El llibre El mapa escolar de València (Publicacions de la Universitat de València, 2023) és el resultat de la investigació coral (2017-2020) encarregada per l’anterior govern de l’Ajuntament de València, que analitza el procés de desmantellament de l’escola pública. Les conclusions donen llum sobre els mecanismes amb els quals funciona la segregació escolar i quines polítiques caldria implementar per reduir-la, “ara que tornen temps d’afavorir l’escola privada”. José Manuel Rodríguez, director de la investigació, va ser objecte de persecució ideològica i assetjament mediàtic durant dos anys: “és com si molestara que investigacions des de la universitat pública pogueren apostar per la transformació social i esmentar científicament processos de negació de la realitat”.
A la investigació afirmeu que la segregació escolar múltiple existeix i se sustenta mitjançant tres mites.
Parlem de “mite” en tant que construcció ideològica que accepta les desigualtats socials. A més, el mite oculta que s’ha produït el desajust social i fa que semble que es produeix de manera natural. Un exemple seria el mite del mèrit, que està integrat dins de la ideologia neoliberal i explica que l’estudiantat, segons les seues capacitats intel·lectuals i les seues destreses individuals, arriba a tindre uns expedients educatius millors o pitjors. Però realment el que determina l’èxit escolar de la majoria són les condicions culturals de partida de les famílies. El plantejament dels tres mites és bàsicament la conclusió fonamentada per les evidències empíriques de la investigació que hem desenvolupat.
El primer mite que expliqueu és el de la llibertat d’elecció. A què us referiu exactament?
“Fer servir la suposada llibertat d’elecció és un argument ideològic i sempre produeix efectes negatius dins de l’equitat en l’educació pública”
En la investigació hem constatat les conseqüències que han tingut els 24 anys de polítiques educatives del Partit Popular. Queda palès que s’han reproduït els processos de desigualtats socials, la precarització i desmantellament de l’ensenyament en els col·legis de titularitat pública i s’ha facilitat el desenvolupament en col·legis privats amb concessions econòmiques. Això ho saben també les famílies, per això la tria de centre es converteix en un moment molt complicat. Si es donaran les condicions administratives amb què en tots els centres hi ha les mateixes condicions i qualitat educativa, tots els col·legis serien equivalents i donaria igual la llibertat d’elecció de les famílies. En alguns països del món és així, com ara Finlàndia. Per tant, el mite de la llibertat d’elecció té a veure amb la reconstrucció del concepte d’elecció de la família i equitat educativa de la Constitució espanyola. Fer servir aquesta suposada llibertat d’elecció és un argument ideològic i sempre produeix efectes negatius dins de l’equitat en l’educació pública. Ana Valero, professora del departament de Dret Constitucional de la Universitat de València, explica a la publicació resultant de la nostra recerca que, segons la legislació educativa, l’equitat educativa està sempre per davant del que seria la llibertat d’elecció de les famílies.
Quan parleu d’aquest primer mite, feu referència al concepte de la ceguera moral. Què significa i quines implicacions pràctiques té?
El concepte de ceguera moral el va plantejar Zygmunt Bauman i fa referència al fet que les famílies tracten de buscar la millor educació per als seus fills i filles, intentant saltar-se els requisits administratius que existeixen. Per exemple, jo em considere de classe mitjana i em correspon un col·legi públic en la meua zona, però la majoria de famílies són gitanes i no vull que els meus fills vajan a un centre que estiga “contaminat” per l’alta presència de famílies travessades per factors de desigualtat. Aquesta ceguera moral es produeix bàsicament perquè l’administració ho permet. Si els col·legis foren iguals, a totes les famílies els seria indiferent on portar els infants i adolescents perquè estarien distribuïts proporcionalment en tots els centres. Trobem que hi ha col·legis on gairebé no hi ha estudiants migrants i col·legis públics on es concentren fins a quaranta nacionalitats diferents. Si l’administració pública tolera aquesta situació, el missatge que està donant a les famílies és que poden fer totes les trampes que vulguen.
El segon és el mite dels concerts educatius. En quin context apareixen i per què continuen?
