Des del 26 de desembre de 1979 el nom de l’Afganistan va passar a formar part en l’imaginari occidental com a sinònim de terra d’enemics i de conflicte permanent. Primer, per la presència de les tropes de l’URSS, més tard pel sorgiment dels mujahidins, i finalment per l’aparició dels talibans i la posterior invasió nord-americana. L’Afganistan ressona com un brunzit de fons, associat a perill i inestabilitat; una mena de terra ignota marcada com un espai en blanc en un mapa.
Geografia despullada d’arbres, desert marcat per la calor, paisatge àrid, monsons pronunciats, una serralada de l’Hindu Kush que penetra des del Karakorum, tintat de blanc en els seus pics, que abracen els sis mil metres, fins al centre del país. Terra indòmita. Actualment, tot i el dur perfil del territori i l’extrema pobresa després de més de quatre dècades de conflicte bèl·lic, encara és una terra desitjada.
Tot i el dur perfil del territori i l’extrema pobresa després de més de quatre dècades de conflicte bèl·lic, l’Afganistan encara és una terra desitjada per les potències estrangeres
Aquest escenari va ser desitjat amb cobdícia al segle XIX per dos imperis. L’Afganistan estava ben bé al mig del camí entre els interessos de Londres i Moscou. L’imperi Britànic avançant des de l’Índia, l’Imperi rus des del centre d’Àsia. Les disposicions polítiques en l’època del domini de la blanquitut occidental, com a tants indrets del món sotmesos a l’imperialisme d’occident, va deixar petjades marcades en ferro que encara ressonen.
Per una part, els dos centres de poder van decidir crear una zona d’exclusió per evitar el contacte entre les dues expansions, el corredor del Wakhan, que s’endinsa entre el Pakistan i el Tadjikistan fins a la frontera amb el Xinjiang, a la Xina. L’Afganistan va ser l’encarregat d’administrar-lo dins de les seves fronteres. Per l’altra, Londres va dissenyar la línia Durand, actual frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, que fraccionà i dividí les comunitats paixtú establertes al llarg de bona part dels 2.500 kilòmetres que separen els dos països (amb cessió de territori afganès al domini territorial britànic a l’Índia).
Tot un període regat per les ambicions de les metròpolis i les tensions anglo-russes a la zona, tres guerres entre les tropes britàniques i afganeses, tractats, i imposicions. És el relat repetit constantment durant la conquesta del món per part dels centres de poder europeus. Durant l’expansió del capitalisme del segle XIX, en forma del colonialisme, i després de la Segona Guerra Mundial fins ben entrat el segle XXI.
L’Afganistan talibà
“Occident considera que venir a l’Afganistan és venir a l’infern, jutja amb els teus propis ulls”, diu en Roghoula Rojani, encarregat en cap del Departament de la Direcció General d’Informació i Cultura a Kandahar, epicentre del sorgiment i formació del moviment talibà als anys noranta. En Rojani forma part d’una nova generació de talibans, amb unes formes, presència i compressió del món que s’allunyen d’aquella generació que sorgí com a rebuig d’un territori postsoviètic dominat per senyors de la guerra, i que s’alçaren i organitzaren per aturar el desgavell al qual s’havia endinsat un país on Washington i la CIA havien estimulat (i finançat) el sorgiment dels mujahidins als anys setanta, que justament són els que van prendre el protagonisme en la desestructuració del país, i en el clima de vandalització que s’apoderà d’ell.
Els talibans, estudiants (de religió), dirigits i esperonats pel mul·là Omar, van iniciar un moviment que posà fi a aquest període d’inestabilitat i destrucció, començant un procés en què imposaren la seva línia religiosa i política, escombrant la realitat establerta pels senyors de la guerra, i conquerint finalment Kabul, la capital, el 1996. Aquella generació talibana, sorgida pels efectes de la maquinària dels Estats Units i la seva lluita vehement contra Moscou, és filla d’unes circumstàncies creades per occident i pels seus interessos bèl·lics inacabables.
La primera generació de talibans, i el govern resultant, va implementar una contundent política social, educativa i moral contra les dones
Són llops que s’organitzaren per imposar-se a altres colles de llops armats per Washington. Els talibans eren reclutats a les escoles coràniques, i el seu perfil de guerra, de supervivència, de cruesa, els van portar a aplicar un estricte codi basat en els seus principis religiosos. Van fer esgarrifar el món amb un acte simbòlic carregat de fúria contra altres principis espirituals: la destrucció dels budes a Bamiyan el 2001. Aquesta va ser la imatge captada pels media. El que va ocasionar soroll mediàtic. Però aquella primera generació, i el govern resultant, va implementar una contundent política social, educativa i moral contra les dones.
