En sortirem més enfortits

La companya de Jordi Cuixart, Txell Bonet, explica com se sent des de que el president d'Òmnium va ser empresonat, juntament amb Jordi Sànchez de l'ANC. Bonet critica la presó i posa en valor les mobilitzacions dutes a terme fins ara
Txell Bonet 13/11/2017

L’Ave de les 6 del matí ens deixa a Atocha a les 9. Allà ens espera en Marc amb cotxe i cadireta pel bebè. La sort és doble: és amic i té un humor que fa més suportable el viatge d’una hora per l’Scalextric de l’M-30 i l’M-609 fins a Soto del Real. Fem cua amb la resta de famílies per entrar. Hi ha una noia que fa dues setmanes estava embarassadíssima, i ara du una filla de 10 dies. De tan petita, el meu sembla gran. I per gran, una senyora que quasi no pot caminar, però que com tothom, va creuant les estances de portes que s’obren i es tanquen fins arribar als locutoris. 40 minuts de conversa a través d’un intèrfon i uns vidres on hi deixem marques quan hi acostem les mans, la cara, els llavis, el nen, i que ja són plens de marques dels que com nosaltres, s’hi han acostat abans. Ens aferrem a aquesta trobada setmanal, a esperar com si fos una gran cita la trucada diària de 5 minuts, i al vis a vis mensual familiar, com si fos el moment més preuat de la nostra existència. De poc en fem molt. I també fem molts quilòmetres. 650 d’anada i 650 de tornada. Si no hi ha retards, a les 6 de la tarda haurem tornat. 12 hores per 40 minuts. Pas mal, not bad.

Sí, la situació de presó preventiva de Jordi Sànchez i el meu company Jordi Cuixart és injusta. Però també ho és el concepte de “presó”, que penalitza injustament les famílies. Aïllar una persona de la societat també vol dir aïllar la societat d’aquesta persona. Ens han aïllat de la nostra persona més estimada. La presó dinamita les relacions personals i familiars. És una bomba de rellotgeria per a un fill que pot necessitar el referent patern, ja estigui en l’adolescència, o tingui una edat en la que se li faci difícil entendre el que ja ens costa d’entendre als adults. En el nostre cas, en aquest període únic de les primeres vegades que et regala una criatura de mesos, i que canvia tan ràpidament, som conscients que és un temps robat que no tornarà mai més. A la seva primera carta, el Jordi em diu: “espero que amb els anys entendrà que això que estem fent, també i bàsicament, és per ells, per les generacions que vindran, perquè davant de qualsevol injustícia, cal reaccionar, sempre pacíficament, però només així les societats avancen, i entre tots construirem un món una miqueta millor. De tot això en sortirem més enfortits!”.

La situació de presó preventiva de Jordi Sànchez i el meu company Jordi Cuixart és injusta. Però també ho és el concepte de “presó”, que penalitza injustament les famílies

Mentrestant, aprenc a gestionar una absència física constant, però que té una presència mental també constant. La vida a casa pot semblar solitària, però tota l’estona, quasi com per telepatia, parlo a una presència invisible. I tothom me’n parla i me’n pregunta. I no trobo el moment d’anar a dormir, com si llegint articles, o veient debats televisius hagués de trobar una solució al problema. Sigui com sigui, lamentar-se és malgastar energia, i el millor és posar-se en moviment. No sé on podrem arribar, però moure’ns ens durà a algun altre lloc. I és així com l’equip d’Òmnium es desviu, amics de l’ànima li han dedicat murals, coneguts li han fet homenatges i dedicat festes, o el món de la cultura ha deixat simbòlicament cadires buides en els seus espectacles. Són tantes les mostres de suport, que tota la família agraïm l’estima i el temps que ens feu arribar.

Fa anys vaig poder anar diverses vegades a Birmània. Primer per entrevistar Aung San Suu Kyi a la seva sortida de l’arrest domiciliari. Després per parlar amb altres presos de consciència com Ko Ko Gyi, qui després de passar-se 17 anys de la seva vida a la presó, em rebia amb un enorme somriure i una gran pau d’esperit, i em regalava una inoblidable lliçó de com suportar aquestes situacions. Com he arribat a recordar-me d’ells aquests dies. I de la seva capacitat de control mental.

Saber que el Jordi està fort ens dóna fortalesa. Saber que la família estem forts li dóna fortalesa. I som com dos coixos que ens ajudem a caminar

Saber que el Jordi està fort ens dóna fortalesa. Saber que la família estem forts li dóna fortalesa. I som com dos coixos que ens ajudem a caminar. Quan em diu que les cartes que li escriviu li alegren el dia, que les llegeix junt amb els llibres, que escriu molt, el seu “diari de la presó”, i que també té més temps per reflexionar i que no enyora la tecnologia, li dic que em recorda als qui van a fer un retir en un monestir, i que si té moments de feblesa, s’imagini que n’està fent un. La seva coherència, el seu convenciment, la passió amb què m’explica cada petita cosa em meravellen. I clar que de la vida sempre n’has de veure la part bona, i poden més les ganes de tirar-la endavant. Però tampoc ens cansarem de denunciar aquesta injustícia tantes vegades com calgui. I us sabem còmplices, i us estem infinitament agraïts. “El poble no falla mai”, i ho ha demostrat una vegada i una altra: a les encartellades, a les aturades, a les manifestacions. Hem estat capaços d’accions úniques pròpies d’una societat madura en l’autogestió. És un orgull pertànyer a un col·lectiu amb aquesta capacitat d’organització, amb aquest sentiment de solidaritat, i fins i tot m’atreveixo a dir, capaç de fer les manifestacions multitudinàries no només pacífiques, sinó més belles de l’Europa contemporània. Perquè és el poble qui ha d’escriure la seva història, al marge dels noms i els cognoms, i passaran els anys, i quedarà el testimoni de tot el que hem estat capaços de fer, d’aquest èxit comunitari. En Jordi no es cansava de dir, que això no va d’independència sinó de democràcia, i jo encara afegiria que això va de l’apoderament dels ciutadans. I espero que aquest valor hagi arribat per quedar-se.

I perquè quan ens toquen a un, ens toquen a tots. Quan feia ben poc de l’entrada a presó, i el Washington Post ens va demanar unes declaracions, jo afirmava que no vivia l’empresonament del meu company com un problema domèstic. Vaig fer servir aquesta expressió amb diferents intencions. La primera, perquè n’estava farta de sentir cada dia els portaveus de la Comissió Europea dient que la qüestió catalana, és a dir, fets com la violència del 1-O, eren un “domestic issue” només d’Espanya. De l’altra, perquè estàvem, i estem, vivint una escalada tal de repressió, que feia sospitar que els Jordis no serien els darrers. I també perquè crec sou molts els que heu viscut el seu empresonament en primera persona. És a dir, són els nostres companys, sí, els que estan empresonats, més els 8 membres del Govern, però per com ens ho feu sentir, és com si a tothom li haguessin empresonat un membre de la família. Per això el dia que tots ells tornin a casa, ho celebrarem plegats. També serà gràcies a vosaltres, que no els haureu oblidat. No oblidarem tampoc com d’injusta és per a les famílies la presó. “Tornant al tema dels companys presos, tenen cadascun d’ells, no un documental, sinó tota una telesèrie. En Cèsar i el Juan David, dos de Colòmbia que porten no se quan de temps aquí, i els fills i la família allà, un veritable drama...”.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades