No us deixeu anar la mà
no em deixeu anar la mà
que ens hi va la vida.
No hi ha dret, gent sense casa i cases sense gent. A hores d’ara no calen més informes per afirmar, confirmar i reafirmar que l’habitatge és el dret bàsic més vulnerat de la democràcia. La modernitat era passar de les constructores pilar del franquisme als fons voltor internacionals. Quantes generacions més han de protestar? Fins quan? Vam okupar als noranta, després no tindràs casa en la puta vida el 2006, vam sortir al carrer el 2011 amb samarretes que deien sense casa, sense pensió, sense por, i més tard la PAH, i ara els sindicats d’habitatge i la vaga general. Més de trenta anys en què molta gent s’ha enriquit de manera obscena i no pensa deixar de fer-ho. Vaga general contra l’empobriment general que provoca el preu de l’habitatge.
A l’Hospitalet vam fer vaga per mil coses, però sobretot per l’Olga i el Javier, els veïns que es van suïcidar perquè els havien desnonat, o perquè estaven a punt de fer-ho. Quan vam escoltar la cançó tan bonica de la Valentina, els van recordar molt fort: “La incertesa em destrossa, tot en caixes i una bossa, ja no dormo ni amb pastilles, no sé què serà de mi”. I vam plorar quan canten allò d’“ara ja no em vull morir”. Tant de bo molta gent a sota del balcó de les nostres Valentines, perquè l’emergència residencial és molt greu: no para de créixer el nombre de gent vivint al carrer, 244 persones, un 32% més en un any, segons l’últim recompte de finals d’octubre.
Les mateixes professionals de serveis socials que atenen aquests nens i nenes, van atendre l’Olga i la seva mort no els ha permès tancar l’expedient, emocionalment
Tot i que no és fàcil trobar les dades més vergonyoses, informes com el de l’Observatori de la Infància descriuen perfectament com l’exclusió residencial matxaca milers de criatures: nois que en deu anys han canviat onze vegades de pis i d’institut o que viuen en infrahabitatges, habitacions rellogades, locals sense condicions o espais industrials ocupats. Les mateixes professionals de serveis socials que atenen aquests nens i nenes, van atendre l’Olga i la seva mort no els ha permès tancar l’expedient, emocionalment. Fa uns dies corria entre elles un escrit, del qual només puc fer que reproduir alguns fragments de veritat veritable. Sobretot, després de veure els resultats de la primera Enquesta d’Indicadors Nacionals d’Aporofòbia de l’Observatori de la Ramon Llull: la meitat de la població espanyola creu que les persones pobres s’acomoden a la seva situació, i a dependre de les ajudes socials. Com si fos tan senzill. Obvi que ells no les han hagut de demanar mai. Atentes:
“La mort de l’Olga al setembre és la punta de l’iceberg d’un col·lapse residencial a la ciutat, iceberg al qual se suma la inexistència d’una veritable xarxa de protecció pública, el que aboca la gent, sistemàticament, a la desesperació i l’exclusió. Les professionals de serveis socials hauríem de rebel·lar-nos amb contundència contra les causes estructurals d’una de les principals problemàtiques que desborden els taulells i despatxos d’atenció social. A la necessària lluita pels nostres drets laborals s’hauria d’afegir un posicionament ferm a favor del dret a l’habitatge”.
“La mort de l’Olga al setembre és la punta de l’iceberg d’un col·lapse residencial a la ciutat, iceberg al qual se suma la inexistència d’una veritable xarxa de protecció pública”
“En el cas de l’Olga va fallar tot: van ser molts anys de desprotecció, burocràcia inassumible i desemparament, és la realitat de moltes famílies monomarentals. Els desnonaments (i la gran majoria de les ocupacions) no es produeixen perquè la gent no vulgui pagar, sinó perquè no poden pagar el preu del lloguer”.
