Era diumenge i passaven dos quarts de les vuit del vespre quan el recompte dels vots locals va acabar com era d’esperar, sense estridències ni cap fet remarcable. Si fa o no fa els resultats venien a ser els mateixos que a totes les eleccions passades, els números van encaixar a la primera i, per tant, no va caldre haver de tornar a passar per les mans la seixantena de paperetes, i a la porta no va aparèixer cap periodista amb set de parir una crònica reeixida o de fer un directe per inventar una mínima notícia en algun racó de la sala.
En cap cas tindria sentit que un equip de reporters hagués fet temps durant hores per fer una breu connexió que ensenyés els cinc o sis treballadors encarregats de fer rodar l’engranatge electoral i la desena de persones que constituïen un públic silenciós i atent a la litúrgia democràtica. Però hauria estat una gran oportunitat per fer una mena de retrat costumista que trenqués amb la serietat de la nit que s’esperava i alhora servís per ensenyar una realitat allunyada de la urbana.
Que com a municipi, comarca i tros de país la nostra població sigui tan escassa ens fa assumir que no cal que part de la retransmissió de la jornada electoral sigui feta des d’aquí o des de qualsevol lloc semblant, perquè sabem que pels pocs que som som poc representatius i que els nostres vots en el context europeu no fan ni pessigolles als resultats finals. En aquesta invisibilitat perpètua s’hi amaga la llavor de la falta d’autoestima, mal endèmic que s’associa al món rural, però també fa que es generi un sentiment d’aïllament, d’un aïllament que té un doble vessant.
En la invisibilitat s’amaga la llavor de la falta d’autoestima, mal endèmic associat al món rural, que també genera un sentiment d’aïllament
Per la part més coneguda la isolació ve de no trobar l’encaix entre els problemes propis i reals de la societat rural –infraestructures, despoblament, falta serveis…– i les grans polítiques i inversions, que al final tenen com a epicentre els nuclis metropolitans. És la distància del dia a dia.
A l’altre cantó l’aïllament té un punt de verinós i egoista perquè els problemes que centren els debats generals queden, en aparença, lluny de l’ordre particular que marca la vida diària del poble. Aquest fet estalvia parcialment l’angoixa de constatar en pròpia pell que el món fa aigües per totes bandes i hi pot haver el risc de caure en una pau d’esperit abúlica; pot fer la impressió que des d’aquest tros de món de baixa densitat de població la capacitat d’acció en els conflictes més globals i deshumanitzants és reduïda o gairebé nul·la.
Plana la sensació d’impotència de no aconseguir revertir a escala local el despoblament. Impotència de no aconseguir a escala global frenar les dinàmiques d’un sistema que elimina drets, que reprimeix, que expulsa i que mata
En ambdós casos el que plana en aquests aïllaments és la sensació d’impotència. Impotència de no aconseguir revertir a escala local el despoblament. Impotència de no aconseguir a escala global frenar les dinàmiques d’un sistema que elimina drets, que reprimeix, que expulsa i que mata. Impotència de no saber què fer per fer que la vida sigui una mica més digna i plena. Impotència de sentir-se massa aïllat i no saber com ajudar a construir la resposta col·lectiva per vèncer-ho tot plegat. Impotència de no saber frenar la impotència i en el fons, com un brot d’herba seca que no acaba de sucumbir a la sequera abrasiva, impotència de no perdre la resistència.
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, però amb la frase antiga que ve del mite de Pandora s’oblida que al fons de la caixa de trons el que flota és la supervivència. Mentre hi siguem continuarem lluitant, esgarrapant fins a trobar l’escletxa que obrirà la porta a altres mons possibles. I potser per una carambola del destí serà en l’aïllament que hi trobarem la solució; amb tant d’espai lliure per cap per a viure la mania de molestar-nos quedarà en un segon pla i si s’aconseguís que el centre d’atenció deixés de ser el melic humà, acabaríem celebrant que no hi hagi ningú per a fer-ne notícia i escarafalls.
