Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Al·legat contra l'heroïcitat en temps de pandèmia

L'autor, bomber i membre d'Endavant (OSAN) a la comarca de l'Alacantí, reflexiona al voltant del reconeixement social que hi ha aquests dies cap a les professionals que es troben a primera línia de la COVID-19, així com del concepte de l'heroïcitat, que considera "una gran trampa del capitalisme". L'autor convida a no caure en aquesta trampa i, enfront d'aquesta, fa prevaldre la importància de pertànyer a la classe treballadora i mobilitzar-se perquè les treballadores aconseguisquen unes condicions laborals dignes

/ Freddy Davies

Crec que l’heroïcitat és efímera, i que allò que perdura és la consciència. Abans, però, de desenvolupar aquesta idea, vaja per davant el reconeixement polític i personal al treball que desenvolupa hui tota la classe treballadora vinculada als serveis essencials. Especialment, el de les cuidadores, infermeres, caixeres, metgesses i netejadores, doblement invisibilitzades i explotades abans, durant i segurament –per desgràcia– després d’aquesta crisi. Per molt merescudíssim aplaudiment que reben cada dia, això no transforma la realitat de jornades laborals eternes, per salaris precaris, amb equips de protecció que no protegeixen prou, i arribades a casa on probablement el treball continua.

Dit això, us comente també que tinc la fortuna de gaudir del meu ofici, fer de bomber. Mai, com des de fa un any que tinc la sort de desenvolupar aquesta tasca, havia experimentat la sensació d’il·lusionar-me pel dia de faena. Tot i això, il·lusionar-se pel treball, estimar-lo i valorar-lo no són categories que expressen res en termes d’explotació. Emocions positives que no expliquen la forma concreta en què es desenvolupa el nostre treball, el salari que tenim ni les condicions que hem lluitat, durant dècades de conflicte, pel reconeixement de la nostra professionalització. És això el que hem de comprendre per conéixer quin és el valor del nostre treball.

“Tot i aquest goig personal que em provoca el reconeixement social i el fet de treballar al servei del poble treballador, que és qui estadísticament pateix per norma major sinistralitat vital i laboral, pense que l’heroïcitat s’ha de combatre”

Tot i aquest goig personal que em provoca el reconeixement social i el fet de treballar al servei del poble treballador, que és qui estadísticament pateix per norma major sinistralitat vital i laboral, pense que l’heroïcitat s’ha de combatre. Un bomber és qui generalment corre en direcció oposada al lloc d’on la gent fuig, i per molt que això impressione, no ens converteix en herois. És una característica concreta del treball que fem, una professió de risc en la majoria de les intervencions que requereix una preparació específica i una formació permanent. Malgrat tot, ens hauria d’impressionar tant com entendre la complexitat que hi ha al darrere de cada producte que mengem, com qui sap d’electricitat, fontaneria, obrar, fer camins, arquitectura, mecànica de vehicles, producció d’automòbils, de roba, sabates o mobles. Tant, com eixa fascinant capacitat per aguantar 35 criatures dins d’una aula. Tant, com el treball social, la cura de les persones, saber col·locar una via al meu braç, diagnosticar-me una malaltia o mantindre la nostra ciutat neta.

Es podria pensar, per tant, que aquest concepte d’heroïcitat, pretesament atribuït als elements més explotats de la classe treballadora en la conjuntura actual –i en d’altres, si la teua faena consisteix en algunes ocasions a exposar-te al risc o a la mort–, no és més que una gran trampa del capitalisme. Enuncie alguns aspectes que em fan pensar en l’heroïcitat:

1. A l’heroi se li pressuposa un caràcter altruista, una capacitat de sacrifici que dista molt del reconeixement dels seus drets laborals. Reivindicar drets, quan tens la possibilitat de ser un heroi, és quasi egoista.

2. L’heroi té un caràcter efímer, resultat d’aquest altruisme. L’heroïcitat comença i acaba on ho fa el fet que la motiva: l’emergència, la situació de risc, la necessitat de salvar a algú, la pandèmia. No s’entendria, si no fóra així un inici i un final a les pel·lícules de Hollywood. Pot desaparéixer, per tant, quan tot acabe.

“L’heroi accepta qualsevol circumstància, la més gran de les infàmies i el més brut dels sacrificis, si cal, per a assolir els seus objectius. No s’entretindrà a reivindicar que necessita aturar-se”

3. L’heroi accepta qualsevol circumstància, la més gran de les infàmies i el més brut dels sacrificis, si cal, per a assolir els seus objectius. No s’entretindrà a reivindicar que necessita aturar-se, plorar, que vol dignitat a la seua vida o mitjans segurs per al seu treball. Algú necessita el seu rescat i ara no valen excuses. Quan tot passe, ja en parlarem. Si és que no s’ens va la vida en un sacrifici que “pagaria la pena”. El preu d’una persona per la vida de molts. Un final a l’estil Sóc llegenda de Will Smith.

4. L’heroi, generalment, és l’individu, o el col·lectiu, però no com a expressió de comunitat, sinó com a suma d’entitats individuals.

5. L’heroi està per damunt del seu entorn. Un heroi no es troba entre els seus iguals, té alguna capacitat que li permet estar lleugerament per damunt dels altres. No és algú solidari, és algú que ajuda des de l’altruisme o la caritat. I això, laboralment, eleva el sentiment de pertinença a una comunitat gremial, si es vol; però no la consciència de pertànyer a una classe social.

