“Tot açò és tan clar i flagrant que és impossible que no desperte un esperit de justícia i equitat. I en ell espere i crec, encara que jo ja no ho veuré”. Amb aquestes paraules acaba Alejandra Soler Gilabert el seu llibre de memòries, La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos (Universitat de València, 2009), un relat autobiogràfic amb una prosa encisadora i excepcional, on ens narra la seua tumultuosa vida i les conviccions polítiques que defendrà fins al final, titulat: Amb el títol –acompanyat del subtítol, Al final de todo… sigo comunista– il·lustra a la perfecció eixes turbulències que marcaran la seua història i alhora la convicció ferma per les seues idees.
El 8 de juliol de 1913 naix a València Alejandra Soler, filla única i de pares separats. Son pare, un republicà ateu, no volia que tinguera una educació religiosa i la va matricular en la Institución para la Enseñanza de la Mujer, un col·legi que es trobava en el passeig de l’Albereda, regit per les idees educatives de la Institución Libre de Enseñanza madrilenya. Quan va acabar l’educació primària i els cursos superiors, va cursar el Batxillerat en el ben conegut Institut Lluís Vives i ací és on trobem el punt de partida de la seua trajectòria militant.
Mentre estudia el Batxillerat entra a formar part de la Federació Universitària Escolar (FUE), un moviment estudiantil que defenia l’accés universal i la modernització de l’educació, i pren part molt activa en totes les manifestacions i accions que duia a terme. També va ser una de les primeres dones atletes que es va posar els pantalons curts i va córrer per les pistes del camp del Mestalla. Més endavant va viure en primera persona, amb fort entusiasme i alegria, la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931 en la plaça que es batejaria amb el nom d’Emilio Castelar, l’actual plaça de l’Ajuntament de València.
Va ser una de les primeres dones atletes que es va posar els pantalons curts i va córrer per les pistes del camp del Mestalla
L’octubre de 1932 comença a estudiar en la Universitat de València la carrera de Filosofia i Lletres, en l’especialitat d’Història. Es va llicenciar en març de 1936, avançant-se un curs i de seguida va iniciar la seua tesi doctoral. Tanmateix, aquesta va ser interrompuda per l’alçament militar de Franco i la consegüent guerra civil. Així i tot, fou nomenada professora d’Història i Geografia de l’Institut de Segona Ensenyança de Terrassa en el curs 1937 – 1938.
La seua vida militant no va cessar durant aquests anys. En 1935 va ingressar en el Partit Comunista d’Espanya (PCE) arran de la brutal repressió duta a terme pel govern republicà de dretes contra l’alçament miner d’Astúries. Alhora dedicava gran part del seu temps a la Universitat Popular de València. La seua activitat política es va intensificar durant l’any 1936, ja que va participar activament de la campanya electoral del Front Popular, fent mítings com a representant del PCE. En aquest mateix any, es va casar amb el que ella anomena “l’home de la meua vida”, Arnaldo Azzati. Tot i que la paella no era partidària del matrimoni, es va veure obligada a contraure’l per la via civil a causa del context de guerra. Ambdós es traslladen a Barcelona junt amb el govern republicà i Alejandra Soler desenvoluparà la seua tasca com a professora en Terrassa. No obstant això, en 1939 començarà el que ella ha qualificat de “el nostre dramàtic exili”, que va durar ni més ni menys que 33 anys.
“El nostre dramàtic exili”
Primer s’exilia a terres franceses, on va ser detinguda, com tot el contingent refugiat espanyol, i portada a una mena de “refugi”. No era exactament un camp de concentració, ja que els “refugiats” estaven en millors condicions. Però l’URSS la necessitava, a ella com a professora i al seu company com a periodista. Sent ambdós comunistes, entusiastes i enamorats de l’URSS, acceptaren traslladar-se allí. Arriben un 4 de juny de 1939 i comença a treballar de professora de llengua i literatura espanyola en la Casa de Xiquets Espanyols número 12 de Moscou, encara que també ensenyava història i geografia d’Espanya.
L’expansió de la Segona Guerra Mundial a terres russes, en 1941, va agafar-la de sorpresa, però més tard va admetre que el seu subconscient l’esperava i la temia. Durant aquesta contesa va viure des de dins la batalla de Stalingrad, probablement la més sagnant de la història, on va aconseguir salvar catorze alumnes que estaven a càrrec seu evacuant-les cap als Urals en tren. Ací va viure amb un grup de professorat i alumnat, passant un fred horrorós i amb racionament de menjar, fins que a finals d’agost de 1944 els grups de xiquets i xiquetes espanyoles van poder tornar a Moscou amb seguretat.
