Des dels resultats de les últimes eleccions europees, els mitjans estan intentant analitzar les raons que han permés que un outsider com Alvise Pérez aconseguisca tres diputats i més de 800.000 vots. Un èxit que, en aquesta ocasió, no s’aconsegueix explicar amb l’emblanquiment i la sobreexposició en els mitjans tradicionals (on no ha aparegut) ni en el debat polític parlamentari, on ningú en feia referència fins a la setmana passada. Es podrà parlar del seu canal de Telegram, encara que els seus subscriptors són menys que els seus votants i molts són “infiltrats” per curiositat o anàlisi periodística. Podrem valorar si les xarxes socials ho han impulsat i els ensopecs de Vox i del PP allà on governen han espentat el votant de dretes als braços de S’ha Acabat la Festa (SALF). Per no parlar dels reexpedits de WhatsApp, eixe món a part impossible d’analitzar i mesurar en la seua justa mesura, però on Alvise sap com fer captures de pantalla fàcils de viralitzar i aconseguir cotes inimaginables i enxampar desprevingudes persones que no saben res més d’ell, ni d’on ve ni molt menys on vol anar.
Però darrere d’aquest fet o de l’ascens gradual de Vox després de cada jornada electoral, hi ha la realitat de com d’escorat està el tauler polític actual cap a posicions de dreta. Després del 15M, que va trencar el bipartidisme, el va afeblir i va permetre que entraren nous actors polítics, semblava que les idees més progressistes, que assenyalaven els bancs i els grans empresaris, que demanaven un repartiment de riqueses més just i on s’ajuntava la gent a debatre sense importar el seu lloc de procedència, s’obria pas. Però després d’uns primers anys d’il·lusió, la reacció des de tots els grans poder polítics, econòmics i mediàtics va ser brutal, van tornar a trepitjar el tauler i el van espentar amb totes les seues forces cap a la dreta més neoliberal i sectària. Per això, algunes mesures socialdemòcrates suaus semblen ara obra de Lenin i es permet que el racisme o el masclisme siguen debats no superats i que per a moltes persones i mitjans siga vàlid plantejar-los i, suposadament, intel·lectualitzar-los. I per a això es necessiten ximples útils com Juan Soto Ivars.
Es permet que el racisme o el masclisme siguen debats no superats, i que siga vàlid plantejar-los i, suposadament, intel·lectualitzar-los. I per a això es necessiten ximples útils com Juan Soto Ivars
Primer de tot cal dir que més enllà de la seua mediocritat moral, crec que és una persona intel·ligent. No per les seues anàlisis ni per la seua escriptura ni molt menys, però en un món com el periodístic, tan abocat a la intranscendència i la precarietat, va trobar la seua quota de mercat en un món ple de gent espantada a qualsevol canvi que li reste privilegis. Si el tauler polític s’escora a la dreta, moltes persones creuen que el feminisme és tallar pililes i denunciar massivament, que els magrebins del teu barri són tots delinqüents i que la cultura de la cancel·lació existeix i imposa la seua agenda, ací estarà ell per a fer la seua reflexió setmanal i disfressar-la d’intel·lectualitat i, fins i tot, de progressisme. I molts mitjans de comunicació tradicionals li donaran veu perquè els periodistes de dretes solen ser gent gran, encorbatada i amb passat en ABC o La Razón i què millor que un titella de cabells grassos, amb pinta de progre i amb molts seguidors en xarxes que defense el mateix que eixos senyoros, però amb un llenguatge més actual. Sap que el seu discurs i la seua postura estan agafades amb pinces, però fins que no es descobrisca eixa mentida basada en la por, podrà enriquir-se de la paüra dels altres.
El seu últim article és l’exemple clar de com suposadament provocar debat en la societat amb un toc erudit, però no és altra cosa que un article racista més disfressat de cool i de trencador. Es titula “La immigració és un problema, no tingues por d’admetre-ho”. Comença amb una anècdota personal d’una amiga molt progressista (és necessari remarcar-ho) que diu que li fa por tornar sola a casa perquè es creua amb “moros joves”. Tremenda anàlisi la de convertir una anècdota personal, que pot inventar-se sense despentinar-se, en una problemàtica social i majoritària. A més, a la mateixa gent que denigra les dones que criden que soles i borratxes volen tornar a casa, de sobte els quadra que eixa dona sent por davant joves moros. Les dones són unes exagerades llevat que siga per denunciar els immigrants.
