Circular en bicicleta, passejar amb el gos, entrenar per a una cursa, visitar el Tibidabo, compartir un dinar al mig del bosc o gaudir de les vistes des d’un mirador. Cada any, una mitjana de cinc milions de persones es mouen per camins i corriols de la serra de Collserola atretes pel seu entorn natural, una xifra que ha augmentat els últims anys a causa de la pandèmia. El 2020, per exemple, s’hi van comptar 6 milions i mig de visitants. Més enllà de l’ús recreatiu actual, al llarg de la història, l’agricultura i la ramaderia han estat les principals activitats humanes a aquesta serra metropolitana de Barcelona.
Amenaçat per la pressió urbana, per l’especulació de la terra, per la pèrdua de la cultura agrària i la falta de relleu generacional, el sector primari de Collserola fa temps que s’autoorganitza, que compta amb l’enxarxament d’altres actors del circuit alimentari local i que es va professionalitzant. L’activitat agroramadera a Collserola s’arrela en els desnivells de la muntanya des d’on fa brotar cultius de varietats locals, es generen feixes que trenquen amb l’homogeneïtat de la massa boscosa, afavoreixen la biodiversitat i suposen una peça vital en la prevenció d’incendis.
Amb una superfície d’11.000 hectàrees i una llargada de disset quilòmetres, la serra es troba al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un oasi verd rodejat de municipis intensament poblats i urbanitzats, que cada cop reclamen més terreny de la serra per augmentar el seu parc habitacional: Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, el Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat i Barcelona. Els nou municipis sumen 1,95 milions de persones, el que representa quasi el 26 % de la població de Catalunya. Per dotar de protecció l’àrea natural, el 2010 la Generalitat de Catalunya va declarar la muntanya Parc Natural de la Serra de Collserola (PNSC). Des d’aleshores, un Consorci format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments dels nou municipis contigus n’és l’òrgan gestor.
Una època en retrocés
En les darreres dècades, en un context general de crisi estructural del sector primari, la situació de l’activitat agropecuària de l’espai natural s’ha anat fent cada cop més precària i ha patit un retrocés significatiu. Entre els anys 1956 i 2018 es va perdre un 72 % de la superfície agrícola. Una part del bosc continu que veiem avui a Collserola ocupa una terra que històricament havia estat pasturada i conreada i havia aportat raïm, fruita, ametlles i olives. La pèrdua de superfície cultivada és un fenomen que es va iniciar a finals del segle XIX, amb l’arribada de la plaga de la fil·loxera que va afectar les vinyes, i es va accentuar a partir de la segona meitat del segle XX a causa dels profunds canvis socioeconòmics, culturals i demogràfics que es van produir arreu del país, que van accelerar l’èxode rural. Avui, la situació de l’activitat agrària a la serra de Collserola és crítica: hi ha poques explotacions en actiu, les quals, a més, cultiven superfícies força reduïdes.
Entre els anys 1956 i 2018 es va perdre un 72% de la superfície agrícola de la serra de Collserola
En els últims anys, però, agents socials vinculats a Collserola han començat a unir esforços per fer front a aquesta situació, tractar de capgirar la tendència i promoure la recuperació de l’activitat agropecuària a la serra. Segons el Catàleg de la pagesia a Collserola avui hi ha al voltant de 27 experiències agroramaderes que cultiven una gran varietat de verdures, hortalisses i fruites, com el projectes de La Rural, o l’Ortiga, a Valldoreix. Can Calopa és una finca que gestiona la cooperativa de treball L’Olivera, que ha apostat per la recuperació dels vinyes a Collserola. També hi ha els projectes de producció de mel, com Melvida, i de pastura, com fan des de Can Puig. Alhora, es poden trobar iniciatives d’elaboració i transformació d’aliments, així com de consum local, com la cooperativa de consum Can Pujades, que reparteix aliments a més de seixanta famílies.
Des del 2016, aquestes iniciatives s’enxarxen per mitjà d’Alimentem Collserola, un projecte que neix de la mà de la cooperativa Arran de terra i el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola per promoure la transició agroecològica a la serra, articular els diferents agents implicats en el sistema agroalimentari i posar el focus principal en les necessitats de la pagesia.
“Generar espais de trobada i de treball ha facilitat que la pagesia es conegui i comparteixi els seus problemes contribuint a generar un grup de suport i amb veu pròpia”, explica Annaïs Sastre, tècnica d’Alimentem Collserola i membre d’Arran de Terra. D’aquesta coordinació neix l’Associació Collserola Pagesa, un espai autoorganitzat format actualment per quinze iniciatives productives.
Alfred March n’és el president i un dels onze socis de la cooperativa La Rural, que es dedica sobretot a la producció d’hortalisses i plantes aromàtiques que comercialitzen directament a les consumidores. A banda de la part productiva, les sòcies de La Rural tenen altres línies de treball: han obert una botiga des d’on es distribueixen els seus productes, mantenen una línia de divulgació i formació i ara comencen a obrir-se a la distribució a restaurants. Segons March, aquesta diversificació d’activitats és la manera que han trobat per a fer viable el projecte. “Un pagès hauria de poder ser pagès i punt. Els pagesos que conec a Collserola sobreviuen fent altres projectes no productius o fent dues jornades laborals i cobrant-ne una”, explica.