Aquesta etapa li va permetre poder aprendre rus, la qual cosa li facilitava enormement la vida en aquell territori, però a més, va començar a treballar en l’Escola Superior de Diplomàcia en 1945 com a professora de castellà. Quan va eixir d’aquesta -ja en 1971 per a retornar a Espanya –era titular de la Càtedra de Llengües Romàniques (castellà, francés, italià, portugués i romanés). També en 1945 va poder viure la celebració de la victòria de la Segona Guerra Mundial en Moscú, que segons narra ella, va ser la concentració més nombrosa de la qual ha pogut formar-ne part.
la Primavera de Praga va ser un moment crític per a ella. L’exili comunista que residia en l’URSS es va dividir. Ella es va oposar a la intervenció armada i va ser un procés molt dolorós, ja que es trencaren moltes relacions amb altres exiliades
Els següents anys d’estalinisme a l’URSS, Alejandra Soler els qualifica de temps d’inquietuds, de plantejar-se problemes i fets que no sabien respondre, anys on els van sorgir molts dubtes. En la dècada dels 50 ella també treballava i formava part del Ministeri d’Assumptes Exteriors de l’URSS i gràcies a això, va aconseguir que el seu pare la visitara, prometent-li que quan ell tornara, Soler i Azzati demanarien a les autoritats espanyoles poder tornar al seu país. Les sis primeres peticions que van dur a terme van ser sistemàticament denegades. Així doncs, durant aquests anys va seguir visquent a l’URSS. Més tard, va arribar la Primavera de Praga que per a ella va ser un moment crític. Els comunistes exiliats que residien en l’URSS es van dividir. Ella es va oposar a la intervenció armada i personalment va ser un procés molt dolorós, ja que va provocar que es trencaren moltes relacions amb altres comunistes exiliades.
Els mèrits laborals de Soler van ser reconeguts durant la dècada dels seixanta, ja que va ser condecorada en tres ocasions, amb una ordre i dues medalles, que li van ser imposades solemnement al Kremlin. També es va casar per segona vegada amb Arnaldo Azzati, ja que tenia por que el seu matrimoni, a l’haver-se formalitzat durant la guerra civil, s’havera anul·lat (cosa que no va passar finalment).
El que sí va passar, un fet que la parella desitjava fortament, va ser que per fi, en maig de 1970 els van permetre tornar a l’Estat espanyol. El 8 de febrer de 1971 arribaven a Madrid, on van ser rebudes per tots els seues amistats en l’aeroport, però on també van ser interrogades per la policia durant diversos dies. S’instal·laren en la capital espanyola, on de seguida es van posar en contacte amb el PCE i van començar a desenvolupar algunes xicotetes tasques per al partit. Alejandra Soler es va presentar en el Ministeri d’Educació amb tots els seus títols i el seu llarg currículum, però quan van veure el seu expedient, decidiren que “no hi havia lloc en l’ensenyament per a una roja com ella”.
“Donar-ho tot” fins al final
Després de morir Franco, ja en 1977, es van traslladar a València on també es van posar en contacte amb el Partit Comunista de València i com que ella no treballava, es va incorporar de fons en les tasques del partit, en un context de transició d’una dictadura brutal a una incipient democràcia, amb els seus alts i baixos i marcada sobretot per la violència. Una vegada aprovada la Constitució de 1978 ella va prendre partit en la campanya per apropar els continguts d’aquesta a tota la gent, seguint amb la seua vocació pedagògica, donant xerrades i mítings en València i pobles propers, esdevenint Secretària Política de la Zona Centre del Partit Comunista valencià.
Però el 17 de juliol de 1986 “l’home de la seua vida” mor. Soler s’enfonsa i atura tota la seua activitat durant uns anys. Fins que en la dècada dels noranta va anar reprenent a poc a poc la seua vida pública, com deia ella, “per a anar aconseguint passet a passet un avanç en la consecució de la llibertat i la justícia social”. Fins i tot va participar en les protestes de la Primavera Valenciana l’any 2012, sent coneguda com la iaia d’aquell cicle de protestes protagonitzades per gent molt jove i estudiants.
Alejandra Soler va ser la primera dona en rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, el 9 d’octubre de 2016, amb 103 anys. En el seu discurs d’agraïment pronunciava les següents paraules: “Ho hem de donar tot, el món ha de ser millor”. Ella, fins la seua mort, l’1 de març de 2017, no va perdre mai l’esperança d’aconseguir un món millor, més lliure, més equitatiu, més just i sobretot, un món on totes les persones tingueren accés a l’educació.