“La solució provisional dels concerts educatius dels setanta no s’ha resolt, principalment, pel poder que té l’església”
Els concerts educatius apareixen en la segona meitat dels anys setanta en un moment que no hi havia suficients places per escolaritzar tota la població i es fan fonamentalment en centres religiosos de titularitat privada. En aquest moment és una solució provisional que s’hauria d’haver resolt una vegada que l’Estat espanyol haguera tingut capacitat d’oferir suficients places al conjunt de la societat, però no es resol, principalment pel poder que té l’església en eixe moment, que augmenta durant quatre dècades els seus privilegis de concertació. Qualsevol educació pública que integre en el seu sistema el negoci privat i la reproducció dels dogmes, és una mala educació pública. La segona evidencia empírica que hem trobat és que en cop de contribuir mitjançant l’educació a pal·liar les desigualtats existents a la societat, els concerts educatius les mantenen i les augmenten. Fins que no acabem amb els concerts educatius (sobretot en els centres de titularitat privada i religiosa), no tindrem una educació pública de qualitat.
El tercer mite a què feu referència és el del districte únic, que consisteix a convertir en una única zona escolar els municipis sencers perquè les famílies puguen escollir el centre educatiu que desitgen on vulguen. Quina importància té una decisió que pot semblar tècnica?
En aquest mite és on es conjuguen els dos anteriors i parteix de la idea simple que totes les persones podem triar i a més, integra la impossibilitat real que es puga portar endavant una educació pública de qualitat. Les famílies trien “lliurement” el centre educatiu que volen per als seus fills i filles en funció de les seues creences i ideologia. Neoliberalisme de manual. Això fa que les que poden triar centre ho fan i les que es troben en una situació de desigualtat mai puguen superar aquesta situació de partida. Alguns centres educatius tenen costos afegits (legals), com ara el transport públic i menjadors escolars, i altres il·legals com ara quotes obligatòries (suposadament voluntàries) que obliguen a pagar a les famílies. Es queden fora totes aquelles famílies que es veuen impossibilitades a cobrir totes aquestes despeses.
El nou conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana, José Antonio Rovira (PP), ha anunciat que es tornarà a instaurar el districte únic a València. Quines conseqüències es poden derivar?
“El conseller d’educació és un comercial de l’educació privada. Actua com si fos un representant d’una empresa de l’escola concertada de titularitat religiosa”
El conseller d’educació és un comercial de l’educació privada. Actua com si fos un representant d’una empresa de l’escola concertada de titularitat religiosa i s’emmiralla en les polítiques d’Ayuso en Madrid. Tornar a instaurar el districte únic suposarà efectes molt positius per als col·legis privats de titularitat religiosa que guanyaran més diners. Alhora, es reproduirà la ideologia de les classes mitjanes de València perquè els escolars vindran de la mateixa classe social. No hi haurà barreja i es reproduirà millor la seua ideologia religiosa i conservadora. Per contra, hi haurà efectes molt negatius per al conjunt de la societat. Es reproduirà el procés de desigualtat social, es perdrà qualitat en l’educació pública obligatòria i probablement els processos de fracàs i segregació escolar es multiplicaran.
Al mateix temps, el districte únic dificulta la construcció de xarxes comunitàries de suport mutu?
Hi ha una dimensió que a la nostra investigació no vam poder aprofundir, que és la visió ecològica i del bé comú que té la zonificació de proximitat, que seria l’oposada al districte únic. Els escolars que van a col·legis propers al seu lloc de residència estan rebent també una educació sobre el sistema urbà on viuen: van caminant al centre educatiu, veuen els comerços del seu barri, tenen relacions d’amistat al barri… Hi ha una dimensió comunitària i d’educació formal fora del col·legi que solament es pot donar des de la zonificació de proximitat. El districte únic seria l’antítesi per definició de qualsevol intent de construcció de suport mutu als barris. Però hem de tindre clar que la zonificació de proximitat per si mateixa tampoc garanteix una educació de qualitat si n va acompanyada de tota una sèrie de mesures que no afavorisquen dinàmiques de segregació escolar, com ara la de valorar la renda de les famílies, la distribució homogènia de l’alumnat amb necessitats educatives especials, vetllar perquè s’escolaritze a tot l’estudiantat, etc. La tasca d’inspecció educativa no s’ha complit en els anys del PP i en els del Botànic no s’ha complit de la manera que haguera calgut. Ara tot apunta que es seguirà deixant fora i que els processos de segregació incrementaran.