El reptes per produir a la serra són importants. El tipus d’agricultura que s’hi dona forma part del que s’anomena “agricultura de muntanya”: cultius amb molt de desnivell, finques envoltades de bosc, terres de difícil recuperació i amb una dificultat afegida amb el sistema de regadiu. Característiques que, en termes de productivitat, fan que no pugui competir amb les que es realitzen a altres territoris. Per Annaïs Sastre, hi ha hagut un procés de desagrarització social i de pèrdua de la cultura pagesa que ha fet que molts projectes productius a Collserola s’abandonessin.
Un mosaic per prevenir incendis
Collserola té en l’actualitat una densitat de bosc que abasta més del 60 % de tota l’extensió total del parc natural, segons dades de la Diputació de Barcelona. El risc d’incendi és elevat, sobretot els que els bombers qualifiquen de sisena generació. Són focs que generen una retroalimentació entre l’energia que genera el mateix incendi i l’atmosfera, que avui es troba en unes condicions d’escalfament més elevades que fa uns anys degut al canvi climàtic. L’energia que acumulen aquests focs descontrolats és tan gran que acaba generant nous focus de manera espontània i fa que la propagació sigui ràpida, imprevisible i que els bombers tinguin menys capacitat de maniobra. “Ara mateix, tu mires Collserola i és com una catifa continua. Com més continua és aquesta taca d’arbres, menys infraestructura tenim per aturar l’avançament del foc”, apunta Etel Arilla. És membre de Bombers de Barcelona i tècnica del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF).
Avui hi ha al voltant de 27 experiències agroramaderes que es dediquen a la producció en el sector primari
Una de les funcions de l’agricultura i la ramaderia a Collserola és trencar amb aquesta homogeneïtat de densitat boscosa i ser una eina de prevenció i de fre dels incendis forestals. “Si el foc entra en un camp conreat o pasturat, la intensitat baixa i pot esdevenir una zona segura des d’on emplaçar-nos i fer maniobres, o simplement pot reduir la intensitat del foc i arrencar d’una altra manera”, explica Arilla. Per això, des del GRAF han delimitat algunes zones de Collserola on seria idoni que hi hagués cultius o zones de pastura.“Plantegem unes àrees on es puguin fer activitats d’extracció, que al mateix temps siguin productives, perquè la clau de la prevenció és no dependre de subvencions”, afirma la tècnica del GRAF.
Aquesta discontinuïtat del paisatge, a més de ser una gran eina de prevenció d’incendis, també és una manera generar, com apunta Sastre, un ecosistema resilient. “Si tens una serra en la qual tot és bosc, tens diversitat d’ecosistemes, però no gaires, perquè al final tot és bosc. Si generes espais oberts, estàs generant ecosistemes diferents. Com més divers i complex sigui l’ecosistema, més estable i resilient és”, apunta.
La pastura d’animals esdevé un factor cabdal, ja que contribueix a la diversificació del paisatge gràcies al manteniment d’àrees obertes i el reemplaçament d’una part significativa de l’ús de la maquinària en la conservació dels espais naturals i la custòdia del territori, estalviant en recursos econòmics i en dependència del petroli. Una de les accions que es treballen des d’Alimentem Collserola és la viabilitat d’aquest sector. Entre les estratègies que es plantegen hi ha la d’aconseguir complementar l’activitat amb una remuneració per part de les administracions pel servei que fan les pastures de manteniment del sotabosc i, per tant, de prevenció d’incendis.
Fugir de la visió urbanocèntrica
La majoria de la pagesia a Collserola fa producció agroecològica o està en transició a fer-ne i, segons explica Arran de terra, no hi ha actors molt rellevants que estiguin mostrant una resistència forta en aquesta transició. “L’escull més gran és la burocràcia i les estructures socials i econòmiques. Remem contra un sistema econòmic que ens va en contra”, apunta Sastre.
Les pastures dels ramats ajuden al manteniment del sotabosc i, per tant, a la prevenció d’incendis
Un dels referents al desenvolupament i el creixement del sector agroramader a Collserola és la perspectiva urbanocèntrica que contempla el parc natural com a espai només per al lleure, com a pista esportiva amb arbres i fauna, i no com a parc natural. Com a tal, es tracta d’un espai que cal gestionar per la seva preservació. “Hi ha la visió que el bosc és una foto que jo trobo quan hi vaig i que és inamovible. Si aquest arbre que veig avui no està aquí el diumenge que ve, quan torno, és una catàstrofe. L’ecosistema i el medi forestal no són una foto fixa, estan vius”, aclareix la bombera Etel Arilla.
Un exemple d’això és el debat de la gestió del senglar, una de les principals dificultats per la consolidació de projectes productius i recuperació de terres, que sovint genera polèmica pel fet que part de l’opinió pública s’oposa a gestionar-lo per mitjà de les batudes de caça, el principal mètode de control de la població de l’espècie. Per Anaïs Sastre, d’Alimentem Collserola, “no és que estiguem a favor o en contra de la caça del senglar, sinó que reclamem que la superpoblació del senglar es tracti com un problema que s’ha de gestionar”.
