“És la història d’un home que cau des d’un pis cinquanta. I que per tranquil·litzar-se es repeteix, segons va caient: per ara tot va bé, per ara tot va bé, per ara tot va bé… Però l’important no és la caiguda, sinó l’aterratge”
‘La Haine’
[El passat queda massa lluny; el present és com si fos un passapuré i el futur, laberíntic i en trencaclosques, no es veu ni es preveu amb claredat. Fins i tot confinats, paradoxalment, els dies són cada cop més curts i el temps més llarg. Ben estrany. En tot cas, el dimecres 9 de març, abans d’aquest després, enviava aquest article en suport als joves migrats tancats a la UDG. Va quedar aturat al calaix, atropellat per l’estat d’alarma i aquestes cinc setmanes insondables. Passava abans, passa encara ara i, si no fem res, passarà després de nou. El seu lema, abans de la pandèmia, era “Pa, sostre, papers i treball”. Podria ser també i encara tot un programa universal postpandèmia. El més fotut és que l’article està escrit fa un mes. Però podia haver estat escrit ahir. O el proper primer de maig. Coses que no canvien si no fem per canviar-les]
Un –l’Abdel– vol ser professor de filosofia. I el que volia ser futbolista –l’Ayoub– ara prefereix ser infermer. Però com ho tenen ben fumut i de cop totes les portes s’han barrat, des del passat 2 de març s’han tancat en protesta a la Facultat d’Educació de la Universitat de Girona. Per veure si les obren. Són vint joves migrants, fins abans-d’ahir menors tutelats. Acaben de complir divuit anys i, com un puntada al cul, de sobte han quedat fora de l’opció d’una vida digna. Vida adulta que els hi han adulterat d’un dia per l’altra, en els no-llocs que genera el propi sistema i una burocràcia –burrocràcia– kafkiana que empitjora les vides més precàries, en comptes d’alleugerir-les.
Diuen –diuen, diuen– que són vora 4.000 arreu del país. Que la situació és semicaòtica, com la gestió d’un buit o d’un trencaclosques, ho assumeixen des de dins i fora del sistema, en públic o en privat. Alguns continuen atesos fins als 21 anys des de l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET). Altres, no. Ara bé, la disparitat de situacions distintes que s’acaben generant acredita el desori i l’absència aclaparadora d’una política social integral, comuna i universal. Uns tenen pròrroga, altres no; uns tenen NIE, altres ni això; i cap té permís de treball; a treballar sense permís de treball –escup la inèrcia. Un dia protegits; i l’endemà, desemparats. Complir divuit anys, per alguns, no té res d’aniversari i és un malson.
El seu lema, abans de la pandèmia, era “Pa, sostre, papers i treball”. Podria ser també i encara tot un programa universal postpandèmia
En la pell de la frontera dels anys noranta, un dels primers a adonar-se d’aquells menors que fugien de tot amagats sota els camions –el risky del risc de sobreviure– va ser el bo d’en Joan García, que ens va deixar un mal dia enmig d’una sessió del Grup d’Infància del Consell de Benestar de l’Ajuntament de Barcelona. Era març del 2007 i allà estava ell, defensant aferrissadament, apassionadament, els drets vulnerats dels més vulnerables. Va intervenir i el seu cor gran es va aturar, potser fart, però mai cansat, de reclamar humanitat. En Joan, integrant d’una generació segurament irrepetible, lluitador contra la dictadura des de la Pegaso i lluitador per la democràcia en una minsa democràcia a mitges, ho tenia ben clar. En Joan de la FAVB –que no seria d’aquest país sense tantes lluites concretes del moviment veïnal i popular– ho va dir aleshores i ho duc a col·lació per mesurar el pas inútil del temps, avaluar l’immobilisme perpetu i resistir-se a la frustració a què ens conviden. Era 2007 i en Joan deia: “la finalitat no és l’estada dels menors als centres sinó buscar sortides normalitzades”. Han passat tretze anys. I per això tot retruny tant encara.
