Els apunts legals bàsiscs:
El padró municipal és el registre on consten “els veïns i veïnes dels municipis” (Art. 17 7/1985, de 2 d’abril Llei Orgànica Reguladora de les Bases de Règim Local). Per tant, d’aquelles persones que viuen en un municipi.
Empadronar-se és una obligació que tenen totes les persones que efectivament viuen en un municipi (Art. 15 7/1985)
La normativa possibilita als ajuntaments empadronar d’ofici (és a dir, tot i que les persones no vulguin!) a aquelles persones que no estan empadronades
En conseqüència, empadronar totes les persones que viuen en un municipi és una obligació de tots els Ajuntaments. Per això, la normativa possibilita als ajuntaments empadronar d’ofici (és a dir, tot i que les persones no vulguin!) a aquelles persones que no estan empadronades (Art. 73 RD 1689/1986, d’ 11 de juliol, Reglament de Població i Demarcació Territorial de les Entitats Locals). I fins i tot els alcaldes poden arribar a sancionar les persones que hi viuen i no estan empadronades (Art. 107 RD 1689/1986).
Així doncs, la voluntat de la llei és clara, i la dificultat és la voluntat política.
Pautes per saber com empadronar en casos d’exclusió residencial
El terme exclusió residencial fa referència a la situació d’alta complexitat social que viuen totes les persones que es troben en situació de sensellarisme, és a dir que, o bé, estan sense sostre o amb habitatge, però insegur (relloguer d’habitacions i pisos, ocupació, etc) o inadequat (locals, xaboles, caravanes, sobreocupació), tal com indica la classificació europea del sensellarisme i l’exclusió residencia.
A Catalunya, ja la Llei del dret a l’habitatge de l’any 2007 considera sense llar a “la persona o la unitat de convivència amb mancança manifesta d’un habitatge digne i adequat, ja que no disposa d’un domicili, viu al carrer o viuen un espai no apte com a habitatge”.
Els ens locals han de deixar de fer servir el padró com una eina política per decidir quines persones volen que constin com a ciutadanes en el seu municipi
Per donar pautes de com fer-ho, en aquests casos hi ha tres resolucions de l’INE dels anys 1997, 2015 i 2020 (resolució de 4 de juliol de 1997, de 30 de gener de 2015 i de 17 febrer de 2020) per les quals es dicten instruccions tècniques als ajuntaments sobre la gestió del padró municipal, que disposen exactament el mateix: S’ha d’empadronar “tota persona que resideixi al municipi amb independència de les controvèrsies juridicoprivades sobre la titularitat de l’habitatge” i “de les circumstàncies físiques, higièniques o sanitàries o de qualsevol altra classe que afectin el domicili.
En conseqüència, els infrahabitatges (xaboles, caravanes, coves, etc., i fins i tot en absència total de sostre) poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró”.
Quant a quin ha de ser el domicili on consti el ciutadà empadronat, les resolucions mencionades contemplen la possibilitat de fer-ho en un domicili fictici del mateix ajuntament en aquells casos que s’entengui no es té un domicili fix i no es pugui rebre una notificació, com pot succeir en els casos de persones en situació de relloguer, que no tenen autorització del titular per empadronar-se.
Principis de bona administració, pro homine i autonomia local
Tant les lleis, com les instruccions (que recordem no són normes, i no poden en cap cas alterar el contingut de la llei) han de ser interpretades pels principis generals que regeixen les actuacions de l’administració.
Així, per exemple, el principi de bona administració s’estaria incomplint quan s’està impedint o posant obstacles a l’empadronament de les persones al municipi on efectivament resideixen, més enllà del previst a la llei i/o segons una interpretació rigorista, dificultant l’exercici de drets i obligacions, i obstaculitzant els drets fonamentals, especialment en col·lectius vulnerables (tal com es menciona de forma extensa en la monografia “El dret a ser empadronat i la bona administració” del Fòrum de síndics i síndiques i defensors i defensores locals de Catalunya”).
El principi de bona administració s’estaria incomplint quan s’està impedint o posant obstacles a l’empadronament de les persones al municipi on resideixen
Per això mateix s’imposa en la interpretació i aplicació de la legislació d’empadronament, on hi ha un marge de valoració i de discrecionalitat, que no d’arbitrarietat, una interpretació de la normativa en favor del dret a ser empadronat en cas de dubte (favor persona o principi pro homine).
Finalment, cal recordar que en virtut de la Carta Europea de l’Autonomia Local, els municipis tenen autonomia local per gestionar una part important dels assumptes públics sota la seva responsabilitat i en benefici sempre dels seus habitants.
Així doncs, els ens locals han de deixar de fer servir el padró com una eina política per decidir quines persones volen que constin com a ciutadanes en el seu municipi, i han de complir amb la seva responsabilitat d’actuar en benefici dels seus habitants.