Els tres mites operen de la mateixa forma en l’escola pública, concertada i privada?
Als centres de titularitat privada subvencionada amb diners públics és on operen amb més força. En els públics els mites també operen amb força, però sempre depèn d’on estiguen situats els centres; no és el mateix un col·legi de l’avinguda d’Aragó que un al barri de Nazaret, on els mites es donen en una escala menor. També trobem diferències entre centres concertats, en funció de si tenen titularitat religiosa o no. Amb tot això, la solució és igual per a tots els centres: que es complisca la llei. Tan fàcil i tan complicat alhora, perquè hi ha molts interessos amagats. Nosaltres hem explicat aquesta situació amb la síndrome de Belén Esteban, el «yo por mi hija mato» i l’apropiació cultural del classisme. Aquesta síndrome explica hi ha famílies que reprodueixen el «jo per l’escolarització del meu fill, mato», com a procés individual: m’empadrone en un lloc que no em correspon, faig les trampes que haja de fer de falsificació de rendes o el que siga. Des del 2008 fins a l’actualitat, s’ha produït un afonament de les classes mitjanes en l’Estat espanyol. Les polítiques neoliberals les estan portant a una precarització laboral molt forta i continua. Treballen per eixir d’aquest afonament progressiu i que no es reproduïsca en els seus fills. Així entenen que la garantia seria una bona educació. Segurament moltes d’aquestes famílies aposten per l’educació pública, però per damunt estan tractant de resoldre la situació dels seus fills en termes individuals, com Esteban, i no solucions col·lectives. Si les famílies perceben que l’administració treballa en polítiques educatives que fan cada volta més gran aquesta diferència, la síndrome de Belén Esteban s’eixampla.
Com hauria de ser la institució de l’escola que promoga l’equitat educativa?
“Els escolars que tenen bones condicions de partida triomfaran en el sistema educatiu, però els que no quedaran exclosos i es veuran abocats al fracàs escolar permanent”
L’equitat és l’horitzó i la inclusió educativa seria el procés oposat a la segregació escolar. L’escola (entesa com a etapa infantil, primària i secundària) és el software fonamental que permet desenvolupar la individualitat dels infants i adolescents i els seus processos cognitius que després en l’ensenyament superior acabaran convertint-se en elements per a desenvolupar una formació, un ofici o una motivació. L’escola com a institució hauria de ser protectora (i no reproductora) de desigualtats socials i hauria de promoure una realitat semblant per a tot l’estudiantat, especialment per a aquells que més ho necessiten. Però la realitat és que no ho és. El més greu és que aquesta amplificació de desigualtats i de segregació escolar siga en l’àmbit públic sostingut amb diners públics. Els escolars que tenen bones condicions de partida triomfaran en el sistema educatiu, però els que no quedaran exclosos i es veuran abocats al fracàs escolar permanent.
Podries explicar la relació entre exclusió social educativa i el fracàs escolar?
Una de les correlacions més regulars dins les investigacions de la sociologia de l’educació assegura que l’alumnat que procedeix de famílies amb capital cultural (no econòmic) elevat o alt té uns bons resultats escolars i educatius. En canvi, qui procedeix de famílies amb un nivell cultural baix o inexistent, fracassa i es reprodueix l’exclusió escolar. El que tenim interioritzat és que la responsabilitat és dels escolars que han fracassat perquè no s’han esforçat ni treballat suficient. És a dir, l’exclusió social té un punt de partida estructural, com són les diferències de capital cultural familiars, però la responsabilitat que es demana per resoldre-la és individual.
És possible una escola sense ideologia?