El suïcidi de l’Omar al riu Anoia la tardor passada va posar de manifest aquesta realitat, tan colpidora com invisible. L’Omar va haver de deixar el centre on estava acollit després que Fiscalia determinés, a través de proves òssies que l’ONU ha denunciat per imprecises i erràtiques, la seva majoria d’edat. Una altra osca més en els recomptes que mai no compten. Però pot una política pública desemparar i expulsar a la intempèrie del carrer? I si no se’ls dóna permís de treball, com viuran? I si no se’ls dona permís de residència, exactament què se’ls està dient? I si no hi ha marcs transicionals –habitatge, formació, integració– cap a on transiten? Política no future de final de canonada? La paradoxa és que quan arriben a la majoria d’edat es troben amb la immaduresa, entre incoherent o irracional –o tal vegada, pitjor: racionalment coherent, deliberadament planificada– de les polítiques públiques. I si no fos prou, mai falta la bilis de la ultradreta: intents d’assalt aquest estiu a centres de menors al Maresme i al Baix Llobregat, liderats impunement per destacats ultradretans, en fets que no han tingut cap deriva penal greu. Anatomia de la infàmia, en la immortal covardia del gènere humà, diria Zweig.
Més antiracisme institucional i menys fer la tanca de Melilla bastida pel PP encara més alta; més solidaritat amb les persones refugiades i menys enviar dotacions espanyoles de policies antiavalots a Grècia per reforçar la repressió
Recentment, l’agència Talaia ha presentat el projecte 18+1: un jovent que camina, donant veus als afònics i mostrant tot l’itinerari, tan tortuós com carregat d’esperances, dels joves que arriben cercant vides vivibles i que es troben tots els murs de cop –i sinó són les “proves d’edat” de fiscalia, és la batussa racista criminalitzadora o els llimbs insòlits en què queden quan els diuen “ja sou grans” i els obren una porta que no porta enlloc. Parafrasejant les desafortunades paraules de la diputada Eva Granados, menys paraules grandiloqüents i més fets concrets. Més antiracisme en les polítiques públiques i menys fer la tanca de Melilla bastida pel PP encara més alta; més solidaritat amb les persones refugiades i menys enviar dotacions espanyoles de policies antiavalots a Grècia per reforçar la repressió contra els que fugen.
Ja ens ho deia Camus: Europa s’aboca a la mentida cada cop que li cal. La metàfora dràstica entre turisme i migració evidencia el col·lapse per cinisme del món dels nostres dies: uns podem triar qualsevol destí en vol low cost, els altres només triar quin mur hauran de saltar a risc de deixar-hi la vida. La perspectiva dóna per capgirar del tot la resposta: qui són, doncs, els bàrbars de debò.
Al capdavall, i si no és demanar massa com diria el poeta, un vol un país mínim, tan senzill i hipotèticament just, on l’Abdel pugui ser professor de filosofia i l’Ayoub acabi sent infermer
Malgrat tot, els més fràgils ens han convocat dissabte a un torneig de futbol a la UdG. Ganes de guanyar el partit: si s’hi apropen, hi trobaran el compendi de greuges i les demandes mínimes adreçades a la Generalitat i a l’Estat, a la DGAIA i a Interior, als ajuntaments i als consolats. “Pa, sostre, papers i treball” –diuen al segle XXI els papers dels sense papers. Retornant a la mítica frase de La Haine, no ens autoenganyem més: el que està caient no és cap menor que acaba de fer divuit anys, que va caure molt abans i que és massa adult abans d’hora. El que va caient, com una demolició controlada, són les polítiques públiques que ja no construeixen ni pistes d’aterratge ni d’enlairament. Al capdavall, i si no és demanar massa com diria el poeta, un vol un país mínim, tan senzill i hipotèticament just, on l’Abdel pugui ser professor de filosofia i l’Ayoub acabi sent infermer. Programa en síntesi dels qui albiren futur quan se’ls nega el present: pensar com cuidar-nos mútuament. I sí, la democràcia no és res més que això.
[Quaranta dies després, el segur és que no cal canviar el final. Serveix ahir, avui i demà. Serveix pels joves migrats vulnerabilitzats, serveix per la recuperació de la sanitat pública, serveix per la solidaritat amb els refugiats, serveix contra tota indiferència i contra cada desigualtat. I, arreu i enlloc, per cada Abdel i cada Ayoub. Estem amb vosaltres.]