Juan Soto Ivars sap que el que descriu es diu pobresa, no immigració, però és més fàcil deportar una persona que expropiar una multinacional
Després afig una altra anècdota personal d’uns amics que apunten el seu fill a determinat col·legi perquè hi ha menys fills d’immigrants. Un cas clar de racisme, que en llocs com el País Valencià el PP encoratja amb la seua política del districte únic, utilitzant-lo com un argument vàlid. Més tard parla de guetos i que s’aïllen, però traurem tots els fills blancs i europeus d’eixos col·legis i que es crien entre xiquets i xiquetes de diferents nacionalitats i així que s’aïllen més. Un pla perfecte. Per sort, no tots són com els seus amics, però sí que és necessari recalcar que existeix un problema en aquest cas, però és el racisme, no la immigració. Són els racistes el que aïllen i porten els seus fills lluny de casa a estudiar per a no ajuntar-los amb xiquets i xiquetes d’altres nacionalitats, sí. Ho són per molt que puguen vendre-ho com a vàlid i necessari.
A més, quan parla de guetos s’oblida que majoritàriament no són ells els que els creen, sinó que la resta de la societat els espenta. Davant el problema actual de l’habitatge i els seus inacceptables preus, són pocs els espais que pot habitar una persona que escapa del seu país, que opta només a treballs precaris o sense contracte. I davant una població que els rebutja, que els criminalitza sense raó i que els persegueix, el rar és que no s’aïllen més. El miracle és que quede part de la població migrant amb ganes d’integrar-se i de superar totes les barreres que se li imposen per haver nascut en una altra part del món i amb un altre color de pell o una altra religió. Encara que Soto Ivars diga que hi ha “bonisme amb el repartiment de les ajudes socials” per a ells. El discurs més feixista i reaccionar disfressat d’intel·lectualisme, una vegada més. A més, ho justifica tot pel bé de les dones migrants, que sembla que és la seua principal preocupació, quan no és més que l’argument que utilitza Vox per airejar el seu racisme.
L’ascens de l’extrema dreta és un problema i no s’explica sense una infinitat de mitjans de comunicació que han acceptat que en problemàtiques com el racisme es pot entrevistar el racista i la víctima
Podria desgranar paràgraf a paràgraf la sèrie de barrabassades que diu aquest personatge que, per cert, es va cansar de signar en la Fira del Llibre de Madrid mentre increpen, insulten i intenten agredir altres periodistes d’esquerres. Però és l’esquerra woke la que cancel·la i la que persegueix, segons ell. Amb pocs exemples es pot observar com mitjançant suposats periodistes i intel·lectuals respectables, youtubers i presentadors de programes de màxima audiència, la societat es va escorant a la dreta, perquè sempre ha sigut més fàcil assenyalar qui està davall que enfrontar-se al de dalt. Soto Ivars no parlarà dels Centres d’Internament per a Estrangers. No parlarà de les immigrants que viuen en condicions infrahumanes mentre treballen per a empresaris que les exploten laboralment i que, en alguns casos, abusen d’elles. No parlarà que no els lloguen un pis pel seu país d’origen, no els fan contractes de treball per la seua raça o reben pallisses aleatòries pel carrer per ser com són. Això no li interessa per al debat. Perquè sap que el que descriu es diu pobresa, no immigració, però és més fàcil deportar una persona que expropiar una multinacional.
L’ascens de l’extrema dreta sí que és un problema i no s’explica sense una infinitat de mitjans de comunicació que han acceptat que en problemàtiques com el racisme es pot entrevistar el racista i la víctima, i en problemes com el masclisme es pot entrevistar el violador i la dona violada. Quan en debats que haurien d’estar superats s’equiparen les dues visions com a vàlides, naixen els monstres. I la dreta necessita els seus ximples útils que normalitzen aquests assumptes sense caps rapats ni discursos incendiaris. Personatges com Soto Ivars o similars necessiten ser eixos ximples útils per a creure’s importants i traure’n rèdit personal i econòmic. Un win-win en tota regla per a ells, però una derrota per a la societat i per a totes eixes persones a les quals se’ls xafa per ser una minoria.