La política pública ha de promoure l’equitat educativa i ha de donar la mateixa qualitat educativa per a tots els escolars més enllà del nivell educatiu familiar i no hauria de reproduir elements ideològics. Des de la nostra perspectiva, l’educació pública no ho està fent. No ho van fer els governs de dreta perquè els seus objectius eren altres, però tampoc ho ha fet el govern del Botànic en tota la intensitat que ho hauria d’haver fet. No han volgut fer unes polítiques d’inspecció educativa ni han intentat que tots els centres tinguen la mateixa qualitat. I no ho han fet perquè es podia perdre clientela electoral. Al final, l’educació pública obligatòria es converteix en una loteria.
El govern valencià també ha assegurat que es caminarà perquè l’educació al País Valencià siga majoritàriament en castellà. Si volem assegurar una educació en valencià, l’opció es enfortir els projectes de les cooperatives d’ensenyament valencianistes?
“La defensa de l’escola en valencià, crítica, amb garantia d’equitat i pública passa per la mobilització de les Associacions de Famílies i de la resta de la societat”
L’evidència epistemològica és clara: aquelles persones que estan socialitzades en dues llengües tindran una major capacitat de pensament, enteniment i oportunitats, però per al govern i els seus socis és molt rendible destruir el valencià. La defensa de l’escola en valencià, crítica, amb garantia d’equitat educativa i pública passa per la mobilització de les Associacions de Famílies i de la resta de la societat. Arribarà un moment que si les famílies progressistes i nacionalistes no tenen la garantia que els seus fills i filles puguen ser educats en la llengua que ells volen, acabaran portant-los a col·legis laics, progressistes, però que són centres concertats. Aleshores, la solució per a no abandonar l’escola pública és la participació i mobilització dels centres educatius per una escola pública i en la nostra llengua.
El procés de recerca va estar marcat per la persecució ideològica i l’assetjament mediàtic. Quins interessos hi havia perquè aquesta investigació no isqués a la llum?
Durant la investigació vam viure un procés de criminalització que cal contextualitzar en un nou paradigma de fake news i postveritat que esdevé molt interessant dins de la investigació social espanyola. El 2017, quan es va fer públic el conveni entre la Universitat i l’Ajuntament de València, l’únic regidor no imputat en el consistori, Cristóbal Grau, va fer una denúncia política amb arguments de l’alçada d’Ok Diario, però que acabaren quallant. Després va arribar el procés judicial de la denúncia penal per part de l’assessor del PP, Julio Salom, per prevaricació i malversació de fons. La denúncia és admesa a tràmit i durant dos anys vivim un procés d’instrucció deliberadament llarg i duríssim, amb l’objectiu de provocar la criminalització mediàtica per part del diari Las Provincias, clar instrument de manipulació de les classes mitjanes. En aquests dos anys es produeixen 44 notícies al respecte, 7 d’elles amb fotografies meues, i acabe sent amenaçat per l’extrema dreta el 9 d’octubre. El mateix Salom és un dels encarregats de fer les filtracions a Las Provincias. Finalment, el desembre del 2019 s’arxiva tot el procés quan la fiscal diu que no hi ha cap fonament jurídic i el PP es retira de l’acusació per evitar haver de pagar les costes judicials que eren molt elevades. Per últim, van intentar evitar que aquest llibre es publicara. Òbviament, darrere de tota l’estratègia està la patronal de l’escola concertada religiosa i el PP, que van reaccionar amb violència perquè estàvem denunciant situacions de privilegi protagonitzades per ells mateixos. No han rebut cap conseqüència penal i, per contra, nosaltres hem patit un alt cost personal i familiar.
Per últim, la recerca ha tingut aplicació pràctica en la ciutat de València?
La investigació ha esdevingut en un llibre. En una de les primeres presentacions van eixir diverses propostes per reunir-nos amb agents educatius i discutir els resultats de la investigació amb la finalitat que puguen pensar les estratègies en funció del nou context més regressiu del que partia la recerca. Al País Valencià està en joc l’educació pública i nosaltres oferim aquesta publicació com a ferramenta amb conclusions empíriques molt determinants.
