Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ni oblit ni perdó

Trenta-tres anys. Trenta-tres anys perquè l’Estat espanyol reconeguera allò que qualsevol persona amb un mínim de lucidesa sabia des del primer moment: que Guillem Agulló va ser víctima del terrorisme feixista. Trenta-tres anys per posar negre sobre blanc una veritat que mai no havia necessitat cap paper oficial. Guillem no va morir en una baralla. No va tindre mala sort. No es va trobar al lloc equivocat en el moment equivocat. A Guillem el van assassinar perquè era antifeixista. Perquè era jove, perquè tenia idees, perquè no tenia por de defensar-les i perquè hi havia gent que considerava que això era motiu suficient per llevar-li la vida.

Ara, finalment, arriba el reconeixement. I cal celebrar-ho. Però també cal preguntar-se per què ha costat tant. Per què una família ha hagut de passar més de tres dècades reclamant una cosa tan clarivident. Per què tants governs, tantes institucions i tants responsables polítics han necessitat trenta-tres anys per dir una veritat que mai no hauria d’haver estat discutida.

El reconeixement és una victòria, però no és una victòria de l’Estat. És, sobretot, una victòria de la seua família. De Carme, de Guillem pare, de Betlem, i de totes les que han mantingut viva la memòria d’aquell xic de Burjassot

El reconeixement de Guillem és una victòria. Però no és una victòria de l’Estat. És, sobretot, una victòria de la seua família. De Carme, de Guillem pare, de Betlem. De totes les persones que han mantingut viva la memòria d’aquell xic de Burjassot quan fer-ho no era còmode, quan encara hi havia qui preferia no pronunciar el seu nom i quan l’antifeixisme semblava, per a alguns dirigents polítics, una molèstia més que una obligació democràtica. I també és una victòria de totes aquelles persones que han cridat Guillem Agulló durant dècades. A les places, als carrers, als concerts, a les manifestacions i a les institucions. De totes les que han entés que recordar-lo no era un exercici de nostàlgia, sinó una manera de continuar defensant allò que ell defensava.

Encara que se’ls reconega el pas donat, el PSOE ha tingut oportunitats de sobra per acabar amb aquesta injustícia. Ha governat, ha tingut majories, ha aprovat lleis de memòria i ha fet discursos sobre la necessitat de defensar la democràcia. Però el reconeixement de Guillem ha hagut d’esperar fins ara. I això també forma part de la història. No es pot reclamar memòria democràtica mentre es deixa en un calaix la memòria d’un jove assassinat per neonazis.

Ara que el Govern ha fet el pas, no estaria de més recordar que les institucions també tenen memòria, encara que de vegades semble que només la recuperen quan ja no poden continuar ignorant la pressió de la gent. No podem convertir aquest reconeixement en una fotografia bonica, en un comunicat institucional o en una medalla que servisca per donar per tancat un assumpte incòmode. Perquè no està tancat. No ho està mentre l’extrema dreta continue organitzant-se, assenyalant i amenaçant. No ho està mentre el feixisme trobe espais des dels quals difondre el seu odi i mentre hi haja qui el presente com una opció política més, com una veu incòmoda però legítima dins del debat democràtic.

El recent desmantellament de Núcleo Nacional és una prova que aquestes organitzacions no són una fantasia del passat. Són una realitat que continua existint, que es reorganitza i que busca guanyar carrer, influència i poder

El recent desmantellament de Núcleo Nacional és una prova que aquestes organitzacions no són una fantasia del passat. Són una realitat que continua existint, que es reorganitza i que busca guanyar carrer, influència i poder. Canvien els noms, les formes i les estratègies, però el fons continua sent el mateix: l’odi a qui és diferent, la violència contra qui defensa la llibertat i la voluntat d’imposar una societat basada en la por.

Per això, el reconeixement de Guillem no pot quedar-se en un gest institucional ni en una notícia que desaparega al cap de dos dies. Ha de servir per recordar què passa quan es tolera el feixisme, quan es minimitza la seua violència i quan les institucions miren cap a un altre costat. També quan els partits que es proclamen demòcrates prefereixen ajornar decisions necessàries per no assumir-ne el cost polític.

No podem permetre que els qui justifiquen aquella violència tornen a ocupar espais de poder. No podem normalitzar que els hereus ideològics dels qui van assassinar Guillem siguen tractats com una alternativa més i convidats a programes televisius de màxima audiència. Sobretot, no podem oblidar que la democràcia no es defensa només amb discursos: es defensa plantant cara a qui vol destruir-la.

Trenta-tres anys després, el reconeixement arriba tard. Massa tard. Però encara som a temps d’entendre’n la lliçó: el feixisme no és una opinió, és una amenaça, un crim. I davant d’aquesta amenaça no hi ha neutralitat possible.

Continuem per tu. Continuem amb tu. Ni un pas enrere.