6. L’heroïcitat no entén, per tant, de classes; i aparentment, heroi és tant qui fa donacions altruistes al sistema públic de salut, com qui hi treballa precàriament. L’heroïcitat alimenta la sensació que el soldat treballador lluita al mateix costat de la trinxera que l’explotador que l’envia al front.

“L’heroïcitat es reivindica igual per a qui et salva la vida, et cuida o t’alimenta, que per a qui bombardeja països”

7. L’heroïcitat es reivindica igual per a qui et salva la vida, et cuida o t’alimenta, que per a qui bombardeja països, qui fa dos dies carregava contra nosaltres per organitzar vagues generals o talls de carrers, agredeix a qui s’organitza per anar a votar o carrega contra les marees blanques, els estudiants del Lluís Vives de València o les protestes contra la inauguració de l’AVE a Alacant.

8. L’heroïcitat és tanta heroïcitat i tan poca consciència, que ha fet que els nostres veïns feixistes, els mateixos que ens acusen de polititzar aquesta situació, aprofiten l’ocasió dels aplaudiments per als himnes, els “vives” a Espanya, al Rei i a l’exèrcit si cal. Quan acaben els aplaudiments de les huit, si transportistes, infermeres o netejadores fan vaga i, com ara, això condiciona les nostres situacions vitals, aplaudirem? Com reaccionarem quan fem tard a la faena o no es puguen consumir béns o serveis per una protesta?

Tornaré, però, a insistir, per estalviar malinterpretacions a aquestes paraules, que són fonamentalment autocrítiques i reflexives, que el meu reconeixement i admiració cap a les que des de la seua professió i l’autogestió del seu treball fan front a aquesta pandèmia és total. Al que convide, però, és a no caure en la trampa de l’heroïcitat, i enfront d’aquesta contraposar la consciència.

“Podem tindre més o menys objectes, consumir més o menys mòbils, viatges, gimnasos, bars o bicicletes. Però, la qüestió real, i allò que ens diferencia dels quatre que ens exploten, és que a diferència d’ells, nosaltres no posseïm el treball de ningú”

La consciència de pertànyer a una classe social comuna, la classe treballadora, que esdevé classe, precisament, perquè per damunt de diferències salarials, té com a fet comú la necessitat d’eixe salari per a sobreviure, i doncs, com a única propietat real el seu treball, les seues mans. Això és el que ens vincula amb més força a la gent a qui aplaudim. Podem tindre més o menys objectes, consumir més o menys mòbils, viatges, gimnasos, bars o bicicletes. Però, la qüestió real, i allò que ens diferencia dels quatre que ens exploten, és que a diferència d’ells, nosaltres no posseïm el treball de ningú ni tenim la propietat de cap mitjà de producció per a explotar el treball d’altres.

La classe treballadora amb consciència de ser-ho defensem la solidaritat també. Cosim mascaretes, fem la compra a les persones majors que ho necessiten, cuidem de la gent propera, no delatem ni insultem ni agredim els nostres veïns quan baixen al carrer; si cal, fem donacions de mascaretes; si cal, compartim el menjar; si cal, establim una caixa de resistència. Però, sobretot entenem que totes aquestes accions, tot i millorar situacions personals i col·lectives, són també part d’un objectiu comú i més profund: eliminar dels nostres homòlegs qualsevol forma d’explotació. Aquest és l’horitzó, una societat construïda des de la més profunda de les estimes cap al conjunt de la humanitat, on tota forma d’explotació desaparega, on tot el treball de la producció de béns i recursos siga socialment planificat per disposar-lo al servei de les persones.

“Els aplaudiments, insistisc, no canviaran que la caixera de Mercadona continue cobrant entre 12.000 i 15.000 euros a l’any i puga ser acomiadada amb facilitat, mentre que el propietari de l’empresa guanya 623 milions d’euros”

És aquesta consciència de pertinença a un grup heterogeni en les seues mil expressions, però unitari en el lloc que ocupem dins del sistema de producció i reproducció de la societat, l’única que ens pot conduir cap a una vida digna una vegada passada aquesta crisi. Una consciència que com a tal, si és completa i és real, es tradueix en organització. Perquè els aplaudiments, insistisc, no canviaran que la caixera de Mercadona continue cobrant entre 12.000 i 15.000 euros a l’any i puga ser acomiadada amb facilitat, mentre que el propietari de l’empresa guanya 623 milions d’euros. I si alguna cosa ha explicat aquesta crisi, és que el senyor Roig no és res sense les treballadores.

Tampoc canviaran la contractació temporal, les dècades d’interins que fan funcions de fixes, la desprotecció davant els accidents laborals, a través d’un servei externalitzat, netejar a tres euros cada habitació d’un hotel; l’atur o els ERTOs. Aquesta relació d’explotació no té a veure amb la millor o pitjor voluntat de l’empresari. És perquè algú té la condició d’empresari i posseeix mitjans de producció –burgés no és un adjectiu, és una categoria que defineix un lloc a la societat– i altres tenim la condició de classe treballadora. Cal, doncs, no caure en la trampa de l’heroïcitat. Enfront d’aquesta, cal fer prevaldre la consciència de no ser res si no s’és poble, que diria el poeta.

“Us horroritzeu pel fet que vulguem abolir la propietat privada. Però, en la vostra societat, la propietat privada és abolida per a nou desenes parts dels seus membres; i hi existeix precisament, perquè no hi existeix per a nou desenes parts. Ens retraieu, doncs, perquè volem abolir una propietat que pressuposa com a condició necessària la manca de propietat de la immensa majoria de la societat. Ens retraieu, en un mot, que volem abolir la vostra propietat. Certament, és això el que volem”. K. Marx i F. Engels, El manifest comunista.