“Quan una família està en situació econòmica vulnerable, l’Ajuntament no ofereix cap solució efectiva. El desinterès no és dels i les professionals dels serveis socials, sinó de les eines a l’abast i del marc d’intervenció existent. El sistema municipal de protecció social es limita a tramitar informes de vulnerabilitat que, amb prou feines, serveixen per sol·licitar i aconseguir alguna moratòria temporal als jutjats. Aquesta dinàmica redueix la nostra tasca a gestionar l’emergència i la misèria, i l’atenció es converteix en una odissea de cites programades, per a la contenció social pura i dura”.
“Les ajudes d’emergència habitacional que serveixen per pagar lloguers o habitacions en cas d’impagament, tenen moltes limitacions, són quantitats molt baixes i es triguen mesos a rebre-les, la qual cosa impedeix donar una resposta immediata, o fer tasques de prevenció. El Centre Els Alps (antic alberg municipal) acostuma a estar sempre ple i exclou les famílies amb infants. En cas de desnonament, l’Ajuntament només ofereix a vegades dos o tres dies de pensió, fins i tot amb menors a càrrec. Des del 2025 hi ha un allotjament temporal d’urgència per a mares amb canalla menor d’edat, però només té 15 places i és per un mes, quan parlem d’infància en situació d’extrema pobresa”.
“La inacció institucional descarrega tot el pes de la crisi sobre la persona afectada i les professionals que l’atenen, generant un desgast psicològic devastador”
“L’Oficina Municipal de l’Habitatge funciona com un taulell de contenció burocràtica. Les opcions per a veïnes en risc de desnonament són irrisòries: requisits inassumibles per a borses de lloguer inexistents, la inscripció en un registre d’HPO bloquejat, o prestacions al lloguer de la Generalitat que arriben tard, i amb sostres d’ingressos poc ajustats a les necessitats reals de les persones més vulnerables. L’oferta d’habitatge públic de lloguer és gairebé inexistent, i no dona resposta a la gran necessitat social existent des de fa gairebé dues dècades”.
“L’habitatge de protecció oficial a Catalunya exclou a la població més vulnerable. Queda fora qui no té una situació administrativa regularitzada, però també penalitza qui té feines tan precàries que no arriba als ingressos mínims exigits. El sistema expulsa a moltes famílies monomarentals, treballadores de la llar o persones que treballen en l’economia informal. Les subvencions anuals al lloguer de la Generalitat deixen fora tant a les situacions més extremes com a aquelles famílies que, superant per poc el límit d’ingressos, afronten deutes que els impedeixen pagar el seu lloguer. Cap d’aquestes mesures resol l’arrel del problema ni atura les ordres judicials ja en marxa”.
Conjurem-nos perquè sempre, sempre, hi hagi gent sota el balcó de totes les Olgues, les Maricarmen i les Valentines per fer-los costat
“La inacció institucional descarrega tot el pes de la crisi sobre la persona afectada i les professionals que l’atenen, generant un desgast psicològic devastador. L’administració local s’atrinxera darrere la manca de competències pròpies, però malgrat que no tingui les competències, els ajuntaments poden fer més. Com a mínim haurien de protegir a la seva ciutadania de l’especulació urbanística i no fomentar-la. No haurien de permetre que hi hagi més apartaments turístics que recursos habitacionals d’urgència social per als veïns i veïnes més vulnerables”.
Cap columnista pot parlar de pobresa residencial millor que les persones que la pateixen i les professionals que coneixen perfectament el sistema de contenció i desatenció social, i que carreguen amb el pes diari d’atendre la desesperació de quedar-se al carrer, sense poder fer res. Davant unes eleccions poc esperançadores, almenys la gran manifestació de la vaga ho va ser, i ens va canviar una mica l’ànim i l’horitzó: sí que es pot, i si no, farem que es pugui. “Que si no hi ha sostre per a la gent, aquest món hostil el canviarem”. Conjurem-nos perquè sempre, sempre, hi hagi gent sota el balcó de totes les Olgues, les Maricarmen i les Valentines per fer-los costat.