La guerra dels Estats Units
No, els Estats Units no van envair l’Afganistan per aquest darrer motiu. Ho van fer per despit. Van envair l’Afganistan, sense cap declaració formal de guerra per capturar a Osama bin Laden (ciutadà de l’Aràbia Saudí, entrenat, finançat i equipat per la intel·ligència nord-americana). I el règim de Kabul va caure ràpidament. Els enemics interns dels talibans eren nombrosos, i van ser aprofitats les potències occidentals per desallotjar al règim talibà el novembre del 2001.
No hi ha dades fidedignes dels civils morts en mans de les forces occidentals durant la guerra iniciada pels Estats Units. Tota comptabilització es basa en estimacions fetes pels propis occidentals, sempre a la baixa
I després una llarga guerra. No hi ha dades fidedignes dels civils morts en mans de les forces occidentals, tota comptabilització es basa en estimacions fetes pels propis occidentals, sempre a la baixa. Però el que és veritablement real és la destrucció del país. Terra desolada. Girishk, per exemple, a la província de Helmand, podria ser el paradigma visual del que van deixar al seu darrere els EUA i l’OTAN: un decorat per una pel·lícula distòpica de caràcter postapocalíptic. És una mostra perfecta per entomar les condicions en les quals va quedar el país després de la intervenció de la coalició internacional (que no era una altra cosa que els anhels de Washington de demostrar al món el seu poder, i de respondre per la virilitat ferida després de l’episodi de les torres bessones). Els afganesos van passar a ser els indis del Far West del centre d’Àsia. No només: també els paixtú pakistanesos, sobretot del Waziristà.
Un territori desitjat per les grans potència
El govern ha obert els braços a la visita d’occidentals en forma de turisme (i divises): el règim talibà sospita que tots els estrangers són espies potencials. Kabul podria ben bé ser una mena del Berlín de la Guerra Freda. Molts interessos continuant coent-se. El motiu és l’esmentada posició estratègica del país. I un territori amb aquest valor, que ha de començar des de zero a reconstruir-se del tot pot ser captivador per alguns subjectes polítics internacionals.
El primer d’ells el Pakistan, un estat nació fomentat pels britànics per restar potencial a una futura Índia independent. Londres va estimular que els actuals territoris de Bangladesh i el mateix Pakistan formessin països separadament del govern de Nova Delhi, creant un conflicte etern entre dos estats amb armes nuclears. Islamabad ha estat un jugador dual a l’Afganistan durant la presència estatunidenca i els seus subalterns de l’OTAN, donant suport al mateix temps, a les potències occidentals i a la resistència talibana. A canvi permetia els atacs de Washington amb drons sobre la insurgència al seu propi territori, sobretot durant els mandats d’en Barak Obama.
Actualment, però, Islamabad ha entrat en conflicte bèl·lic transfronterer amb Kabul. La raó esgrimida pel règim pakistanès del primer ministre Shehbaz Sharif, el gran peó de Washington, ha estat els atacs del Tehreek-e-Taliban Pakistan (TTP) o Moviment dels Talibans Pakistanesos, unes milícies que han estat operant contra les forces de seguretat a la banda pakistanesa de la frontera. Que Kabul estigui implicada en el suport a aquestes milícies és tan possible com el fet que Islamabad estigui donant suport a la insurgència antitalibà a través dels passos muntanyencs de l’Hindu Kush, el Broghil, el Chapursan o el Dorah pas.
Les bones relacions entre els talibans i Islamabad, que va reconèixer el primer govern talibà del 1996, s’han degradat des del 2021 fins a les actuals tensions
Les bones relacions entre els talibans i Islamabad, que va reconèixer el primer govern talibà del 1996, s’han degradat des del 2021 fins a les actuals tensions. Un dels motius: la línia Durand, que va fraccionar la comunitat paixtú. El govern talibà voldria (i no ha renunciat a la idea) que el Pakistan retornés els territoris que els britànics van forçar a cedir a la corona i a la seva excolònia de l’Índia. De fet, com l’actual règim, el govern d’en Hamid Karzai (paixtú), ben pagat pels Estats Units, també dona suport a la reclamació dels territoris cedits a la corona britànica, i actualment sota el control i administració del Pakistan. Però Islamabad voldria d’alguna forma que l’Afganistan fos un veí míser, callat i obedient als seus desitjos de gran potència regional -una mena de semicolònia sota el seu paraigua i voluntat-, i sobretot ben lluny de Nova Delhi.
