “més enllà” en el control de l’emigració és necropolítica en estat pur. És demanar que els matin a pals, si cal. Ara, la policia marroquina està buidant la frontera i tornant els migrants a la porta del desert que havien travessat. Diu que ho fan per raons humanitàries: per “protegir-los” de les màfies. I perquè els protegeixin millor la UE acaba de fer una transferència de 140 milions d’euros al Marroc. No per educació ni sanitat, sinó per comprar jeeps i tecnologia avançada de control fronterer. Tot legal. Tot cínic i immoral.

Si podem acollir milions de turistes, fires i inversions hem de poder amb un miler de nens. Hem d’aturar el discurs estigmatitzador i fer un esforç per veure’ls com el que són: personetes a mig fer

I com que el Marroc és aquest país democràtic i segur, s’han reactivat els procediments per repatriar nens com ja s’havia fet entre el 2003 i el 2008. Llavors ho va aturar el Tribunal Constitucional perquè es vulnerava el dret dels menors a ser escoltats. Els jutges van exigir (quin excés) que els menors tinguessin defensa jurídica. Horrible el que està fent Trump amb els infants migrants però algunes ONG ja han alertat que a Madrid tornen a citar nens sense cridar els seus advocats, i aquí han saltat les alarmes per la possible reedició d’un vell programa que també pretenia retornar nens. Tot sempre pensant en “l’interès superior del menor”, malgrat el Comitè de Drets de l’Infant de l’ONU no deixi de repetir que el Marroc incompleix totes les seves obligacions en matèria de protecció de menors no acompanyats.

Mal acollir és molt mal negoci: nens ferits i societats espantades fent-se mal mútuament. Potser “Volem acollir” era un eslògan massa exigent. Potser ens ha tornat a funcionar molt millor el relat que la gestió real i efectiva de les coses. Però si podem acollir milions de turistes, fires i inversions hem de poder amb un miler de nens. Hem d’aturar el discurs estigmatitzador i fer un esforç per veure’ls com el que són: personetes a mig fer, nens grans com el meu veí Moha. Insuportables com tots els adolescents. Amb més cos que cap, amb aquells braços i aquelles cames que sembla que no puguin controlar i amb mil crisis d’identitat. Hem de mirar a dins dels seus ulls negres i assumir, d’una vegada, que el futur és amb ells i per a ells. Acollir no era fer concerts i manifestacions. Acollir era això.