Un altre, si no el motiu principal, és l’obsessió històrica (herència de la política britànica) del Pakistan contra l’Índia, també amb grans tensions frontereres des del 1948. El primer desautoritza qualsevol apropament del govern afganès cap a Nova Delhi, i acusa el govern indi de donar suport material a TTP. L’Índia es constitueix d’aquesta forma com un altre actor a la zona, amb interessos a l’Afganistan o amb interessos contra el Pakistan.
Un Afganistan empobrit no és un gran mercat pels productes manufacturats xinesos. Per això està construint una ruta per terra a través del Wakhan
Com els interessos que també té la Xina, que amb gran discreció i sense escarafalls treballa en silenci. Un Afganistan empobrit no és un gran mercat pels productes manufacturats xinesos. Per això està construint una ruta per terra a través del Wakhan. Però sí que és un terra amb recursos desitjables: coure, robis, i or, per la qual cosa ja ha aconseguit concessions d’explotació. I un bon camí per connectar amb l’Iran, el qual ha millorat les seves relacions amb Kabul des del 2023, no només pels lligams culturals (el dari, derivat del farsi, és una de les dues llengües més importants de l’Afganistan) i històrics sinó també per l’intercanvi comercial. L’Iran, juntament amb el Turkmenistan i Kirguistan, és subministrador clau de fonts energètiques, bàsicament hidrocarburs per la Xina. Però les tensions entre els dos països continuen orbitant al voltant dels recursos hídrics i els refugiats, a més de la posició dels Hazzara, minoria xïita d’ètnia tadjik, i el seu paper en la governança del territori.
Rússia és l’únic país que ha reconegut el nou govern de Kabul. Moscou també actua amb un perfil baix, com Beijing, però amb una penetració i influència ferma. La generació que va viure la presència armada de l’URSS no ho recorda amb bons ulls. “Els soviètics van desenvolupar i construir un grapat d’infraestructures, sobretot en la xarxa viària, però les seves forces militars van ser despectives i cruels cap a la població local” explica en Jalal Ahmad, expert en dret internacional. “Els americans també van invertir molt durant la seva presència, però ho van robar tot, i van cometre crims de guerra”, afegeix. Moscou efectua ara un apropament diferent, més suau, i amparat, com altres nacions (també els Estats Units), per l’ONU i alguna de les seves agències com la WFP o el Programa d’Ajuda Alimentària. A més de signar acords de cooperació i seguretat militar, Moscou veu l’Afganistan com un corredor de trànsit cap al sud, com la Xina.
Washington no tolerarà que l’Afganistan caigui sota la influència de Teheran, Moscou o Beijing. Momentàniament, i a través d’Islamabad, podria crear un clima de desestabilització interna de llarga durada
I Washington? Els Estats Units van fugir a correcuita (sota l’acord de Doha), deixant darrere milions de dòlars en material logístic i militar, que encara són visibles, en forma de ferralla, o que ara són utilitzats pel règim de Kabul, i no van reconèixer el govern talibà ni han establert cap mena de relació directa amb Kabul sota la justificació dels drets humans. Però és del tot improbable que la Casa Blanca, la CIA o els desenvolupadors geoestratègics s’hagin oblidat del paper del territori afganès. Més quan els seus grans competidors sí que són dins del joc. Per ara disposen d’un agent ben situat a la zona: el Pakistan, i les seves tòxiques maniobres contra qui sigui per manifestar-se com a una mena d’àrbitre amb poder. Washington no tolerarà (sense saber ben bé què podrà fer per aturar-ho en les actuals condicions de feblesa política i militar) que l’Afganistan caigui sota la influència de Teheran, Moscou o Beijing. Momentàniament, i a través d’Islamabad, podria crear un clima de desestabilització interna de llarga durada recolzant a la insurgència antitalibà, promovent atemptats de bandera falsa, o empenyen amb més força al Pakistan per constituir-se com a subjecte proxi, i erosionar i desgastar amb insistència i tenacitat els intents de reconstrucció d’un país ja molt malmès.
El que és del tot cert és que Kabul necessita amb urgència establir lligams oficials o de facto amb altres països. La seva supervivència exigeix signar acords per rebre ajuda, assistència i inversions, i això significa desenvolupar una política exterior curosa i molt equilibrada.
